Joan.
¡Vos!
Rector.
¡Ell!
Lluís.
Si; jo, que veyentla
'prop de la font dels canyars,
li he dit que, si ella volia
salvar l'honor y la pau
de la pobreta endolada
qu' aprop del riu vá á plorar,
no mès havia d'estarse
ahont ningú la vejès may,
fins que jo anès á buscarla
per tornarla aquí á portar.
S'ha amagát á n'al recolse
que 'l mur de la hermita fa,
he anát á avisar al batlle
perquè no us deixés passar,
y, aixís qu' he comprés qu' hauriau
vostra deshonra firmát,
torno ab ella quant vos creyau
per ella 'l plech recobrar.
Joan.
¿Y per qué així heu volgut pérdrerm'
quant salvarme havéu jurat?
Lluís.
Perquè així 's venja 'l qu' un dia
váu jurar vos enfonsar.
Joan.
¡Oh!! Si. (_Recordantho ab ira._)
Lluís.
¡Ah! ¿Vos causa sorpresa
tanta astúcia per venjarm?
Altiu com lleó dins la selva
váu á la serp trepitjar,
la serp vá quedar adormida
sòta l'alfombra del prát
que, tòta de llaurè y rosas,
váreu péndrer vos per jás
y avuy, qu' ella ha vist la sèva,
vos volta 'l coll com dogal.
Avuy, prés dintre 'ls mèus llassos,
puch dir á n' al vostre afany
que jo he dát á la justicia
datos pera comprobar
que vos sòu qui envenenareu
de mossèn Vicens lo criat.
Que á mossèn Vicens entrego
lo llibre qu' heu estampat
de l'as sèvas poesías, (_Li dóna._)
y que vos vinch á innovar
que la rosa d'or, que créyau
vos qu' haviau ja guanyát,
desprès d'estar indecisos
los jutjes del tribunal,
me l'han per fí á mí donada
per acabáus d'enfonsar. (_Mòlt marcát._)
Joan.
¡Oh! D. Lluís, sòu un infame.
Lluís.