Rector.
Déyau
que quant vos compláurerm' créyau...
María.
¡Ah! Aixís, dona.
Rector.
Continuéu.
María.
He vist la mare abadessa,
y quant, sense dir ni un mot,
tenintho preparát tot,
li anava á dar la sorpresa,
he dit jo que sa mercé
pot queixarse de que aixís
s'obri, y... sens lo sèu permís,
havem pensát no fer re.
Rector.
¿Y aixó es vritát? (_S'ouhen cascabells._)
María.
¿Sent com crida?
Rector.
¿Ho dihéu per 'quest picarol?
María.
Son los del ruch que, si vol,
nos hi durá desseguida.
Rector.
¿Y tú hi entrarás gustosa?
María.
¡Anjeleta! (_Com forsantla._)
Anjela.
(_Obligada_.) Sí... senyor.
Rector.
¡Oh! ¡Ja ho deya! ¡Ets un gran cor!
¡Ets... tant bona, com hermosa!
Si, María, sí; heu pensát
tant bè en darme esta alegria,
que justament jo volia
d'això parlar vos aviát.
Comenséus á preparar;
jo vaig á fè arregla 'l ruch,
y, ja que 'm veig qu' ara puch,
vos hi vull acompanyar.
María.
¡Ajá! Las cosas així, cop y volta.
Rector.
Y á arreglarme.
Anjela.
(¡Salveume, Verje del Carme!)
(_Cau abatuda en una cadira, y lo Rector se dirigeix á una porta, quant
surt Benet._)
### ESCENA XIV.
Los mateixos, BENET, y, aviát, D. JOAN y D. LLUÍS.
Benet.
Senyor Rector.
Rector.
Vina.
(_Benet hi vá y parla baix al Rector, María y Anjela están al altre
costát._)
María.
Així:
las monjas y la abadessa,
veuran ben'bè qu' has plorat,
creuran que no hi vás de grat,
y, volent, no hi ets admesa.
Anjela.
No ho veuran... No tingueu por.
María.
¡Oh! ¡Y ellas, que sòn tant trutxas!
Vaig á buscar las caputxas,
y á marxar. (_S' en vá._)
Rector.
¿Ell? (_A Benet, content._)
Benet.
Si senyor:
per ço diu qu' ara al moment,
hi vagi á la sagristia.
Rector.
Hi vaig. Si surt la María,
qu' esperi un rato.
Benet.