A presidi, hi havia conegut, en Biel, un minyó de pocs anys,
víctima, com ell, d'una mala hora. La feta que l'havia dut a
presidi era un furt sacríleg, comès en companyia de dos amics,
estudiants, com ell, de capellà, i encarregats, amb ell, de la
guarda de la Seu del poble on estudiaven.
Pobres tots tres, i obligats a guanyar-se la carrera fent
d'escolà, vivien modestament dintre el gran temple, menjant i
dormint a redós del campanar, en unes amples i nues peces que
venien darrera el rellotge, travessades de baix a dalt per la
rodona caixa de l'escala.
¿Va ser la comparança de llur pobresa amb els rics tresors de la
Catedral, el que va temptar-los?... ¿Va ser que un dels tres,
inclinat per naturalesa al lladronici, va encomanar als altres la
podridura de la seva ànima?... ¿Va ser que tots a la una varen
sentir-se encegats per la temptació?... El company d'en Biel no
ho sabia: només es recordava d'una nit en què, embriac de desigs
mai sentits fins aleshores i amb el cervell enterbolit per
l'aiguardent begut havent sopat, ajudava amb totes les forces els
seus companys en la tasca d'arrencar diamants i perles i maragdes
de la custòdia d'or, que era la millor gala i el més preat tresor
de l'església.
I després d'aquella nit... res: una tirallonga de setmanes de fer
la cuitamaga per camins perdedors a través dels boscos, passant
el dia a l'aguait i esperant amb ànsia la nit per continuar la
cursa... fugint dels homes, amb tot i les riqueses que duien...
esverats a tota hora pel témer de la justícia.
-Però no era pas la justícia dels homes, la que'm feia més por-
solia dir el company d'en Biel, en recordar la feta: -la que
temia era la de Déu, que em sentia pesar a la conciència amb la
feixugor d'una muntanya. Per això, quan vàrem caure a les mans
dels civils, vaig estar-ne potser més alegre que no ho estaré el
dia que m'obrin les portes del presidi i pugui tornar a casa.
Temia la justícia, i fins que vaig veure-m'hi a sota no vaig
trobar repòs. ¿Què n'hauria tret, de la llibertat, si sempre em
sentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixava
viure?
I era tan ferm el penediment del pobre sacríleg, que es passava
les hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerçava tot el
temps que podia a donar bons consells als seus companys de
captiveri.
Però gairebé tots es mofaven d'ell, no donant-li altre nom que el
d'Escura-llànties, i rient-se, amb rialla estúpida, dels seus
predicots.
Moltes vegades, amb en Biel, passaven l'estona enraonant,
comunicant-se els records d'infantesa, parlant del temps que
havien passat fent d'escolà, l'un a la immensa Seu del poble on
estudiava, l'altre a la menuda esglèsia de Cassanelles.
I més d'un cop els havia succeït d'escapar-los les llàgrimes
galtes avall, i més de cent, les oracions que aixecava al cel
l'Escura-llànties demanant clemència pel seu crim, s'enfilaven
espai amunt barrejades amb les d'en Biel, que beneïa a tot hora
la sort que, en mig de la seva desgràcia, havia tingut de trobar
semblant companyó.
Per desventura seva, aquella amistat no va durar gaire. La va
trencar la mort amb un cop sec, enduent-se'n l'Escura-llànties
d'un atac al cor, sense donar-li temps més que de rebre Nostramo.
I en Biel va quedar esmaperdut, com nàufrag que, obirant al lluny
la farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadament
capbussat per una onada que el deixa entre tenebres.
Les llàgrimes que va costar-li aquella pèrdua no tenien fi ni
compte. Fins al cap de moltes setmanes... de molts mesos i tot,
no va poder treure-se-la del cap. La befa dels presidaris no
aconseguia, als primers temps, altra cosa que convertir en ira la
seva pena resignada. Però, de mica en mica, el record de
l'Escura-llànties va anar-se-li borrant del magí, i va acabar per
cercar-se nous amics que, amb llurs consells i llur experiència
del vici, varen cuidar desfer la bona obra de l'infeliç sacríleg.
Amb tot, no varen poder destruir el bon llevat que el minyó duia
a l'ànima i que, en les estones de repòs, semblava esponjar-se,
envair-lo de cap a peus, sobreeixir-li pels ulls en gotes
amargants, i nuar-li el cor en ferma estreta.
Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava
acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onada
que l'encegava i li feia perdre el món de vista. Era com si una
força desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-se
de l'imprudent que torbava la seva pau.
I, si bé molts cops tenia temps de dominar-se, altres, sobtat en
les seves cavil·lacions, es redreçava tot d'una, i les seves
mans, sense que arribés a fer-hi esment, se n'anaven totes soles
a engrapar com estenalles d'acer la gorja del provocador, fent-li
cridar Déu i ajuda.
Però tot seguit afluixava, sentint pels seus dintres una veu que
semblava repetir-li les bones paraules amb què l'Escura-llànties
el solia encoratjar per fer-li més rebedora la vida de presidi.
-Benaventurats els pacífics, perquè ells posseiran la terra.
Aquestes paraules, que duia en Biel estampades al cervell com amb
encuny, eren per a ell la promesa d'un canvi de fortuna. Per al
seu estret magí, venien a significar que, així com un temps havia
tret bons fruits d'una terra eixorca, a còpia de paciència i de
suades podria un altre dia fer la mateixa obra i posseir unes
altres terres i viure amb completa pau.
I veu's aquí perquè, en sortir de presidi, va fer cap al seu
poble amb el cor obert a l'esperança, creient que els anys
d'absència haurien esborrat de l'encontrada el record del seu
crim, ja prou purgat amb el seguici de penes que havia portat per
cua.
Però, en veure l'acolliment que tot el poble li feia, va
semblar-li que se li tanquessin per un mai més les portelles de
tot benvenir, i es va creure més infeliç, encara, que quan era a
presidi. L'esclavitud en companyia li era molt més grata que la
llibertat de bèstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava
a fugir de tothom per no veure com tothom fugia d'ell.
De vegades, en considerar la seva sort, l'envaïa una profunda
rancúnia, que li encomanava una abrandadora set de venjança.
Aleshores hauria robat i mort, i s'hauria girat a mossegades
contra els seus semblants amb la mateixa ràbia d'un gos foll. Es
feia mestressa d'ell una mena de fam de destruir, i atuïa a cops
de garrot les branques d'olivera que li eixien al pas...
esclafava i malmetia a trepitjades les tòries dels ceps... mig
partia amb revolada ferma els plançons de roure i d'alzina...
Semblava que l'esperit de l'home treballador que havia estat en
altre temps, li renaixés tot d'una, obligant-lo a malgastar d'una
manera o altra les forces condormides dintre seu.
V