El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Com
que a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i com
que volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a les
terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir,
en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava
al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçar
artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir
l'estable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia el
propòsit de fer vinya.
I era tanta la febre amb què s'havia emprès la tasca, que fins va
estar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena ni
fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades
el que li calia.
A la nit, quan s'ajaçava, capolat, al damunt de la palla,
semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala
acció. I si bé el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no
vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un
son prim, que s'esvaïa a la més lleugera remor o al més petit
cruiximent.
Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent
del gavadal de cabòries que l'omplien, començava a portar-lo pels
viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una
existència de pau i d'amor, una vida de treball honrat.
I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de
pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la
testa plena.
Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la
pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb
l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la
colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre
havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per
a pensar en els seus intents de casori!
Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja
afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc;
i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar
al davant.
-Santa nit, Malena.
-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de
recança.
-La feina: sabes?
-Bona excusa té, el malalt!...
-A ont és, el ferrer?
-Que encara et fa por?
-Por no... emprò respecte, sí.
-Doncs que no te'n faci. El tenim girat com una mitja. Tu porta't
com fins ara, i ja veuràs com sortirem a vores.
-Poc te crec.
-T'ho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossèn
Esteve que el senyor comte et vol fer home... entenes?...
L'arribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar el
minyó. Però, així que va anar per a esmunyir-se, en Costa el va
deturar.
-Sembla que et faig paor.
-Més que goig: sabeu?
-No sé per què ho dius, això.
-Com que tot me surt esguerrat...
-Doncs el cas és fer els possibles perquè no hi surti.
-Prou que m'hi escarrasso!
-Ja ho sé. I tot el poble ho sap.
-Mentre ho sapigueu vós... i aquesta...
I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir
que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a
correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar
treballant fins a nit entrada.
Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una
volta pels circuits. Al cap de dos dies havia d'arribar el comte,
i estava amb ànsia per saber la impressió que el seu treball li
faria. Prou que ho veia, que havia de ser bona; però el mateix
desig li encomanava el dubte... un dubte semblant al que havia
sentit en altre temps quan amb tot i tenir l'assegurança que la
Malena l'estimava, no li gosava declarar el seu amor, tement una
revolcada.
Per fortuna, el senyor, que va comparèixer amb la tartana al
dematí del dia assenyalat, era persona entesa, i es va quedar
esmaperdut en veure els canvis soferts en la seva propietat. Se'n
feia creus, que un home sol, sense esmerçar-hi més que hores
escadusseres, hagués pogut fer tant en tan pocs dies.
Mentre resseguia les terres acompanyat d'en Biel, que amb
experiència de bon terrassà, li anava explicant els projectes que
tenia per a aprofitar-les segons les aptituds de cada tros, tot
era fer lloances.
-Bé, minyó. La cosa marxa molt millor del que em pensava. N'estic
content, molt content.
-Això fa pler- mormolava en Biel, tot sufocat.
I, quequejant a causa de la confusió i de l'alegria que li
regirava els dintres, seguia l'explicació dels seus plans.
-Aquí, sota la casa, al morro del dipòsit, hi arranjarem l'hort.
Per ara ja serà prou gran. Con posem el molí de vent porem
eixamplar-lo. Més avall hi farem un clap d'oserda per la ròssa; i
a les dues clarianes del bosc, sègol i blat. Si poguéssim fer una
tallada que en fes una de sola, de totes dues, ¡quin bé de Déu de
camp hi hauria, rellamp!
El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a
engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un
parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que
convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven,
criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb
l'exemple l'amor a la terra.
Una gran confiança s'apoderava del senyor, que veia en els braços
nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del minyó,
la vera imatge de la força i de la voluntat.
-Va bé. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la mà per
la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que
tingui la vostra empenta. El que cal és aguantar ferm. Fins ara,
que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; però
¡ai de vós el dia que arribeu més amunt que l'altra gent!... Ja
podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta,
no us servirà de res, i tornareu a ser l'ase dels cops.
-No serà si a Déu plau.
-Pel cas que això sigui, proveiu's de paciència i arrapeus's a la
sotana del rector: no fos que tornéssiu a fer una atzagaiada com
la del Picotí.
En Biel va tornar-se vermell com el cor de la síndria. Però,
revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:
-Ni que em matessin!... Val pas tant la meva vida com les
angúnies que m'ha costat la del Picotí.
I va girar la conversa, tornant als seus propòsits d'aprofitament
de les terres que trepitjaven. De tant en tant, i sense deixar
d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la
fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per
esbocinar-la, després de fer-ne veure les qualitats al comte.
I el comte s'anava engrescant més i més, i li anava fent noves
promeses. La ròssa de què havien parlat s'havia convertit ja en
una bona mula; les eines ventureres, en noves de trinca; l'adob
del dipòsit, en adob i eixampla. Fins va prometre que, si la cosa
anava bé, posaria el molí de vent molt abans del que havia
pensat.
-Ah! una cosa!- va ajustar de cop: -Que no penseu casar-vos?
-Tan ple pusqui.
-Ja en teniu alguna d'ullada?
-Prou!
-Doncs el dia que us caseu tindreu el molí.
Tot el matí varen passar-lo fent calendaris, bo i escatint les
condicions del tracte, en el qual el senyor donava a en Biel tots
els aventatges que podia desitjar. Les obres les faria pel seu
compte; les eines, la mula, la provisió de minestra, tot el que
calia per a esperar la tardor, en què les terres començarien a
donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho després a xics i a miques; la
collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la
vinya.
I encara, un cop passat el temps estipulat, no volia pas
escanyar-lo: amb un quart del guany en tenia prou. Això sí: volia
honradesa i bona conducta. Sinó, tracte romput.
-Hi ha pas por! hi ha pas por!- repetia en Biel, boig d'alegria.
El sol ja era a la meitat del seu camí, quan varen baixar tots
dos a l'hostal, on els esperava ja en Tomàs, el vell mestre de
cases, a qui el comte havia fet avisar pel mosso.
De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut,
va semblar que ronsegés; però tot seguit, en veure que el senyor
estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un
arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura:
-Veurà: jo ho dic per la mala fama que té la torre. Emprò, si el
gony s'ho val, també ho faré. Perquè, per més que diguin, hi crec
pas, jo, en bruixes. Sap a on són, les maleïdes? Al celler, són.
Perxò, ara que el vi va escàs, no n'hi ha tanta de munió com en
aquell temps...
-Bé, deixeu's de bruixes- va interrompre el senyor. -¿Voleu fer
les obres o no voleu fer-les?
-És clar que les vui fer, pobre de mi!
-Doncs entesos: aquesta tarda pujarem a la torre i enllestirem
els tractes. I el dilluns vinent, mans a l'obra.