Anjela.
¡Donchs jo, alt, me 'n dono vergonya!
(_Ab un cantaret._)
Eudalt.
¡Donchs jo no 'l vull sentir baix!
Jo sempre he vist que la noya
que 'l dia que s'ha casát
ha dit lo sí sens sentirse,
ha donat mòlt qu' enrahonar.
--L'un: Si se 'n dará vergonya!
L'altre: --No 'l deu estimar.
L'altre: --La casan per forsa.
Y jo, que sè qu' es vritat
que tú 'm vols y jo t'estimo,
no vull donar qu' enrahonar;
com si aprenguesses de solfa:
un _siii_ ben dit y ben llarch.
Anjela.
¡Donchs quó 't diré, si estich certa
que quant jo 'm veuré al devant
tanta gent, de sofocada
no gosaré ni á parlar!
Eudalt.
¡Ditxosa jent y vergonya!
¡Quin génit tens mes estrany!
Anjela.
Si... Tú 't pensas que casarse
es bufá y fè empollas.
Eudalt.
¡Ja!
Ja sè 'l que 's casarse, tonta.
Anjela.
Donchs costa mòlt.
Eudalt.
Es vritat.
Mes, esforsanthi una mica,
si tú vols dí 'l si ben alt,
podrás dirli.
Anjela.