ANJELA, MARÍA.

María.

¡Ay! ¡Jo 'm moro d'alegria!

Anjela.

¿Y aixó, mare? ¿Qué teniu?

María.

Véurerl' mort y véurerl', viu,

en tant poch temps! ¡Quí ho diria!

Anjela.

Ja ho podéu dí , es una sort

qu' á fé no me la esperava.

María.

Véurerl' viu quant jo contava

que 'l deuriam plorar mort!

Sols una cosa á 'n al dia,

me dóna un xich de inquietút.

Anjela.

¿Y es?...

María.

¿Com es qu' ab la salut

no l'hi ha tornát la alegria?

¿Com es qu' ara, cada estona,

com abans jo 'ls hi he sentits,

no ix ab aquells acudits,

del rector de Vallfogona?

Aquells versos que vá escriurer

á la Josepha gravada,

dientlhi: "mossa corcada,

bresca sens mel..."

Anjela.

¡Que vaig riurer!

María.

¿Te 'n recordas?

Anjela.

Lo mateix

que si 'ls estès sentint ara.

¡Y ella hi vá posá una cara!

María.

¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix:

"Formatje ullat, gelosia,..

Mes, á mí, per agudesa,

que vá deixarme sorpresa,

la que vá tenir un dia.

Lo senyor bisbe, creyent

que fóra mes ben mirát,

passá un' ordre pe 'l bisbat,

manant qu' era convenient,

per evitar los estranys

recels de certas personas,

qu', al menos, las majordonas,

tinguessen uns quaranta anys;

y el senyor Rector, qu' encanta

per acudits , obehint,

diu:-- Duas noyas de vint,

y, dos per vint, fan quaranta.

Anjela.

¿Y vá tenirlas?

María.

Ni un' hora.

Com qu' aixó ho vá fer no mes

per fer la broma , desprès

ni váren venir de fora.

Anjela.

¡Ja, ja! (_Rient molt_)

María.

Y aquets acudits

sòn tant d'ell, quant pot tenirlos,

que fins que torni á sentirlos,

no 'm passaran los neguits.

Anjela.

No crech que ningú ho logrès;

l'han mort envejas y orgulls.

María.

Li ballarem l'aiga al ulls,

y vejam qui podrá mes.

Anjela.

¡Oh! ¡Si 's tingués la fortuna

de tornarli la alegria!...

María.

N'hi darè una cada dia.

Mira, avuy ni darém una.

Anjela.

¿Y li darém vos y jo? (_Joyosa._)

María.

Tú sabs bè lo complascent

qu' ell te veurá entrá al convent.

Donchs demli gust en aixó.

Jo ho tinch ja preparát tòt;

ja he vist la mare abadesa,

y avuy li dem la sorpresa

sens qu' ell ne sápiga un mòt.

(_Anjela plora._)

¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorát?

Anjela.

No... no... mare... Es... de ventura.

María.

Si siguès plor de amargura...

Anjela.

No, mare, no: no es vritat.

¿A vos vos agrada?

María.

Si.

Anjela.

¿A n' ell li agrada?

María.

També.

Anjela.

Féu, donchs, lo qu' havéu de fè

sense pensar per re en mí.

Si 'l mèu pló aconsola á algú,

sempre 'ls ulls tinga plorosos!

Jo... vos vull á tots ditxosos.

### ESCENA VII

Lo Rector de Vallfogona · 第 28 / 85 题