Certa nit, va venir-li, a en Biel, la rauxa d'anar a fer mal al
camp d'en Bartra. A la tarda havia vist l'hereu que sortia del
camp de dalt, i s'havia sentit recremat per una foguerada que
l'havia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp,
que havia estat del Picotí, era un dels que més angúnies li
costava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi ni
mesura. Fins el rengle de noguers que el vorejava a la banda de
ponent era obra seva. Ell els havia plantat, ell els havia vist
créixer, ell els havia espurgat per ajudar-los a viure. I, al
capdavall, per què? Perquè, a la llarga, els de can Bartra se
n'haguessin de gaudir. Llamp de llamp! N'hi havia per a fer
bullir les tripes!...
Però encara hi havia una altra cosa que no se l'arribava a
acabar, en Biel: l'intent de casori amb la Malena que tenia
l'hereu Bartra. Allò sí, que li encenia les sangs!
Ple de rancúnia, així que va ser nit entrada, va armar-se d'un
llarg ganivet que havia comprat en tornar de presidi, va
dirigir-se boscos avall fins al córrec de l'Home-mort, i va
trencar després a l'esquerra, emprenent amunt el caminet dels
horts, que, arrenglerats de cap a cap de poble, s'escalonaven tot
darrera les cases, vorejant el ribàs del córrec.
Ja fora poblat, va tirar a la dreta, camps a través, i en un
dient de parenostre va ser al de can Bartra.
El cor i els polsos li batien esvalotadament, les orelles li
brunzien com si tingués el cap convertit en un rusc, i els punys
se li cloïen amb tanta força, que cuidava escorxar-se amb les
ungles els palmells de les mans.
Al seu entorn la terra reposava; al seu damunt els estels
somreien, animant la immensa volta amb llur parpelleig continuat.
Els noguers, en sentir en llurs copes l'alè glaçat de la
tramuntana, semblava que es queixessin.
La nit era freda i fosca, però l'ardentor de la seva ira privava
a en Biel d'adonar-se de la fredor, i li feia endevinar, entre
les tenebres, els milions d'arestes verdes amb què el blat, nat
de tot just, espurnejava el camp, que s'estenia al bell costat
d'un encinglat pendent cobert de rierencs i esquerdalls de roca,
entre els quals s'arrapaven a terra grans clapes d'espargoleres i
garrigues.
Per salvar el camp de les esllavissades, els de can Bartra havien
fet, d'aquell costat, una tanca de petites lloses primes i
llarguerudes, trencades a cops de mall, que s'aixecaven
arrenglarades com sentinelles.
Amb l'ajuda del ganivet i d'un tros d'esquerda semblant a una
picassa, va començar en Biel a gratar la terra on estaven
clavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviat
varen trontollar totes. Aleshores, arrapant-s'hi fortament al
capdamunt, va començar a tombar-les dintre el camp, bo i
estirant-les cap a l'altra banda i fent-les rossegar per damunt
dels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blat
naixent.
La seva intenció era envair el camp amb rocs de la clapissa. Per
això, un cop va haver arrabassat les llosetes de la tanca, va
començar pacientment, sense sentir-se de la fatiga, a traginar
camp endins els esquerdalls i rierencs de més cap ensota del
pendent, no fent gota de cas de les esgarrapades que rebia de les
garrigues en arrencar-les, ni dels esqueixos que li llevaven de
la pell en dur-los d'una banda a l'altra.
Malgrat la gelor, tota la seva còrpora estava amarada, i
l'ardentor que li cremava els dintres s'escampava al seu voltant
en lleu fumerola, semblant a la d'un matxo de càrrega després de
llegües i més llegües de camí al cor de l'hivern.
A cada viatge semblava que posés més delit, com si la sang que li
brollava de les mans, i la suor que li xopava la camisa, i el
bleix fort i seguit amb què s'engolia i llançava l'aire, li
renovessin constantment les forces...
Tenia com una embriaguesa d'enardiment que li feia sentir la
necessitat de desfer-se de les energies condormides dintre seu
per una pila d'anys de repòs. L'antic treballador que havia sabut
fecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca,
renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dèria del mal,
agullonat per la set de venjança.
I l'invasió de pedra anava cobrint terrossos i més terrossos,
aixafant sota el seu pes atuïdor les febles arestes del blat, i
abrigant tota una banda de camp com d'una franja blanquinosa.
Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; però, no
quedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amb
l'intent d'acabar-la.
Descalçats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, el
pendent quedava prou lliure d'embarassos perquè hi poguessin
rodolar els de més cap al cim. Fer-se'n cabal en Biel i posar-se
a estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa.
Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-se
camp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llur
cursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.
I la invasió va créixer... va créixer d'una manera esgarrifosa,
fins a deixar ben pelat un tros de clapissa i convertit en
clapissa tot el camp.
Una feble claror de matinada s'escampava per la banda de
sol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred s'havia fet
molt més viu; el vent semblava portar agulles de glaç, i de les
cases del poble n'eixien eixordadors crits dels galls que
cridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, va
asseure's al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar amb
goig immens la seva obra acabada.
Acabada?... No pas del tot, que allà baix, a l'altra banda del
camp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell havia
plantat i que ara volia atuir amb l'intent que els de can Bartra
no poguessin gaudir-se'n.
Incapaç de tallar-los, va resoldre ferir-los de traïdor fent-los
a tots la corretgeta. Era l'únic recurs que li quedava. Una
estona més de treball, i la venjança era completa.
Coratjosament, va redreçar-se d'una revolada i va llançar-se
clapissa avall. La suor que l'amarava, enfredorida pel repòs, li
feia córrer de cap a peus fermes esgarrifances. Però, sense
fer-ne cas, va acostar-se als arbres, va engrapar el ganivet, i
va enfonsar-ne la fulla a l'escorça del primer rengle.
Aleshores va apoderar-se d'ell un gran tremolor que li feia batre
les barres i carriquejar les dents. El noguer, en rebre el tall
que l'escorxava, va semblar que llencés un xeric de bèstia
malferida.
I aquell xeric va sentir-lo en Biel a l'ànima. Li mancava cor per
a assassinar-los, aquells arbres! El camp, per més que ell
l'hagués fecundat, no el considerava tan seu com els noguers,
perquè el camp s'havia renovat cada any, donant a cada collita
diferents viandes; però els noguers no: els noguers eren els
mateixos que ell havia plantat, que ell havia vist créixer, que
ell havia esporgat per ajudar-los a viure.
Com si estigués espantat, d'una estrebada va arrabassar el
ganivet, d'un cop de dents va afluixar-ne la molla per tancar-lo,
i d'una estricada va arribar al córrec, seguint-ne a brida batuda
el corrent, fins a haver travessat el poble adormit, per a
enfilar-se després boscos amunt, cap a les ruïnes que li servien
d'estatge.
Anava enventat, com egua que s'esquiva o poltre que s'espanta. Li
xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per
beure l'aire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-li
la mateixa impressió que si els hi mallessin.
Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una
guilla que es fica a cau al veure's encalçada. No va parar fins a
caure lassat al fons del carreró que, segons dita dels pagesos,
havia estat la boca d'una mina que arribava a Mallorca.
Allí, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror que
l'enrondava, aclofat per la fatiga i atuït pel pes de la seva
mala sort, va sentir amb plena consciència la grandària del
disbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per a
tota la vida.
I va plorar!... Va plorar fortament, desesperadament, amb la
desesperació de la desgràcia que ja no té adop. I els seus
gemecs, sortint-li a batzegades del pit, semblava que fessin
trontollar les parets i voltes del carreró.
Però de mica en mica varen anar-se afeblint, i les llàgrimes, que
li rajaven suara a glops, varen començar a davallar-li galtes
avall seguidament, com deus de fel que no haguessin
d'estroncar-se.
Aleshores es va asseure, i, amagant-se la cara entre les mans, va
quedar-se quiet, amb la quietud de la fera engabiada que, farta
de lluitar, acaba deixant-se caure rendida, renunciant de mal
grat a la llibertat perduda. El seu plor era ja un plor que
alleugeria de penes la seva ànima i que li recordava aquell plor
d'enyorament que, quan era a presidi, feia exclamar a
l'Escura-llànties:
-Desfoga't, fill, desfoga't!... Vessa-les totes, les llàgrimes
que et fan nosa a dintre!... Benaventurats els que ploren!
El record del seu company d'esclavitud va ser per a en Biel un
bàlsam que va calmar-li el cor esvalotat... una alenada
d'escalfor que li revifava l'esperit decaigut.
-Oh, si ell no s'hagués mort!...
I, en la seva desesperació, va arribar fins a trobar enyor el
presidi.