Tothom restava mut... tothom tenia clavada la vista en la del
capellà.
-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.
Va acostar-li als ulls un broc encès de la llumenera, va
contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal
averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a
corre-cuita.
I el vicari va fer solemnialment la recomanació de l'ànima, no
aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ressò de
les de mossèn Esteve...
-Sigues bo, Biel... Sigues bo com Jesucrist... que sigui ara en
la meva ajuda!...-
I després... res... un nou sospir que sura apagat per la quietud
de la cambra... la ferma sotragada d'un cos quan l'ànima en
fuig... un fort gemec de tot un casal...
* * *