Però la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les
malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles,
esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells
castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de
predicar al minyó que es malfiés.
-Vés amb compte: sentes?... Mira que ara ja no és en Bartra sol,
qui te la porta votada. Cal que vigilis, perquè un tret o una
ganivetada de trascantó són cosa d'un dir Jesús. I mira't: si
consevol nit, con surtes de casa, te fessin un mal joc, pories
anà'ls-hi darrera, desemprés!...
-Cabòries de dona!- feia en Biel amb cert desgaire.
-Amén de Déu que ho siguin.
-I no ho han de ser!
-Podé sí. Emprò pensa que en Jan no dorm ni reposa per fer-te
mal: Tot el dia el passa dient esguerradures de tu i inculpant-te
del mal que ha fet l'aigua. I com que és tan reboig, no seria cap
cosa estranya que una nit engresqués els de la colla i et
vinguessin a escometre. Perquè gairebé tothom està que l'aiguat
va ser cosa teva. I, veient que no més va fer mal al poble,
figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran ràbia dels d'aquí
és de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els
de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet més
que bé. I com que sempre hi ha hagut tanta ràbia de l'un poble a
l'altre...
Tant i tant va maldar, que va aconseguir encomanar les seves
temors a en Biel. Però, malgrat la vista que el minyó
esparpillava i les tortes que feia per dintre els boscos del
comte quan se n'anava a jóc, mai va aconseguir veure una ombra
que el fes malfiar.
Vet aquí perquè, de xic en xic, aquelles sospites li varen
desaparèixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la
torre sense parar-se a escorcollar les reconades de camí ni a
ronsejar per les marrades. Sempre a la seva, ni tan sols es
torbava mai a tombar la vista, no fent cabal de les petites
remors que sentia al pas i que, si bé arribaven a les seves
orelles, no li deixaven rastre a l'esperit.
Un vespre va quedar tot sorprès en dir-li la Malena:
-No vinguis, als vespres: creu-me a mi.
-Per què?
-Perquè... perquè sí. Ni jo mateixa ho sé, veies!... Emprò me fa
por, que vinguis. Mira: anit mateix no he poscut atrapar el son
de cap de les maneres, pensant que te n'havia passat alguna. I
mira't: con te'n vares haver anat, vaig estar a punt de
cridar-te; perquè, encara no vares ser a l'indret de la font,
vaig donar una llambregada carrer amunt i vaig veure an en Jan
que sortia de l'hostal amb tres o cotre. I tot l'aire el tenien
de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents.
Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia
portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a
casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i
fes algun disbarat. Fins aleshores no se li havia acudit la
pensada que, obrant i tot en justa defensa, podia perdre's per
tota la vida; però ara, que començava a creure en aquell perill,
naixia en ell una gran temor de si mateix, que li donava
esgarrifances, presentant-li a cada punt la imatge del presidi
com la d'un monstre disposat a engolir-lo de bell nou.
-No, això no: de cap manera!...
Però ben aviat compareixia el dubte. I si l'agullonaven fins a
llevar-li el seny?... ¿I si es veia obligat a defensar-se?... ¿I
si, en sentir-se escomès, no es podia governar?
-Podé sí que el millor seria no baixar al poble cap vetlla- va
acabar per dir-se.
I en arribar el vespre, va fer avinent a la Malena el seu
propòsit.
La llàstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i
celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al
cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que
formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona més del
degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el
determini d'anar a esperar en Jan.
-N'hi hem de fer una que se'n recordi tota la vida- deia l'un.
-Ca, ca! El cas és estossinar-lo d'un cop- afirmava l'altre.
-Segons veurem, farem- va ajustar, per últim, en Jan.
I, donada per ell la veu de -Som-hi!-, sis homes varen llançar-se
al carrer. Llurs figures varen tambalejar un instant al mig del
gavelló de llum que eixia de l'hostal, varen acoblar-se en
rodona, com si pactessin quelcom, i varen perdre's després carrer
avall, negant-se en la mar de fosca que amortallava el poble.
La quietud era tan gran, que, malgrat el compte amb què
caminaven, el fregadís de llurs peus els esverava a cada punt,
fent-los entrar en temors de ser descoberts.
-Pxxx!... No feu fressa!- remugava en Jan tot sovint.
I, agafats de bracet, anaven avançant fosca endintre, sense saber
d'una manera certa si anaven a matar un home.
L'únic que en sabia quelcom era en Jan, que tenia l'intent de
revenjar-se una vegada per totes, per esbravar la rancúnia que
sentia contra en Biel.
De sobte, en passar per davant de casa seva, va donar-se un cop
al front.
-Espereu's. No feu brogit.
Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la mà al forat gatoner, la va
treure armada de la clau, i després d'obrir amb molt compte la
porta forana, va ficar-se dintre i va comparèixer, al cap d'un
moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder
distingir, però que feia soroll de ferro.
-Què tragines, ací?
-Ja ho veureu con siguem a lloc.
I, empenyent els companys, va afegir, apressadament:
-El que cal és que ens afanyem a passar pel davant de la
ferreria, perquè ja és l'hora que ell ne sol sortir, i és pas
cosa de topar-s'hi tu per tu.
Costa avall i fosca endintre, varen anar avançant fins a l'indret
de la font, on varen aturar-se a una ordre d'en Jan.
-Ara jaquiu-me fer a mi i amagueu's per ací en avall. Ja veureu,
quina gresca!
I, aclatant-se al bell costat de la palanca, va posar-hi, a
l'entrada mateixa, la ferramenta que havia entrat a cercar a casa
seva poc abans.
-Ja ho tenim a punt- va fer tot d'una.
I es va retirar algunes passes i va entaforar-se entre l'espessor
d'un barder.
La quietud era immensa. Fora l'aigua que, remorosa, davallava de
la canella de la font, aturant-se un moment a la pica per a
relliscar després fins a la corregada, tot semblava mort.
Com si es sentís corprès per aquella calma de cementiri, en Jan
no gosava bleixar ni aixecar la veu per esbrinar el punt on tenia
amagats els companys.
Per últim, no va saber-se estar de dir, en veu baixa:
-A quin indret s'heu amagat, nois?- Però, no havent obtingut cap
resposta, va recalcar seriosament:
-Fem pas bromes: sentiu?
I ja es disposava a fer la requisa d'aquells encontorns, quan uns
ronquets vinguts de cap avall varen encomanar-li la temença de
que els companys se li haguessin adormit.
Gairebé al mateix temps, va sentir de la banda del poble un
trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en
baix, com feia gairebé sempre.
Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els
roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los
fermament.
-Ànsia, minyons, que ja el tenim ací!...
Un crit de dolor i de ràbia llançat per en Biel, que acabava
d'arribar al cap de la palanca, va acabar de desvetllar als dos
que estaven més serens. Els altres, calents d'orelles a causa del
vi engolit a l'hostal, ni varen fer acció de bellugar-se.
-Pit i ronyons, que el llop és nostre!- va esclafir en Jan.
I, al davant del parell de galifardeus que acabava d'eixorivir,
va dirigir-se al lloc on el pobre Biel es retorcia, bregant per
desempallegar-se de les dents de ferro amb què una ballesta de
caçar llops se li havia aferrat a la cama.
Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en
sentir la presència dels tres homes que se li anaven a tirar al
damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el
maleït enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si
volgués barrar-ne el pas.
Esperonat per la dolor, sentia un regirament de tripes que li
llevava el seny, fent nàixer dintre seu instints de fera.
Amb tot, va posar-se al mateix instant sobre si, va beneir la
pensada que havia tingut de deixar a casa tota mena d'eines, i va
fer interiorment la promesa de no fer mal si no l'hi obligaven.
Per això, amb el desig d'allunyar-los per sa saó, va cridar, amb
fermesa:
-El que provi de tocar-me va daltabaix de la gorga!
I va fer acció de giravoltar i emprendre la palanca. Però en Jan,
més lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill
d'estimbar-se.
Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per
llançar en Biel al fons del córrec, i forcejant en Biel per
fer-lo enrera. En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal;
en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici.
De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i
hauria caigut a plom ribàs avall si no arriben a ser unes
garrigues a les quals va arrapar-se.
Les espines escorxant-li la pell de les mans, i el tomballó
llevant-li el seny, varen enardir-lo. I veus aquí que,
redreçant-se tot d'una peça, va fer un bot, va agafar en Bartra
per la cintura, i el va llançar a baix com una pilota.
Encara el cos d'en Jan no acabava de tallar les aigües del gorg,
esbocinant-les en cent mil esquitxos, que ja els altres dos
galifardeus, que havien restat a poques passes, varen abraonar-se
a en Biel com dos mastins.
Però, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vèncer
a llur embriaguesa, i en un dir Jesús varen davallar a fer
companyia a en Jan.
I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa,
muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una
tirallonga de blasfèmies.
L'endemà tot el poble va poder veure en Jan i els seus dos
companyons tots esgalabrats, i en Biel ranquejant de resultes de
la mossegada que li havia clavat a la cama dreta la ballesta
d'agafar llops.
I varen ser tan ferms els senyals de la batussa, que al cap d'un
mes i mig, quan va arribar el dia del casori amb la Malena, el
nuvi caminava encara mig de gairell, i en Jan, que ja feia alguns
dies que arrossegava la creu del matrimoni, no tenia del tot
pellats els esquinços de la pell de mans i cara.