Eudalt.
'Sent infelissos jo y tú.
Anjela.
¡Eudalt!
María.
(¡Ell!)
Eudalt.
Si, jo, María:
jo que vos ho vinch á dir.
Vos la porteu á morir
darrera una gelosia.
Per dáus gust, diu que 'l convent
es per ella la ventura,
y no es cert; es la amargura,
la desditxa, y lo torment.
María.
¿Y vols qu' ella puga així,
disgustar ab tant mal cor,
á mí y al senyor Rector?
Eudalt.
Ella vos ho podrá dí.
María.
¿Vols matá á la tèva mare?
Anjela.
¡No, mare, no! S' ha enganyát;
hi vaig... per ma voluntat.
Eudalt.
¡Anjela! (_Desesperát, contenintse._)
María.
(_A Eudalt._) Ho has sentit ara.
Y, ja que tant desatina
lo tèu cap, per aná aixís,
posant sempre en comprimís
á una pobreta fadrina,
te diré que no tínch cor
tant desenganyát encara
per forsar, com mala mare.
de l'Anjeleta la sort.
Que si bè 'l no entrá al convent
mòlt disgust me causaria,
jo á tot me resignaria
abans que fè 'l seu torment.
Mes, ja que li plau á n' ella,
y ho vol lo senyor Rector,
y aixís jo deixo, á ma mort,
assegurada sa estrella,
per mes que tè 'n fassis creus,
ta passió guardat entera,
perquè, aquesta, es la darrera
vegada qu' aquí la veus.
Eudalt.
¡María!
María.
Heréu ben honrat
y el mes rich de la vorada,
pots trová un' altra estimada.
Eudalt.
¡Anjela! (_Com dihent: "¿No sents que 'm diu?"_)
Anjela.
¡Eudalt!
María.