Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a
cal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De
primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als veïns del poble,
l'havia pres a jornal perquè li arreglés l'hort. Després, un cop
convençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans i
mànegues per trobar qui el llogués.
Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la seva
protecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de
l'obligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels
mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes
d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment.
I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatre
feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen
acostar-se al minyó i varen oferir-li jornals.
Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cada
festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del
rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena
de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que,
acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossèn
Esteve, l'obeïen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels
joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a
peu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era un
murriàs de set soles.
Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les
lloances que feien del jove tots els que havien provat de
llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels
que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a
tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.
L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava
que havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-se
encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va
demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La
llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li
comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu
Bartra.
Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir
nàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant
les terres que l'enrondaven.
I va corprendre'l amb tanta força aquell desig, que, ja abans de
fer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes les
estones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapar
goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal
manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells
murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va
poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines
que havia pogut comprar amb els seus estalvis.
-Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!-
va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que
havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.
I, decidit més que mai a perseverar en la bona ruta, va anar a
topar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varen
començar a rependre bona adreça amb l'anada a ciutat.
Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li una
nova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que la
seva rigor amb la Malena no li ocasionava més que disgustos, i
tement que qualsevol dia la mossa li fugís de casa, va acabar per
deixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.
-Encara podé sí, que hauré de rosegar-lo per gendre- havia
rumiat.
I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre
anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu
company aturava el minyó amb l'intent de llogar-lo per a la sega,
va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin
el tracte.
-Quin dia es comença?- va preguntar en Biel.
-Demà passat- va fer en Pitxela.
-Doncs compteu amb mi.
I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que fins
aleshores no havia badat boca, li va dir, tot d'una, després d'un
gran esforç:
-És dir, que et decideixes a llaurar dret?
-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- va
respondre ell, amb certa recança. I va afegir, com si parlés amb
si mateix: -Emprò costa molt, de seguir la rega, si a un
l'agullonen per fer-l'en apartar.
-El que cal és que no tornis a la mala vida.
-Hi ha pas perill.
-Per tu faries, si de cas.
-Pla que podeu dir-ho.
-Vaja, adéu i bona perseverança.
-Adéu-siau, i grans mercès pel consell. I, a vós, per la feina,
Pau.
I, mentre els dos vells es ficaven a l'hostal, ell va seguir la
seva ruta fins part d'avall del poble, on va trencar, boscos a
través i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia no
tenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li havia
ofert en Pitxela no l'havia de començar fins l'endemà passat,
volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit a
l'estable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que el
comte li complís la promesa de donar-li una ròssa per a la sínia
que havia de posar-se al pou.
L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de
córrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant
la vida riolera.
I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera
i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i
l'entendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feina
i ganes de fer-la, set d'amor i fiances d'apaivagar-la.
Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, era
un bon senyal. ¡Pas poc, que ho era!
Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de la
seva visita al comte, perquè comprenia que d'allí en podia
arrencar la ruta que el dugués al benestar.
Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven
setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de
palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités
una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les
terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a
la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a
ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i
sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia
el pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga
estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i
va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques
per privar les esllavissades.
Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.
-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.
I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va
obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a
dins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribar
al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la
claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a
l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, després
d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per
clavar-hi algunes llates que hi mancaven.
Després va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines
que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, un
cavic, un parell d'estassa-barders i una forca.
Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va
disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas de
la porta.
Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà,
resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que
el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases,
i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va
encendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar,
mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes
esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes
i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques
les crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i del
riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre
el món de vista.
Comparant tanta riquesa com l'enrodonava, amarada de llum i
sobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant,
al peu mateix de la torre, li venia una forta angúnia, i li
semblava que clamava al cel allò que aquella gran llenca de
terra, prou apta per a donar bons fruits, hagués estat tants i
tants anys sense ningú que volgués conrear-la. ¡I tan bona com
era, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-la
regar abundosament!
El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.
I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el
magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del
pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que,
com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.
Emmirallant-s'hi encisat, va estar quiet llarga estona, com si no
sabés avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.
I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa amb
què havia tornat de presidi, l'havia baratada ja per una
barretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tall
de gorra frígia; la seva cara, en la qual abans deixava crèixer
el pèl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba de
Sant Pere; el posat garneu i feréstec que feia seguidament durant
la seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a una
mirada dolça i una mitja rialla constant de persona feliç.
-Sembla mentida que un hom pusqui canviar així- pensava, bo i
contemplant-se.
Però tot d'una es va redreçar, i, enfilant-se al damunt de la
barana del dipòsit, que arrencava de la paret del pou, va saltar
a la banda de dintre i va començar a resseguir-ne, un per un,
tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que les
pedres que n'havien caigut tapaven bon tros de l'entovat del
fons, cobert, per altra banda, d'herbes de tota mena que hi
creixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de les
toves.
-N'hi haurà pas prou, d'una rebatuda- va exclamar neguitós.
I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, havent
anat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran braó, a
netejar el dipòsit de blets de paret i romagueres, de fonolls i
garrigues, d'espargoleres i lligaboscos, amb l'intent que el
senyor, quan hi anés, no s'espantés de les obres que caldria
fer-hi. El cas era que ho trobés tot mig endegat i a punt de fer
servitud, sense esmerçar-hi gaires cabals.
Ja era prop de migdia, i el sol queia gairebé a plom. Una gran
calma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pels
crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que
entonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort,
s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un
son pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bona
anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en
les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la
fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de
les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les
mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.
Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopava
de cap a peus, en Biel sentia tan fort l'embriaguesa del treball,
que li cuidava fer perdre el món de vista. Semblava que cada nou
cop de braç li despertés nova força, i que a cada feix de brossa
que arrabassava li creixés l'afany de fer seguir la que quedava
arrapada a terra.
Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des de
la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia
tastat un mos.
Per això va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins
a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells,
al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col,
que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va
despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un
recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després
d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava
sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si
anés endarrerit de vuit dies.
Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que
havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra
vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar
en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al
tros de terra que volia convertir en hort.
El sol començava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en
moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit.
Els arbres del bosc remorejaven alegrement.
Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb l'intent de
provar l'eina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb ferma
embranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-la
caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en
la terra eixuta.
I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre el
món de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra
s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.
X