María.
Bonas y santas, Benet.
Benet.
Ja tineh guarnit l'altaret,
y tot está apunt per l'hora.
Jo tinch lo roquet planxat;
l'Eudalt durá un vestit nou,
l' Anjeleta, no 'n tè prou
que, tota s'ha empolainát;
y, si ella surt y ho rumbeja,
com pot, per 'qui á Vallfogona,
no queda ni una minyona
que no se 'ns mori d'enveja.
María.
Es clár... no pots descuidarte,
los casém demá passát.
Benet.
¿Y com es que tant aviat?
María.
D'aixó volia parlarte.
Benet.
¡Ah! ¿Es dir que sabeu perquè?
María.
No mes sè qu' avuy m'ha dit,
que tè de ser tot seguit
y, jo, crech á sa mercé...
--No vull tristesa, vá dir.
--¡Qué hi farém! Fora tristesa.
--La noya ha de ser promesa.
--Qu' ho siga. Hi vaig convenir.
--Envieu propis als parents,
per fè avuy las esposallas,
enviemhi, y, com tú, que callas,
jo callo y cumplim atents.
Benet.
¿Y en sent los parents aquí,
las esposallas? (_Saltant content._)
María.
(Ja hi gosa.)
Benet.
¡Jo no he vist may una cosa
qu', ab mes gust, fassi per mi!
☀ De primè avisan los propis,
per las casas y masias,
á germans, oncles y tias;
desprès la casa fá acopis
de virám, arriban tots
y, al poch de fer l'arribada,
la parentela assentada
☀ fá una rodona, y, pochs mots.
Lo promès posa l'anell
á la promesa, ella vá
y, portantla ell de la má,
vá seguint lo rotllo ab ell.
Un, qu' al costat vá ab un ciri,
los vá acompanyant y, aixïs
qu' ho han vist ja bè 'ls cinch ó sis,
tothom qui vulga qu' hi tiri.
¡Ella séu, s'espera y... ala!
Para aixis lo devantal,
y, quí un bano, quí un didal,
tothom qui vol li regala.
Aixis se segueix la moda;
l'endemá un dinar ben gras;
desprès cad' hú á n' al sèu mas,
y, aixis que fá un any, la boda.
María.
Mes aquí just fará un dia.
Benet.
¿Y no us dóna que pensar?
María.
Quant sa mercè ho vá manar,
senyal qu' així 'ns convenia.
Benet.
¡Ah! Àixó es vritat.
María.
Donchs callém,
y que sigan ben ditxosos.
Benet.
¡Ah! Que n'hi haurá d'envejosos.
María.
Es lo qu' ab ella temem.
Benet.
Deixeuho corre... anirá
per quant me'n fan ser á mí.
María.
¡Oh! ¿Y tú tens enveja?
Benet.
Si.
María.
Doncas tè la curará,
l'escoltá al senyor Rector.
Si tú 'ls sèus consells preciosos
sents, parlant dels envejosos,
tè la treus tota del cor..
Benet.
¡Díu que 'ls que tenen enveja
sòn dolents!
María.
¡Ay fill! Y tant.
Són uns malvats que no fán
si no mal á qui 'ls rodeja.
No ho sigas. Sense repòs,
no tenen may ni un sol gust;
lo bè 'ls hi causa disgust,
lo mal los dóna gust gros,
no mes qu' ab la pell y l'os,
com si 'l mon els fòs estret,
lo neguit del mal aquet
no 'ls deix véurer que bè estigas.
No ho sigas, Benet, no ho sigas;
no vulgas serho, Benet.
Si senten alabá algú,
ja 'ls veus tristos de seguida:
no n'he vist un en ma vida,
trovant res bó de ningú.
Creuhen qu' á lo que tens tú,
ells hi tenen mòlt mes dret.
¡Uy! ¡M'agafa com un fret,
de pensar que tú t'ho digas!
No ho sigas, Benet, no ho sigas,
per Dèu no ho sigas Benet.
Es tant tonto 'l sèu orgull,
qu' á ré en mèrit los subjecta:
mes, en trovant un defecte,
ja no hi veuhen de cap ull.
¿Veuhen un bè? --Jira full.
¿Veuhen un mal? --Es aquet.
Lo que 'ls tè 'l cor mes estret,
es que tu gosis ó rigas.
