La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de
l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on
en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa,
badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els
punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els
palmells de les mans; la cara, contreta horriblement,
transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre
aquell cos tendre, a l'hora de la mort.
A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre
vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut,
mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima,
s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet
amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que
tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava.
Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un
gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una
cantúria pesada i trista.
En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a
primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap
de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del
petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent.
Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la
rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les
aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven
a milers de cascades i reguerons.
Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat,
sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se
n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava,
d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única
esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del
matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es
barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les
asprors del remordiment.
Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven,
en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra
cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a
salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.
I en Jan, com si endevinés l'oblit en què el tenia tothom, sentia
ajuntar-se al rau-rau de la consciència el pes d'una immensa
solitud. Li semblava que fos arribada la fi del món i es trobés
bregant entre els elements desfermats.
El bram d'aigua que baixava pel córrec omplia de terratrèmol la
cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret
de maó de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot
esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de
l'aiguat, que les treia dels cataus.
Com un llop engabiat, en Jan es passejava entre la fosca, sense
pensar tan sols que per aquell espirall que donava entrada a les
rates s'hi havia estimbat més d'un cop, i més de cent, un doll
d'aigua que havien negat la cofurna fins a les vigues. Passat
l'esverament que l'havia fet bleixar de goig en veure sense vida
el fill d'en Biel, no es podia arrabassar del magí aquella testa
esberlada per la seva destral i aquell ventre esbotzat pels seus
cops de peu. Era com si el tingués al davant, el cadàver del
menut Galderic: era com si el veiés il·luminat per una claror
estranya que fes encara més espesses les tenebres del voltant.
Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les
parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la
torturadora visió... Res li valia! La visió continuava cada cop
més ferma, cada cop més vistent i més horrorosa.
¡Quina angúnia, Senyor, quina angúnia, la de l'homicida!... La
sang innoscent que havia vessat li xarbotava pel cervell,
enterbolint-l'hi i fent-l'hi sotragar a grans batzegades. La mà
que havia estret el mànec de la picassa se li enasprava i se li
obria malgrat ell, com si contrapuntés a llançar fora de si
l'empremta de l'eina que li semblava dur-hi marcada... Els peus
que havien saltat sobre el ventre de l'infant eren espolsats per
en Bartra a cada moment, com si volgués foragitar els esquitxos
de sang que sentia clavats a les espardenyes.
Volent escapar a aqueixa mania, va descalçar-se tot d'una; però
aleshores li va semblar que els esquitxos, en lloc de quedar-se a
les espardenyes, li havien travessat la pell per ficar-se-li carn
endins fins al moll dels ossos.
Quina angúnia, Senyor, quina angúnia!...
I es passejava cada cop més de pressa, i s'apunyegava el cap com
si volgués esberlar-se'l, i pernejava com un poltre guit.
Les primeres lluïssors de l'alba, entaforant-se mandrosament per
l'espirall, varen portar, per últim, un escrupoló d'esperança al
seu cor. Però, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar
d'un lleuger rajolí que reïntellava paret avall i s'anava
engruxint de mica en mica. L'aigua que davallava pel córrec
arribava ja frec a frec de la mesquina obertura.
Oh, quina sort, si la cofurna s'omplia d'aigua! ¡Quina ventura,
si la mort el sobtava al fons d'aquella presó!
Déu no va escoltar-lo! Encara no havia tingut semblant pensament,
que un cop de riu va rompre la resistència que oposava al seu pas
la paret de la cofurna, fent-hi un gros esvoranc, pel qual va
estimbar-se, amb gran terrelló, el corrent.
I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va
enfilar-se al llenç d'obra que quedava sencer, i va cridar
assistència amb totes les seves forces.
Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i
esgarrifós, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.
Tan i tan fort va ser, que, entaforant-se pels boscos del comte,
va arribar fins a la torre del Barbut, desvetllant en Biel, que
seguia immòbil a l'espona del llit on dormia el son darrer el
menut cadàver. Anul·lat per la seva dissort, el pobre pare estava
mut, amb la pensa aturada i els ulls ressecs, com si dintre el
seu cos no hi quedessin llàgrimes.
De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins
que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adreçar
l'orella.
El xàfec havia parat, però la rierada, amb els seus bruels,
omplia de terratrèmol tota la rodalia. L'alba avançava. Els clams
dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que
demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt.
* * *
-Assistèènciaaa!...
Aquest crit, més fort que els altres, va dominar totes les veus i
tots els sorolls, acabant de deixondir en Biel, qui, sense
conèixer la veu del que cridava, va davallar l'escala a trenca
nou de coll, emprenent com a somnis, una correguda boja boscos
avall. La feta de la tarda, la mort del seu fill, el record de la
seva dona, totes les impressions fortes que havia tingut a la
seva vida, es barrejaven ara en el seu cervell formant una
agarbuixada roca, empaitant les unes a les altres com les ones
d'un mar esvalotat que es persegueixen i es capbussen sense
repós. Però, per sobre d'aquell embull, hi surava sempre aquell
crit desesperat i foll de l'home, del germà seu, que demanava
ajuda.
-Assistència!... Socors!...
El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia
esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai més fort
que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i
mans contra el corrent, que se l'enduia avall.
Després, res: havia vingut un espès silenci. Només els brams de
la riada semblaven sentir-se més forts que mai; només un punt que
es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les
mirades de tot el poble.
Sobtadament, de l'altra banda de córrec, va saltar un nou cos, i
se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua
-Coratge, germà!
I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra,
que, animat per l'ajuda, va redreçar el cap. La mirada d'horror
que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la
d'odi que li endreçava en Biel en reconèixer-lo. «-No em matis!»,
deia l'una. «-M'has mort el fill!», semblava dir l'altra.
Però va venir una onada i va apagar-les totes dues. I en Biel,
que havia entès la d'en Jan, va sentir un impuls de perdó; i en
Jan, que havia sentit a l'ànima la d'en Biel, va abandonar-se a
la força de l'aigua.