Doctor.
¡Oh! ¡Si! Si. Ab doble alegria
llavors m'havéu d'abrassar.
Rector.
¿Lo goig de la vostra filla?...
Doctor.
No era locura: era igual
al goig que en mi veyéu ara
que no 'm deixa ni parlar.
S'estava com cada tarde,
aprop del riu, contemplant
las aigas que transparentan
lo pedregam del sorral,
quant, de prompte, arriba un propi
á portá una carta al mas,
qu' es lo qu' ha umplert d'alegria
sòn pobre cor destrossát.
Era de Flandes.
Rector.
¡De Flandes!
Lo criat que 'l marqués portava
qu' es, com veuréu, aquell criat,
vá rebre en una batalla
una ferida mortal,
y, al estar ja en la agonia,
al marqués ha confessát
que ell posá al balcó la corda,
pagat per l'or de D. Joan,
qu' ell deixá á terra una espasa
que D. Joan li havia dat,
y que 'l marqués, que no dupta
de qui, en los últims instants,
per remordiment, confessa
la sèva acció criminal,
torna tot seguit á Espanya
perdó y olvit demanat,
per abrassar á sa esposa.
Rector.
¡Gracias al cel debeu dar!
Doctor.
Y á vos per tot.
Rector.
Y á la Verje.
Doctor.
Y á n' al vostre noble afany.
### ESCENA XV.
Los mateixos, D. JOAN.
Joan.
¡Y á n' al indigne artifici
ab que m'haveu enganyát!
Rector.
¡D. Joan!
Doctor.
¡D. Joan altra volta!
Joan.
Si, si; altra volta D. Joan.
¡Bè sabéu fingir sorpresa
quant per vos ja era esperát!
Rector.
¿Vos ha venut la María?
Joan.
Reprimintse ab prou afany
m'ha acompanyát conmoguda
fins á trovar lo rieral,
y, lo camí senyalantme,
cap aquí se 'n ha tornát.
Segúr jo de que la vida
no tenia en perill ja,
per dintre 'l bosch avansava
quant, al fons, veig tot plegat
al batlle y homes ab armas
que m'estavan esperant.
Vinch correns, ells me segueixen,
han fèt foch, no m'han tocát,
entro aqui, y aquí us pregunto
abans del cás complicar:
¡Si ès aixís com sas promesas,
cumpleixen homes honrats!
Rector.
¿Y vos no m'heu dat paraula
de que s' en podia anar?
Doctor.
Y me l' ha dada lo batlle
quant la gent ha retirát.
### ESCENA XVI.
Lo DOCTOR, lo RECTOR, D. JOAN, MARIA y, al fi, BENET.
María.
¡Mossen Vicens! (_Entrant trastornada._)
Rector.
¡Oh! ¡María!
(_Ap. y baixantla al prosceni_)
¿Sòu vos qui l'ha delatát?
María.
¡Jo! (_Y mira per tòtas las portas._)
Rector.
¡Oh! ¡Gracias! Ja m'ho pensava;
no es ella no... no es capás! (_Al cel_)
María.
¡Aquí tampoch! (_Mirant per tòt assorada en ecstrèm._)
Rector.
¿Qué?
Doctor.
¿Qué busca?
Joan.
(¡Oh! Ara veurem qui ha guanyát.) (_Triumfant._)
María.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
Rector.
¡María!
Doctor.
¿Qu' ès?
Rector.
¿Qu' ha passat?
María.
Qué, havent arribat al poble
tots los parènts, son abaix,
y estona fá que demanan
la Anjeleta ab mòlt afany.
Mentrestant jo acompanyava
al caballer al rieral,
y ells, espera que t' espera,
y ella fora y may tornar.
Arribo jo y tots m'ho diuhen,
pregunto al punt ahont anát:
--A buscá un cantarét d'aiga
dret á la font dels canyars.
--Benet veshi. En Benet corra
y tot plegát vè l'Eudalt.
--¿Ahont has deixát l'Anjeleta?
--Renyinas de ennamoráts.
No m'ha deixat portá 'l canti
y he tornát sol á baixar.
--Vés donchs si logras trovarla.
Torna en Benet. --No hi es pás.
Parents qu' ho senten, comensan
á buscar d'ací y d'allá;
uns son al molí del Toni,
altres á la font del glás...
¡Mès na 's trova. No la trovan
y el cor me diu algun mal!...
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
Benet.
¡Mare!
María.
¿Què es?
Rector.
¿Trovada ja?
Benet.
Lo cantarét qu' ella duya
guarnit d'enra y lliris blanchs
Joan.
Y res mès qu' aiyó heu de veurérn'
fins á estar jo en llibertát
y haver recobrát la firma
ab que 'm voléu deshonrar.
Rector.
!Oh!
Doctor.
¡Qu' heu dit!
María.
¿Qué vol dir ara?
Doctor.
¡Aquesta firma... jamay!
Joan.
Donchs no veuréu l'Anjeleta
que no me l'hagueu tornát.
Rector.
¡Oh! ¡Doctor, pe 'l cel doneuli!
María.
¡Doneuli, si, per pietát!
Doctor.
¡May!
Joan.
¡Donchs no torna!
Benet.
¡Si, mare!
(_Benet, al fondo._)
Doctor.
¿Per que?
Benet.