No ho sigas, Benet no ho sigas.
Per Dèu no ho sigas Benet.
Per ells no hi ha respectát,
per més que tant ho deu ser,
ni la bondat, ni 'l saber,
ni la virtut, ni la edat;
per ells tothom es malvat;
ells tenen tot lo perfet.
D'insultarte ells tenen dret,
tú, cuidado que re 'ls digas.
No ho sigas, per Dèu, no ho sigas,
no vulgas serho, Benet.
### ESCENA III.
Los mateixos, Lo RECTOR.
(_Que havent sentit los últims versos de María, diu:_)
Rector.
¿Si li havéu dát vostre cor,
com podrá serho María?
María.
Jo li he dit com ho sabia;
ell t'ho esplicará millor.
(_Y besant la má al Rector, se'n vá._)
Rector.
No, Benet, t'ho esplicare
ab frase menos entesa.
¡Qui tingués la sensillesa,
que la teva mare tè!
Benet.
Donchs jo ho feya perquè creya
qu' aixó de ser envejòs,
segons perquè y lo que fòs,
encara es bó; per ço ho feya.
Un cop vaig sentí á Cervera,
tocant mòlt bè, un campaner;
jo vaig dir: --Tú ho has de fer
també d'aquesta manera,
y, aprenentne ab aficiò,
vegi qui millor volteja.
Rector.
D'aixó no se'n diu enveja.
Benet.
¿No?
Rector.
Aixó 's diu emulació.
Y aixó es, fill, un sentiment,
que, senlintlo bè y constant,
pot arribá á fer mòlt gran.
fins sent petit lo qui 'l sent.
La enveja es que, al reparar
que tocaba ell mòlt millor,
l' haguesses tirát, traïdor,
daltabaix del campanar.
(_Lo senyor Rector beu._)
Benet.
¡Oy qu' ara qu' ho veig!
Rector.
(_Quedantse ab lo got en la má._)¿Qué hi ha?
Benet.
Encara que no m' escaiga...
¿Com es que beu tanta d'aiga?
Rector.
(¿Qué li diré?)
Benet.
¿Per qué ho fá?
Rector.
Perquè tinch set de justícia,
de virtut y de vritat,
set de véurer la bondat
abatent á la malicia.
Y com que, fins que 'l cel caiga,
no ho veurém ni tú ni jo;
ja que no puch veure aixó,
y en tinch tanta set, bech aiga.
Benet.
¡Ah! Per ço no ho entenia.
Rector.
Bè... que tal tots los parents?
Benet.
¡Arriban mes diferents!
Rector.
¿De debò?
Benet.
¡Uy! Ningú ho diria.
¿Se recorda d'en Pau?
Rector.
Massa.
Benet.
¿Sab tant llarch y prim del coll?
Doncas ara hi porta un goll
que ni aixis, si vol, li abrassa.
¿Sab que sempre feyam bulla,
de lo gras qu' era 'l padrí?
Doncas ara, fentli així,
si vull, hi enfilo una agulla.
¿Sab que la Rosa era blanca?
Donchs ara ha tornát morena.
¿Sab qu' en Pau passava ab pena?
Donchs es rich que res li manca.
Es dir qu' ab quatre ó cinch anys,
tots aquets nostres parents,
han tornát tant diferents,
y han fet cambis tant estranys,
que, veyent al magre gros,
y gros lo qui estava magre,
y trempát aquell del poagre,
y el qu' estava bó ab dolòs,
dich que, si l'ordra se 'ls dóna,
d'aquí cinch anys, de torná,
tornan ruchs, qu' es lo qu' hi ha
mes diferent de persona. (_Se'n vá._)
### ESCENA IV
Lo RECTOR.
¡Ja, ja, ja! ¡Quín bon humor
y quin riurer! ¡Quí ho diria!
Com contrasta sa alegria
ab la pena del mèu cor.
Y ab tot... ¡Cá! Ningú ho dirá.
¿Quí, llegint los meus escrits
tant jovials... Tant aixerits,
qu' estiga trist pensará?
--¡Dòna alegria á n' als altres,
y ell no está alegre!... ¡Follia!
Donchs sí... no tinch alegria
y vos la he dada á vosaltres.
