Rector.
¿Tanta ha de ser ma sorpresa?
Lluís.
Comensa ja si vos dich
que D. Joan ni es mòn amich
ni ho será may... ab certesa.
Rector.
Si qu' á fé m'heu assorabrát.
¿Qu' es donchs aquesta confiansa?
Lluís.
Es lo curs d'una venjansa
que jo mateix m' he marcat.
Per mes que vol cert valor,
ser franch així us asseguro;
sòu sacerdot y hem figuro
que parlo ab lo confessor.
Rector.
Podéu parlá, estem los dos
aquí sols, y, puch jurarvos
que sabré 'l secret guardarvos.
Lluís.
Donchs... la vritat... so envejòs.
Rector.
¿Y m' ho dihéu ab tal franquesa?
Lluís.
¡Y com no! Si, per torment
de ma vida, es sentiment
qu' en lo mèu cor ha fet presa!
¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu' es!
¡Véurer un mòn y una historia
que pera tants sers tè glòria...
quant se vol per un no mes!
¡Sentir la febre qu' ecsalta
quant s'alaba á un devant nostre,
y lo desconsol que 'ns postra
quant, per ell, l'elogi 'ns falta!
¡Lo só d'obsequis y festas
com d'infern aquí ressona;
lo llaurer qu' á un altre 's dóna
se 'ns clava al cor com arestas!
Y tant es cruel lo martiri
febrosench que 'ns neguiteja,
quant lo cor sent de la enveja
lo frenesí y lo deliri,
que los sers que, mes ditxosos,
en lo cor no us ha arrelát,
mes bè que rábia, pietat
debéu tení als envejosos.
Rector.
Mes aviat qu' odi y rencor
me l' havéu sempre inspirada,
y mes quant es confessada
com féu vos, obrintme 'l cor.
Sòu lo primer envejós
que, confessantho, coneixo.
Lluís.
Es que sè, si ara sufreixo,
que ventját serè ditxòs,
y com, sense declarar
la vritat, no hi ha esperansa
de que logri ma venjansa,
fins aixó us dech confessar,
Rector.
Aneu dihent.
Lluís.
També sòu poeta,
y parlá us déu la memòria
de quant, afanyòs de glòria,
ella us dava vida inquieta
À Madrit D. Joan vá anar
quant jo á dojo n'alcansava,
y diu qu' ell, que m'envejava,
vá dir. --Jo l'haig d'enfonsar.
Efectivament vá ser:
plena de brillants conceptes,
y seguint los bons preceptes
d'estudis que degué fer,
al llegir una poesia
devant del rey, vá lograr
als mèus versos superar,
per sa desditxa y la mia.
¡Oh! ¡Com me vá aquí ferir!
¡Jo, aplaudit fins allavoras,
y alhagát á totas horas
per quant á un home 's pot dir,
véurer de cop olvidada
ma musa y la glòria mèva,
per mirá enaltir la sèva,
llavors per tot alabada!...
No vaig poder. En lo cor
vaig sentir una frisansa,
y, per lograr ma venjansa,
vaig fermhi amich 'sent traidor.
Rector.
Baixesa vil en que para
la enveja, quant no 's refrena.
Lluís.
Vaig tancar mon odi ab pena
y hem va veure amich com ara,
y, creyent pura amistat
l' qu' era ab vilesa fet,
no ha tingút ni tè secret
qu' ell no me l'hagi confiat.
Es lo que volia jo:
no podent ab res venjarme
d'altre modo, aprofitarme
de la primera ocasió
y, al tení un d'aquets secrets
que perden á un home, anár
á publicarlo, y logra
venjansa, ab un, de tants fets.
Al fí vingué la ocasió:
á Madrit váu and un dia
y ell, per vos, sentí, García,
lo qu' abans vaig sentir jo.
Rector.
¡Qu' havéu dit! ¡Tambè D. Joan?..
Lluís.
Si; D. Joan, com jo envejòs,
vá tení enveja de vos
al tenir triumfo tant gran,
y es, quant sa amistad vos dòna
alhagantvos dels primers,
serp oculta entre 'ls llaurers
qu' han teixit vostra corona,
perquè, dins l'inícua trama
per enfonsarvos urdida,
potser tant com vostra vida
vol destruir la vostra fama.
Atenent á tal objecte,
sabéu qu' us vá demanar,
pera ferlos estampar,
vostres versos.
Rector.
En efecte.
Lluís.
Donchs es per lo pensament
de fè estampar los que us pugan
rebaixar, perquè aixís dugan
deshonra á vostre talent.
Rector.
Sort es, que sense saberho,
me'n hagués previngút jo,
puig, al accedí en aixó,
vaig dir ja 'l modo de ferho.
Lluís.
Tal era, donchs, sòn intent.
Rector.
Mes, si això á mí se 'm innova
sense donarme cap prova,
vos que, ab tot, teniu talent,
no comprenéu que no puch,
per mes que vulga, ni créureuho.
Lluís.
Per ço qu' ho sè, es qu' heu de veureuho,
en una prova qu' us duch.
Rector.
¿Prova?
Lluís.
Sí.
Rector.
(_Impacient._) ¡Per Deu, D. Lluis!
Lluís.
Veyéu primer si es vritat
que vos váu sè envenenát
en Saragossa.
Rector.
Es aixís.
Lluís.
Veyéu si ha mort en Rafel
de lo mateix.
Rector.
Vritat tot.
Lluís.
