Rector.
Encara no s'ha obert gaire:
demá 'l podrem arrencar,
y olorarém lo primer
clavell qu' ha exít al jardí.
Hi baixo aquest dematí,
y... robát.
(_Anjeleta, qu' ha sentit lo principi de la escena ha anát a buscar al
altaret un jerret ahont hi ha un clavell_)
Anjela.
¿Aquest potsè?
Rector.
¡Ay, ay!
María.
¡Oydá!
Rector.
¿Ets tú, Anjeleta?
Anjela.
Bon dia, senyor Rector.
¿Qué tal? ¿Se trova millor?
Rector.
(_Acariciantla._) Millò, millò, aixerideta.
(_Ella li besa la má_)
Vaja, Dèu te fassa bona.
María.
¿Donchs tú has trencát lo clavell?
Anjela.
He pensát lo mateix qu' ell.
Rector.
Y has pensát com una dona.
Anjela.
He dit:-- Llèvat dematí
y fás aquesta bon' obra;
perquè es lo primer que s'obra,
aquest any, á n' al jardí.
Rector.
Dèu vos ho pach: sòu tant bonás
que, jo ho penso cada dia:
l'Anjeleta y la María,
sòn dos ánjels, no sòn donas.
María.
¡Anem, anem!... Tanca alló.
Anjela.
¿La porta?
María.
Sí: fá un xich d' aire,
y encara no convè gaire. (_Anjela la tanca._)
Rector.
¡Cá, cá: ara ray! Ja estich bó.
María.
No hi fá res: vè acanalát,
y, si ara se'ns costipès
y un altre cop recaigués...
Rector.
Ni menos may hi he pensat.
María.
¡Oh! Perquè 's veu las aurellas. (_Pausa._)
Anjela.
¡Ah! Si, si, ara gracia á Dèu....
María.
Dèu ha escoltát lo prèch mèu.
Rector.
(¡Quí ho pogués créurer com ellas!
¡Pobra dona! ¡Si sabia
que porto la mort aquí!)
María.
Re ho diu mes que 'l sèu jardí,
que s'ha fet tot alegría:
Las flors tenen mes color,
com dihent:-- Podém animarnos
que ja tornará á regarnos,
aviát lo senyor Rector.
¿Y els aucells? ¡Quina palestra!
Crech qu' avuy un rossinyol,
deya ab goig á un raig de sol,
qu' entrava per la finestra:
-- ¡Eh! ¡Que jo canto y tú no!
-- ¡Eh! Que jo hi entro, 'l sol deya.
¡A fé ho semblava! Y jo reya
de que á mí 'ra semblés aixó.
L'aigua cristallina y pura,
-- ¡Noyas!-- Ha dit á las flors,
No siguem menos.-- Y olors
nos enviava ab sa frescura.
La cadarnereta nostra,
dintre la gavia cantava,
y, á tot aixó, contestava:
-- Gracias, gracias. De part vostra.
La calandria ho sent, tè rabia
y diu;-- ¿Sí? Veurás, espera.--
Y vinga ab la cadarnèra,
de la figuera á la gavia:
-- ¡Ey! Vos que sòu de la casa:
¿Com li va al senyor Rector?
-- Gracia á Deu, un xich millor.
-- ¡Com que 'l metje no era un ase!
-- L'ha curát Nostre Senyor:
-- ¿Y tindrá salut?-- ¡Y tanta!
-- ¿Y 's llevará?-- Aquest matí.
Diu això, y... ¡Paraula santa!
¡Vinga olò y canta que canta,
tots los aucells del jardí!
Rector.
¡Oh! Mòlt bè, mòlt bè, María.
María.
No sè si es cert que passava:
mes com hi ha mòn ho semblava,
y umplia 'l cor d'alegria.
Rector.
Mes anant á un' altra cosa.
¿Lo senyor Doctò, ha vingut?
María.
Encara no haurá pogut,
perquè visita á la Rosa.