A dojo la vaig dá així,
perquè en gros creya tenirla;
y, com que vaig repartirla,
no 'n vaig deixar gens per mí.
Per ço quant, si á llum se dóna,
vejáu ma historia lo qu' es,
veureu quant mal heu comprés,
al Rector de Vallfogona.
Mes, per si l'últim instant
pogués venir de la mort,
acabar vull lo recort
pe 'l rey que m'estima tant.
Es la poesia que mes
m'ha enternit, vaig á deixarla
repassada ans de firmarla,
per si algun descuit hi hagués.
(_Estén la poesia, suca la ploma, y, puntuantla, llegeix:_)
"Desd' est catafalch incògnit
"en que, condemnat á mort,
"de la inexorable parca
"espero 'l terrible colp.
"Desd' aquí, Senyor, intento
"tirarvos fletxas d'amor,
"si bé la má, poch versada,
"tem no acertarvos al cor.
(_L'actor podrá anar llegint de la poesia tot lo tros que li sembli,
mentres vegi que no pesa al públich._)
### ESCENA V.
Lo RECTOR, D. LLUÍS.
Lluís.
Senyor Rector.
Rector.
¡Ah! (_Deixant la ploma y alsantse._)
Lluís.
¿Escribíau?
Rector.
Repassava l'últim cant.
Lluís.
¿Y tindréu per mi un instant?
Rector.
Ja esperava que vindriau.
Lluís.
Vos he buscát jo també,
y es per demanáus perdò
de lo que, ab mala intenciò,
ahí obcecát váreig fè.
Després ho he meditát;
he vist la vilesa nostra,
he comprès fins ahont la vostra
grandesa avuy ha arribát,
y, tancant l'odi á 'n al cor
y la enveja que tenia,
sols, si puch, vull, á n' al dia,
pagá á D. Joan ab amor.
Rector.
¿Voléu dir? (Qui no 't conegui
que 't compri. No ho crech.)
Lluís.
Y tant
que per salvar á D. Joan,
vull ja fer tot quant se degui.
Rector.
¿Y per fè aixó qué voléu?
Lluís.
Que 'm deixéu veure á D. Joan.
Rector.
Fins que lliure 'l deixaran,
may, podent jo, lo veuréu.
Lluís.
¿Receléu tal volta?
Rector.
Sí.
Conech al home, y compéndrer
podèu, sèns qu' us dega oféndrer,
que 'l recel es just en mí.
Sabent l'odi y la malícia
ab que venjarvos voléu
¿quí 'm diu que no 'l demaneu
per donarlo á la justícia?
Lluís.
Jo, que, de tot penedit,
vull ab amor correspóndrer.
Rector.
¿Vos? Vos no podeu respóndrer
de lo que fá un quart heu dit.
Cóntan d'un gall caballer,
que, per mès apiadarlo,
un dia vá aná á trovarlo
la guinéu al galliner.
¡Malalta!... ¡Ab la qua baixa!
--¡Bon gall, vá dir, jo sò morta,
y, ó bè tú m'obras la porta,
ó el fustè 'm fará la caixa.--
Lo gall, qu' era un gall de bè,
s' en vá apiadar desseguida,
y, per salvarli la vida,
la vá fè entrá al gallinè.
Y ell fentli co-coch,co-coch.
y 'ls pollets pi-piu pi-piu,
la ván tornar, com se diu,
de mort á vida, dins poch.
La guinéu, qu' així bo vá véurer,
de tot vá quedar agraida,
y vá jurar, enternida,
dihent al gall qu' ho volgués créurer,
qu', un cop ben bona y ditxosa,
pagaria 'ls favors fèts
respectánt als sèus polléts
y á la gallina, sa esposa.
Lo gall ho vá créure així.
La guinéu, ben persuadida
de que no deya mentida,
una tarde 's vá adormí,
y, somiánt qu' era guinéu
devoradora com pocas,
se menjá quants polls y llocas
vá trovar per tot arréu.
Desprès se vá despertar,
sabentli grèu, entristida;
mès ja no hi havia, ab vida,
ni un sol pollét per menjar.
Vol dir la faula, parlant,
y bè vos l'aplicariau,
que... si despert no ho fariau.
potse ho fariau somiant. (_Se'n vá_)
### ESCENA VI.