Ja eren casats i ja anaven per família. En Costa ferrer, havent
venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar
manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en
guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de
baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense
capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida
i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi
manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola
quan en sentís fretura.
Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava
radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel,
sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar,
engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia
per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perquè els
ocells que havien de venir no naixessin miserables.
-S'ha de mirar sempre avant: ¿sabes, Malena?... Amb bona
voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui
som masovers, un altre dia tindrem també alguns claps de terra
nostres, i porem dir als nostres fills: «-Veieu? Això varen
afanyar-ho els vostres pares a còpia de suades i de treball.
Serveu-ho i augmenteu-ho.»
I, tapant avui un forat i demà un altre, va atiar-se desfent dels
deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de
treball.
I, un cop seves les eines, va anar perquè ho fos l'egua.
I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per
engruixir el nombre de bestiar.
I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les
setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.
Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no
s'anunciava per cap senyal. Semblava que Déu, bo i menant-los per
una ruta esplendorosa, es complagués a privar-los d'aquell do,
d'aquella felicitat que ambicionaven.
En canvi l'hereu Bartra sortia gairebé a fill per any, i en Biel
i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les
dolçors de la paternitat, que a ells els eren negades.
-Un fill, bon Déu!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en
enlairar llurs pregàries cel amunt.
-Un fill, bon Déu!- repetien en veure's isolats, sense una ànima
que compartís amb ells alegries i penes, sense un amic ni un
parent que els consolés en les afliccions o els animés en els
entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enllà, els
dificultaven els passos.
Perquè, d'ençà que eren casats i semblaven rabejar-se en
l'abundor, l'enveja i la calúmnia havien anat fent prou camí per
a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sinó de tard en
tard, gairebé d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven,
com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos
que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.
Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor
rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat
davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no
eren ni tu ni vós.
I tampoc ho era el mateix capellà, que, atuït per les xacres, amb
prou feines tenia habilior per a fer les pràctiques menys
carregoses del seu ministeri. El maleït ofec fins el privava
d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa
als seus amics.
Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre
no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a
tall de criminals que deixen la presó per una estona.
Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la
rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la
Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de
natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que
l'estimaven.
Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre.
Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el
vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a
cercar el senyor metge.
-I doncs? Què tenim, de nou?...
-Que mossèn Esteve se'ns en va: veu's-ho aquí. I justament no fa
gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha
donat Nostramo.
I, després de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir
tota aqueferada la seva ruta.
El capellà, acompanyat d'una veïna, s'estava al peu del llit,
assegut a l'ampla cadira de braços, bregant per arreplegar a
petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i
el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els
llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans,
enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com
si la força que hi feia l'ajudés a bleixar.
Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava
surar-hi quelcom d'esgarrifós. Les parets blanques, les cortines
blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de
neu.
-Hola, Biel... Hola, Malena...- va confegir arrapat a les mans,
repenjant-s'hi per tornar el bleix.
Tot seguit va deixar la de la Malena i va començar a amanyagar la
que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada
manyagada:
-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...
Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva
persona, va esdevenir més pesat, començant-se a arrossegar d'una
manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava
repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient
d'ulls tot melangiós i d'un mig riure apagat:
-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...
En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les
paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt
per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos
penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge
del Sant Crist.
Quan va comparèixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li
l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany.
En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant
que l'esglai li segava les cames.
-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...
Prou tenia raó d'esglaiar-se, en Biel. Tanta raó, que encara el
senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot
varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se més i més, i
la moradura dels llavis va enfortir-se.
-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...