Al sentir-se el toc de l'_Angelus_ que donava comiat al dia, en
Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna,
al noi.
Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts.
-Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el
noi.
Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar
tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es
remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i
més alt. Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota
una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta...
En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que
semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un
espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.
-A veure, si tindrem tamborinada.
La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, però va quedar-se
palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella
a un nou soroll vingut de la mateixa banda.
-Oh, llamp! Això ja no són trons!...
I, no content de caminar amb més pressa, va rependre la ruta a
salt de ca.
* * *
Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de
Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina
als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets.
Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran
d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat,
bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre
poble s'havia presentat al seu amb el cap sagnós; els homes fets
s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que
s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut
convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets
de pistola... i havien relluït les fulletes d'alguns ganivets...
i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i
semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres.
I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabiós com
estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare,
s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la
colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de
Cassanelles.
-Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de ràbia, com si fos el
comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar
rastre, d'aquesta mala sangonetat!
Una acció d'avançament, un instant de dubte i alguns trets
gairebé escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home
caient malferit, un moment de confusió i un llampec de ràbia dels
de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent més i més els uns i
els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i
s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions,
d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes
llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit
per la lluita, avançava cap als contraris bo i engrapant amb la
destra una picassa i amb l'altra mà una grossa pistola.
-Sota terra siguis, maleït bord!- va cridar sobtadament.
Va agafar per un braç el menut Galderic, bo i llançant la
pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la
testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles,
que començava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts
dels que es batien.
I el menut Galderic va quedar estès al mig d'un bassal de sang. I
en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo
rabiosament, com i si volgués esbravar-se, en el cos del fill, de
la rancúnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els
batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ací d'allà, com ànimes en
pena.
Per últim va lassar-se, va donar l'últim cop de peu a aquell cos
espellifat, va bleixar amb força, i va exclamar, amb goig:
-Ah!... Morta la cuca, mort el verí!... Ara manca el pare.
El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el
primer instant d'esfereïment, es dirigia a en Jan amb els punys
closos, tot ell sotragat per la dolor i la ràbia, tot ell
assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la
vida. Però, així que se li havia arrapat al coll fent-li treure
mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del
somatent que acabaven d'arribar.
Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va
posar-se'l a coll i va fugir... va fugir per entre els boscos,
sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir
la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la
comarca amb un xàfec immens.