S'acostava el temps de collir les tardanies, i el cel semblava
girar-s'hi en contra. Tot el poble clamava demanant aigua, i
l'aigua no venia.
Les pobres plantes, mig mortes de set, es retorcien amb aire
tràgic; la terra, resseca, es clivellava tota; els arbres,
marcits per l'eixut, mostraven les copes esgrogueides, i a cada
ratxada de vent es trobaven despullats d'un nou ardat de fulles.
-Aigua, Senyor!- sospiraven, guaitant al cel, els pagesos.
-Aigua, Senyor!- repetien les dones, eixint adalerades, al pas de
les portes, per escorcollar d'ample a ample la volta immensa i
llisa.
-Aigua!... volem aigua!... ¡Necessitem aigua!- semblaven dir els
pàmpols recoquillats, i els esparcets i els blats de moro i les
trumfes.
I l'aigua no es presentava; i fins en Biel, que en tenia per a
l'hort tanta com li'n feia menester, començava a témer que el pou
desdigués, i a perdre l'esperança que els camps arribessin a bé.
Per això, en veure com anava creixent de dia en dia la torratxa
que havia de ser coronada pel molí de vent i que assenyalaria la
data del seu matrimoni amb la Malena, semblava que se la begués
amb la mirada, glatint com un infant que espera veure llesta una
joguina.
Aquell molí era per a ell una esperança. El dia que fos acabat,
les terres doblarien de preu. Pas poc!... Aleshores sí que
s'acabarien les angúnies; perquè, encara que les terres de sequer
patissin, sempre tindria l'esperança de salvar una bona part de
la collita.
En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si
Déu no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.
Cada matí en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en
endreçar al cel les seves pregàries pel descans dels que l'havien
dut al món, es recordava també dels que havien de venir, i
demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur
vinguda. Perquè, si els camps es perdien, ¿qui era que s'atrevia
a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?... Pas
ell!
-Aigua, Senyor!...
L'aigua va venir! Va venir una tarda a entrada de fosc,
arrossegada per un cap de núvol que, menut en aparèixer, es va
anar enfilant en l'aire, fent seguir al seu darrera, a tall
d'immensa cua de pavó, una gran escampadissa de flocs cendrosos,
que, atapeint-se i amudaixonant-se, es varen escampar arreu fins
a deixar el cel sense una clariana, transformant-se ben aviat de
grisos en negres i avançant el vespre de més d'una hora.
Tot el poble es va llençar al carrer. Tot el poble va veure
aquella foscor com si fos un raig de llum, esperançador anunci de
bonança.
-Ja la tenim aquí!... Ja és nostra!...