I l'aigua, començant a caure espessa i seguida, va abrigar tota
l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se
i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles
malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un
davassall de cançons encoratjadores.
-Bona pluja, Senyor!... ¡Ànsia, que ara va bé!... ¡No en plouen
poques, de dobles de cotre!- clamaven els caps de casa.
-Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!- deien, fent tabola, els
eixelebrats.
-Gràcies, Déu meu!- esclafia en Biel dret a la porta de la seva
estada.
Un batec de joia semblava sotragar les cases, els boscos, els
sembrats i les vinyes. Era un batec immens dels homes i les
coses, dels animals i les plantes, de la terra i el cel; era un
cant de glòria a la resurrecció de les viandes decandides.
Però ben aviat va barrejar-se amb aquell clam de tota la natura
una mena d'esverament. L'aigua, que davallava de primer antuvi
seguit-seguit, s'estimbava, ara, furient, amb fúria de bèstia
esquivada que perd el món de vista. Res de menuts rajolins; res
de gotellada espessa; res de xiuxiueig alegroi: les remors d'ara
eren remors de terratrèmol; els rajolins, davassall; la
gotellada, cascada imposadora.
De temps en temps zigzaguejava un llamp, retrunyia un tro, i tot
el poble trontollava com si estigués en perill d'esgavellar-se a
l'empenta dels corrents, que cuidaven negar-lo ficant-se pels
horts, entaforant-se pels espiralls d'estables i cellers,
rodolant carrer avall amb eixordadora fressa, per a caure, part
d'allà de la tirallonga de cases, al còrrec de l'Home-mort que en
certs indrets començava ja a sobreeixir.
I el xàfec creixia... creixia d'una manera esgarrifosa. I la
fosca es convertia en espessa negror. I la negror s'encomanava a
les ànimes dels pagesos, que es bellugaven d'ací d'allà, tots
neguitosos, a tall de bèsties esquerpes agafades en parany.
Però, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap
d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat. Per
això, mentre cuitaven a barrar amb fustes travesseres el pas de
les portes, anaven seguint amb el pensament el curs del
devassall.
A les cases que donaven al córrec, el neguit s'augmentava amb el
perill que, a l'hora més impensada, el carrer fos incapaç
d'engolir l'aigua que hi entrava en riera desfeta i, trencant-se
al cap d'amunt la corrent, donés la volta per la banda del
darrera i s'ajuntés en aquell punt amb la que baixava pel córrec,
negant els horts i enrossegant-se'n les viandes.
I això va ser el que va succeir al cap d'una estona, arrencant de
tota aquella bandada de poblat un gemec de desesperació, que va
semblar que fos respost a l'instant per l'altra bandada. Era que
la munió de cascades que es copsaven pel darrera les cases
d'aquell indret, en lloc d'escórrer-se avall com havien fet fins
aleshores, començaven a ficar-se pels estatges, desbotant portes
i esbotzant tempanells per cercar eixida a la part davantera.
Llavors, malgrat la fosca i la temença de seguir, vulgues que no,
el camí de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al
defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les
bèsties, a les cases en què no hi havia perill; els altres per a
ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els més sense
altre objecte que moure's, encara que no fos sinó per
desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la
il·lusió que es defensaven de l'aigua.
Fins a altes hores de la matinada el devassall no va començar a
cedir. Amb tot, si bé el xàfec va minvar, els torrents desbordats
varen créixer encara, engruixits pels que s'escorrien de les
terres més altes, on la mànega d'aigua havia fet també de les
seves.
Però de tots els pobles de la rodalia, el de Cassanelles va ser
l'únic castigat. Quan, allunyats els núvols, varen aparèixer les
primeres lluïssors del nou dia, varen ser saludades amb una
lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El
sol, en aixecar-se, va il·luminar el desastre més gros que havien
vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el córrec i la
plaça, un braç de mar; dels horts ni se'n veia rastre...
I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure
més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar
obirar el mal que havia fet.
Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec
s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot.
Era una cosa que feia venir les llàgrimes als ulls, com les hi
feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters
arrabassats, els camins destruïts i els claps de terra
desapareguts. Semblava que Déu hagués volgut venjar-se d'alguna
ofensa que li hagués fet el poble. Qui més que menys, no hi havia
pagès que no plorés la desfeta d'algun dels trossos que menava.
L'únic que va escapar-se en un tot del càstig va ser en Biel. Les
seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels
torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n
cap dany, i resplandien al sol com si hagués comparegut per a
elles la primavera.
I en Biel, en veure-ho, va somriure a l'esperança i va donar
gràcies a Déu per la ventura que li havia portat, mentre el seu
enemic de sempre, el rancuniós hereu Bartra, que es consumia de
despit en veure destroçat ço del seu, amenaçava des de la porta
de casa seva la torre del Barbut, bo i remugant malediccions i
blasfèmies.
-Lladre, més que lladre!... ¡Aquesta sí que no te la perdono!...
I tot aquell dia, i tot l'endemà, i l'altre, i l'altre, se'l va
veure corrent pel terme com un esperitat, aturant a tothom per
escampar la seva rancúnia i fent mans i mànegues per encomanar
als pagesos damnificats la sospita que el flagell era obra de les
conxorxes d'en Biel amb els esperits malignes.
I molts dels que havien deixat de creure en tals conxorxes varen
començar a dubtar-ne... i molts dels que en dubtaven, a
creure-les certes... i tots els que les creien, a sentir la
pruïja de venjar-se'n els agullonava més de ferm que abans,
convertint-se, de desig somort, en set abrusadora.