Ja firmat. (_Dantli._)

Doctor.

¡Oh! ¡Si! Si. Ab doble alegria

llavors m'havéu d'abrassar.

Rector.

¿Lo goig de la vostra filla?...

Doctor.

No era locura: era igual

al goig que en mi veyéu ara

que no 'm deixa ni parlar.

S'estava com cada tarde,

aprop del riu, contemplant

las aigas que transparentan

lo pedregam del sorral,

quant, de prompte, arriba un propi

á portá una carta al mas,

qu' es lo qu' ha umplert d'alegria

sòn pobre cor destrossát.

Era de Flandes.

Rector.

¡De Flandes!

Lo criat que 'l marqués portava

qu' es, com veuréu, aquell criat,

vá rebre en una batalla

una ferida mortal,

y, al estar ja en la agonia,

al marqués ha confessát

que ell posá al balcó la corda,

pagat per l'or de D. Joan,

qu' ell deixá á terra una espasa

que D. Joan li havia dat,

y que 'l marqués, que no dupta

de qui, en los últims instants,

per remordiment, confessa

la sèva acció criminal,

torna tot seguit á Espanya

perdó y olvit demanat,

per abrassar á sa esposa.

Rector.

¡Gracias al cel debeu dar!

Doctor.

Y á vos per tot.

Rector.

Y á la Verje.

Doctor.

Y á n' al vostre noble afany.

### ESCENA XV.

Los mateixos, D. JOAN.

Joan.

¡Y á n' al indigne artifici

ab que m'haveu enganyát!

Rector.

¡D. Joan!

Doctor.

¡D. Joan altra volta!

Joan.

Si, si; altra volta D. Joan.

¡Bè sabéu fingir sorpresa

quant per vos ja era esperát!

Rector.

¿Vos ha venut la María?

Joan.

Reprimintse ab prou afany

m'ha acompanyát conmoguda

fins á trovar lo rieral,

y, lo camí senyalantme,

cap aquí se 'n ha tornát.

Segúr jo de que la vida

no tenia en perill ja,

per dintre 'l bosch avansava

quant, al fons, veig tot plegat

al batlle y homes ab armas

que m'estavan esperant.

Vinch correns, ells me segueixen,

han fèt foch, no m'han tocát,

entro aqui, y aquí us pregunto

abans del cás complicar:

¡Si ès aixís com sas promesas,

cumpleixen homes honrats!

Rector.

¿Y vos no m'heu dat paraula

de que s' en podia anar?

Doctor.

Y me l' ha dada lo batlle

quant la gent ha retirát.

### ESCENA XVI.

Lo DOCTOR, lo RECTOR, D. JOAN, MARIA y, al fi, BENET.

María.

¡Mossen Vicens! (_Entrant trastornada._)

Rector.

¡Oh! ¡María!

(_Ap. y baixantla al prosceni_)

¿Sòu vos qui l'ha delatát?

María.

¡Jo! (_Y mira per tòtas las portas._)

Rector.

¡Oh! ¡Gracias! Ja m'ho pensava;

no es ella no... no es capás! (_Al cel_)

María.

¡Aquí tampoch! (_Mirant per tòt assorada en ecstrèm._)

Rector.

¿Qué?

Doctor.

¿Qué busca?

Joan.

(¡Oh! Ara veurem qui ha guanyát.) (_Triumfant._)

María.

¡Filla mèva! ¡Filla mèva!

Rector.

¡María!

Doctor.

¿Qu' ès?

Rector.

¿Qu' ha passat?

María.

Qué, havent arribat al poble

tots los parènts, son abaix,

y estona fá que demanan

la Anjeleta ab mòlt afany.

Mentrestant jo acompanyava

al caballer al rieral,

y ells, espera que t' espera,

y ella fora y may tornar.

Arribo jo y tots m'ho diuhen,

pregunto al punt ahont anát:

--A buscá un cantarét d'aiga

dret á la font dels canyars.

--Benet veshi. En Benet corra

y tot plegát vè l'Eudalt.

--¿Ahont has deixát l'Anjeleta?

--Renyinas de ennamoráts.

No m'ha deixat portá 'l canti

y he tornát sol á baixar.

--Vés donchs si logras trovarla.

Torna en Benet. --No hi es pás.

Parents qu' ho senten, comensan

á buscar d'ací y d'allá;

uns son al molí del Toni,

altres á la font del glás...

¡Mès na 's trova. No la trovan

y el cor me diu algun mal!...

¡Filla mèva! ¡Filla mèva!

Benet.

¡Mare!

María.

¿Què es?

Rector.

¿Trovada ja?

Benet.

Lo cantarét qu' ella duya

guarnit d'enra y lliris blanchs

Joan.

Y res mès qu' aiyó heu de veurérn'

fins á estar jo en llibertát

y haver recobrát la firma

ab que 'm voléu deshonrar.

Rector.

!Oh!

Doctor.

¡Qu' heu dit!

María.

¿Qué vol dir ara?

Doctor.

¡Aquesta firma... jamay!

Joan.

Donchs no veuréu l'Anjeleta

que no me l'hagueu tornát.

Rector.

¡Oh! ¡Doctor, pe 'l cel doneuli!

María.

¡Doneuli, si, per pietát!

Doctor.

¡May!

Joan.

¡Donchs no torna!

Benet.

¡Si, mare!

(_Benet, al fondo._)

Doctor.

¿Per que?

Benet.

Lo Rector de Vallfogona · 第 78 / 85 题