Veyéu si haveu dit un mot
d'aixó, á ningú, per recel,
y, si encara dientvos tant
vostre cor no, pot admetre,
miréu si 'l llegí esta lletra
prova qu' ho vá fer D. Joan.
(_Donantli una carta que 'l Rector llegeix ab frenesí._)
Rector.
"Amich Lluis: desd' aquest dia
"mòn odi tapa una llosa;
"ja no 'ns vindrá á fer mes nosa
"lo doctor Vicens Garcia.
No; no ho crech... La lletra n' es
de quant lo cas vá passar;
volentvos vos d'ell venjar...
l' hauriau duta desprès.
¡Com tant temps sense dí un mot
si es que tal intent duguesseu!
Lluís.
Per çó jo, perquè 'm creguesseu,
m'he posát franch ans que tot.
D'ell me volia venjar;
jo aquí la carta tenia,
y, ab tot, sempre 'm contenia
perquè, darla, era matar.
Mes avuy que 'l mèu rencor
ha sabut, per sort fatal,
qu' en lo gran certamen real
ell es mòn competidor,
y que 'l Jurát indecís
está sobre quin premia...
Lo cor m'ha dit qu' ell seria.
Temo que, com sempre, aixís
me venci, y veyent ja d'ell
la glòria gran y l'honor
de guanyar la rosa d'or,
la enveja 'm dóna un consell
y hem diu, si vull un nom gran,
qu' així 'l delati y que moria,
perquè, per mí, no hi ha glòria
mentres alentí D. Joan.
Rector.
¿Y vos haviau ponsát
qu' aixís logravau matarlo?
Donchs, dantmho á mí, váu salvarlo
perquè així es com será usát.
(_Esqueixa la carta._)
Lluís.
¡Oh! ¿Qu' heu fet?
Rector.
Lo que debia
per donar vos bon. exemple.
Allí hi ha un altar, prop lo temple.
¿No fentho aixís, com cumplia?
Lluís.
¡Mes no sabéu!...
Rector.
Tot ho sè.
Lluís.
Ell al criat causá la mort.
Rector.
Ministre sòch del Senyor
y dech tornar per mal bè.
¡Jo 'l perdono ab tot l'esglay
de que mort per ell se'm veja!
Vos no ho feu perquè la enveja
no ha pogut perdonar may.
Lluís.
¿Y aixís sens cástich deixéu
crim com est tant alevòs?
Rector.
Per ell, qu' es vil y envejòs,
ahont millor castich trovéu?
Si ja li vá fer enveja
sè en lo certámen vençut,
quant veurá que jo he pogut
darlo á la mort que 'l rodeja
y qu' aixís sè perdonar,
á mes de poeta millor
veurá que sò mes gran cor,
y mès m' haurá d'envejar.
Y envejantme mes així
mes tindrá moments rabiosos!...
Vos ho heu dit: los envejosos
portan ja 'l cástich aquí. (_Al cor._)
Lluís.
¿Mes, es possible que al veurerl',
sabent vos lo que jo sè..?
Rector.
Procuraré ferli un bè
y, si puch, d'un perill tréurerl'
¡M'heu fet una confessiò!
Donchs jo vos dono un consell.
Aquest es: si us ha ofès ell
en cambi deuli 'l perdó.
Lluís.
No; no puch, ni vos podréu.
Rector.
¡Qué no puch! ¡Dèu de pietat!
Lluís.
Lo cor vos porta enganyát.
Rector.
¡Feu que li probi, Dèu mèu!
Lluís.
Veuréu en ell l'assessí.
Rector.
Veurè en ell un mèu germá.
Lluís.
L'ódi, al veurerl', naixerá.
Rector.
La pietat naixerá en mi.
Lluís.
¡Tant sè que m' beu de venjar
que ja mes ni en ferho penso!
Rector.
¡Feu, Dèu méu; per si 'l convenço
qu' aquí li puga provar!
### ESCENA XII.
Los mateixos, D. JOAN.
(_Qu' entra corrent y mirant cap endarrera com si 'l perseguís algú._)
Joan.
¡Mossen Vicens!
Lluís.
(¡Ell!)
Rector.
¿Sòu vos?
Joan.
¡Per Dèu, Garcia, ampareume!
Rector.
¡Oh! ¡Gracias, gracias!
(_Al cel ab regoneixement._)
Joan.
¡Salveume!
Rector.
(_Al cel._) (¡M'heu escoltat! ¡Sòu piadòs!)
Joan.
¡Pe 'l cel, que vè!
Rector.
¿Quí?
Joan.
'L Doctor.
Rector.
Lo Doctor? ¡Oh! Si... Es vritat.
(_Primer se sorprèn de que 'l Doctor persegueixi á D. Joan; mes desprès
se recorda de lo que D. Lluís li ha contát, y es quant diu l' "¡Oh!"
Desprès, cayent en que' atès lo vil qu' es D. Joan, deu ser cert lo
que 'l doctor li ha dit, es quant diu: "Es vritat."_)
Doctor.
(_Desde dins._) ¡Aquí!
Joan.
(_Espantát._) ¡Oh!
(_Lo Rector l'agafa, 'l tanca en un quarto y diu:_)
Rector.
Ja estéu á sagrat.
### ESCENA XIII.
Lo RECTOR, D. LLUIS, lo DOCTOR.
Doctor.
¡Garcia! (_Entrant ab la espasa nua._)
Rector.
¡Vos!
Doctor.
¡Per favor!
Ha entrat aquí fá un instant.
¿Ahont es?
Lluís.