Marº. Senyoreta, ¿tindrém lo gust de que passi tot
l'istiu al poble? (_Donya Maria s' assenta á la esquerra, al seu
costat estará dret don Tomás. Ramoneta sentada á la dreta, al seu
costat dret don Mariano.)
Tom. Pe 'l meu gust, sí, perque jo may estich tant
content com cuan la tinch al meu costat.
Mar. No m' estranya, perque la Ramoneta se fá estimar. A
mi ja 'm té guanyada la voluntat.
Ram. Lo mérit no es meu; se deu á la bondat de vosté.
Mar. Ets molt modesta, y axó 't fá més digna
d'estimació.
Ram. Gracias, y si m'ho permet, las hi donaré del seu
bon afecte ab una abrassada. (_S'axeca y abrassa á donya Maria._)
Mar. No tens preu, filla meva. Don Tomás ¡qué 'n será de
ditxós l'home que 's casi ab ella!
Marº. ¿Vol dir, mamá?
Mar. Mariano, aquesta pregunta teva casi es una ofensa.
Marº. De segú que la senyoreta no pensa tal cosa.
Ram. Lo fill de vosté no pot tenir may l'intenció
d'ofendre.