Mai més se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca
horrible. Mai més se'n va parlar, però tant l'un com l'altre la
tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys,
semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era
la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat
en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li
deixava una estona de repòs. Però no era pas la mort del Picotí,
el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de
l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia
exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida.
D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi
havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la
memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos
que li estrenyien el cervell.
I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu
de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a
grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia
ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler
viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El
que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns
paratges on ningú tingués noticia del seu crim, on ningú tingués
esment de la seva estada a presidi...
Fugir!... fugir!... Veus aquí la dèria que l'omplia tot. Veu's
aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre,
de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son,
fent-li redreçar la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo,
malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia,
per llargues estones, horitzons enllà.
Fugir!... fugir!...
I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es
veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera,
aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia
com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs
tanta terra, tanta aigua, com pogués.
Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar
repetint-se el mateix. I, a còpia de repetir-ho, va arribar a
convertir-se en maniàtic que no tenia altre pensament, altra
cabòria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicció.
Per últim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i
ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i
venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai més
la planta del peu.
Ja llesta la carta, va quedar rumiós, guaitant per la finestra de
la seva cambra el camí de Vilavessant, que, anguilejant fins a
perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els
boscos del comte.
La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de
perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien
bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El
sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de
sang. Uns núvols flonjos i grassos s'encastellaven i
s'eixamplaven a la seva dreta, amenaçant tapar-lo en menys d'una
avemaria.
-Que estrany, que el noi no sigui aquí!- va pensar en Biel.
I, sense saber per què, el cor va fer-li un salt. Succeïa tan poc
sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben
aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar.
-Mentre no li hagi succeït quelcom!...