-Salva't!
I en Jan, a una empenta d'en Biel, va veure's transportat fins a
prop de la riba, va arrapar-se a les branques d'una saula tombada
pel corrent, i, aferrant-se'hi amb desesperació, es va enfilar
per la soca, caient al cap d'un instant a sobre el marge i
amagant la cara entre l'herbei, que, prou moll de la pluja, va
veure-s'hi encara més a causa del doll de llàgrimes que va haver
d'escopsar.
Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes
més avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'ànima una
mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida
d'un enemic, ha fet als seus una traïdoria.
* * *
L'endemà, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat,
d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure. De
sobte, a una reblincola de camí, va topar-se amb els civils, que
duien un home, i va recordar-se del dia en què, després d'haver
mort el Picotí, se'l varen endur a ell.
El pres anava amb el cap cot; però, en sentir trepig al davant
seu, va aixecar la vista d'una manera vergonyant, va clavar-la a
en Biel i va caure de genolls.
-Perdona'm!... Digues-me que em perdones!...
Un instant de dubte, una mà que s'allarga, una que s'hi aferra,
un pecador que s'alça, i quatre persones que se senten els ulls
enterbolits pel plor. Després, una mirada d'en Biel cap a la
plana, que creuaria més endavant per fugir del poble i anar-se'n
part d'allà del mar a encendre foc nou. I res més!
Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la
ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com
al lluny, molt i molt avall, pel camí de l'aigua, es perdia la
figura del seu enemic, semblant a una formiga.
I, tot veient-la, va sentir-se gran.
Tot seguit va aixecar els ulls al cel i un prec a l'Altíssim.
-Ajudeu-me!...