Anjela.
Quín senyò 'l senyor Doctor!
Rector.
¡Quant ha entès tant lo mal meu!
María.
No he vist saber com lo sèu.
Rector.
Per çó es mòn amich millor.
Anjela.
Lo qu' estranya mes tothom
es qu' estiga en aquest poble,
'sent tant sabi, rich, y noble,
un dels metjes de mes nom.
María.
Sa mercè 's trovava encara
á Madrit, quant vá venir,
y, al venir, tothom va dir:
--Això deurá ser per ara.
Dú una malalta, s'afanya
per si un bon remey li trova,
y vè á mirar si li prova
l'aire d'aquesta montanya.--
Això créyam, quant, tot d'una,
compra 'l mas d'euras, y 's diu
que, no sè per quin motiu
de desengany ó fortuna,
havian determinát
lo Doctor y la malalta,
buscar la calma que 'ls falta,
en aquesta soletat.
☀ ¡Rich y metje de tant nom
dels personatjes mes alts,
no visitará malats!
¡Clar que no!-- vá dir tothom.
Quant, al sè al dia següent,
se sab pe 'l poble la nova
de que, si un malalt se trova,
☀ lo cridi á n' ell al moment.
vá se estimat deseguida,
no hi ha qui no dès la vida
per defensar lo sèu nom.
L'han fet cap de somatent,
síndich de la confraria
del Carme, y, en Pau María,
parlant ahí ab en Climent,
deya qu' encara no sab
ni un sol home, que, si ell diu
que 's tirhi de cap al riu,
no se 'n hi vagi de cap.
Anjela.
¡Y que no siga ditxòs,
sabent qu' aixís se l'estima!
María.
¿Qué tè qu' així 's desanima?
Rector.
Per mi, un secret dolorós.
Vos sabeu que la malalta,
s'ha sabút ja que l'hi es filla.
María.
Per ánjel, ni el ser sencilla,
ni el ser bonica li falta.
Rector.
Mes li falta 'l goig del cor.
¿Per qué aquella palidesa,
que la cubreix de tristesa,
igual qu' al senyor Doctor?
Aquí tothom sab la vida
de pare y filla, y ningú
pot pensá 'l motiu segú,
que 'ls la fá tant entristida.
Desprès de missa major,
ahont, veyent una endolada
resant sempre ajenollada,
veyéu prop d'ella 'l Doctor,
ja en lloch mes, per cap motiu,
se la veu, si, per fortuna,
en 'sent nit, no surt la lluna,
platejant l'aigua del riu.
María.
Y ningú ha pogut saber
si es donsella, si es casada,
com es qu' aixís vá endolada,
no gosant may un plaher...
Rector.
Ni 'l per qué d'aquest pesar,
per desconegut motiu,
que la dú á plorar al riu,
mirant sempre cap al mar.
Mes, si ell es metje del cos,
jo ho sò del ánima, y vull
arrancar, al sèu orgull,
aquest secret dolorós.
María.
¡Ben fet!
Rector.
Avuy déu venir,
per donarme á mí un consell:
vejam si desprès jo á n' éll
puch calmarli aquest sufrir.
Avuy ho sabrém.
María.
¡Ben dit!
Y ara lo senyor Rector
pendrá 'l caldo. ¿Eh? Si senyor.
Rector.
¿Voléu dir?
María.
¡Bah! Tot seguit.
Una tasseta á las déu,
y desprès la medicina.
¿Oy que si?
Rector.
Bè.
María.
Noya, vina.
### ESCENA V.
Los mateixos. BENET.
Benet.
¡Ay! ¡Mare, mare, corréu!
Anjela.
¿Y aixó?
(_Benet vol parlá y no pot perquè está esbufegant._)
María.
¿Y ara?
Rector.
¿Y donchs?
Anjela.
Qué't passa?
Benet.
¡Ay! ¡Com qu' he corregut tant!
María.
Séu.
Benet.