María.
¡Ay! ¡Jo 'm moro d'alegria!
Anjela.
¿Y aixó, mare? ¿Qué teniu?
María.
Véurerl' mort y véurerl', viu,
en tant poch temps! ¡Quí ho diria!
Anjela.
Ja ho podéu dí , es una sort
qu' á fé no me la esperava.
María.
Véurerl' viu quant jo contava
que 'l deuriam plorar mort!
Sols una cosa á 'n al dia,
me dóna un xich de inquietút.
Anjela.
¿Y es?...
María.
¿Com es qu' ab la salut
no l'hi ha tornát la alegria?
¿Com es qu' ara, cada estona,
com abans jo 'ls hi he sentits,
no ix ab aquells acudits,
del rector de Vallfogona?
Aquells versos que vá escriurer
á la Josepha gravada,
dientlhi: "mossa corcada,
bresca sens mel..."
Anjela.
¡Que vaig riurer!
María.
¿Te 'n recordas?
Anjela.
Lo mateix
que si 'ls estès sentint ara.
¡Y ella hi vá posá una cara!
María.
¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix:
"Formatje ullat, gelosia,..
Mes, á mí, per agudesa,
que vá deixarme sorpresa,
la que vá tenir un dia.
Lo senyor bisbe, creyent
que fóra mes ben mirát,
passá un' ordre pe 'l bisbat,
manant qu' era convenient,
per evitar los estranys
recels de certas personas,
qu', al menos, las majordonas,
tinguessen uns quaranta anys;
y el senyor Rector, qu' encanta
per acudits , obehint,
diu:-- Duas noyas de vint,
y, dos per vint, fan quaranta.
Anjela.
¿Y vá tenirlas?
María.
Ni un' hora.
Com qu' aixó ho vá fer no mes
per fer la broma , desprès
ni váren venir de fora.
Anjela.
¡Ja, ja! (_Rient molt_)
María.
Y aquets acudits
sòn tant d'ell, quant pot tenirlos,
que fins que torni á sentirlos,
no 'm passaran los neguits.
Anjela.
No crech que ningú ho logrès;
l'han mort envejas y orgulls.
María.
Li ballarem l'aiga al ulls,
y vejam qui podrá mes.
Anjela.
¡Oh! ¡Si 's tingués la fortuna
de tornarli la alegria!...
María.
N'hi darè una cada dia.
Mira, avuy ni darém una.
Anjela.
¿Y li darém vos y jo? (_Joyosa._)
María.
Tú sabs bè lo complascent
qu' ell te veurá entrá al convent.
Donchs demli gust en aixó.
Jo ho tinch ja preparát tòt;
ja he vist la mare abadesa,
y avuy li dem la sorpresa
sens qu' ell ne sápiga un mòt.
(_Anjela plora._)
¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorát?
Anjela.
No... no... mare... Es... de ventura.
María.
Si siguès plor de amargura...
Anjela.
No, mare, no: no es vritat.
¿A vos vos agrada?
María.
Si.
Anjela.
¿A n' ell li agrada?
María.
També.
Anjela.
Féu, donchs, lo qu' havéu de fè
sense pensar per re en mí.
Si 'l mèu pló aconsola á algú,
sempre 'ls ulls tinga plorosos!
Jo... vos vull á tots ditxosos.
### ESCENA VII