Tuy. Me sembla que queda bé la sala. A fora tot es tant
gran, que may hi há prous mobles per las casas.
Miq. La senyora há cridat al fuster, li há fet netejar y
rentar la cara á las calaxeras y á las cadiras, y tot axó hi guanyem
nosaltres.
Ant. Milló; senyal de que 'l poble li agrada.
Tuy. ¡Ja ho crech! Ara may troba la casa prou neta ni
arreglada y fins há fet portar alguns mobles de Barcelona.
Ant. Y també á tú t'agrada 'l poble.
Tuy. ¿A mi? ¿Per qué?
Miq. Si 'm sembla que t'hi casarem.
Tuy. Volguent Déu, un dia ó altre m'hé de casar.
Miq. Ab un cuiné.
Tuy. Podrém posar una fonda, perque cuinera jo y cuiné
ell...
Miq. Y 'l fondista 's dirá Nando.
Tuy. ¿Per qué no? Si 'ns establim al poble, en lloch de
fonda será hostal.
Miq. Me sembla que ni tú, ni ell, teniu el propósit de
posar fonda ni hostal.
Tuy. ¿Qué sabeu vos?
Ant. Prou que sabém.
Tuy. Veyám si esteu enterats.
Miq. Escolteu...Sí... (_Se juntan per escoltar á Miquel
que partia ab misteri._)
### ESCENA II
DITS y NANDO ab un cistell de fruyta.
Nan. ¿Conspiréu?
Miq. ¿Ets tú, general del ranxo?
Tuy. Home, no t'ho dexis dir general del ranxo.
Nan. ¡Fresch estaria si m'enfadés! Als pobles hi há la
mala costum de no dir lo nom, sinó 'l motiu. Al ferrer, que de tant
vell no pot arrossegar los peus, li diuhen l'avi Sardana, y 'l seu
fill es l'hereu Sardana, y la nora, la jove Sardana; al fusté, que
sempre parla ab finura y diu: senyoreta, miqueta, tristeta, ben
fateta y te veu de pastetas ensucradas, li dihuen en Terramoto; lo
flaquer es en Xurrimpangis; á la plats y ollas, que fins crida
enfadada per donar lo bon dia, li dihém la tia Melis. Al moliné li
diuhen en Paperina, y 'l' seu noy es l'hereu Paperina, y la filla, la
noya de'n Paperina, y tots son paperinas á la familia. A mi 'm diuhen
lo general del ranxo y, general del ranxo 'm quedaré.
Miq. ¿Sabs per qué li diuhen?
Nan. Lo senyor sol dir en broma que es general de
metjes, y com jo hé estat lo seu assistent, un dia no sé qui va
dir: --Si l' amo es general de metjes, l'assistent es general del
ranxo-- y ja n'hi vá haber prou. ¿Hont es donya Maria?
Ant. ¿Qué li portas?
Nan. Aquet cistell de fruyta que li envia la Ramoneta,
la neboda de don Tomás. De bon mati ja era á l' hort, escullint lo
millor dels fruyters per obsequiar á la senyora.
Tuy. Es molt guapa la neboda del senyor metje.
Nan. També ho ets tú.
Miq. ¿Será casament?
Nan. Si aquesta no se'n desdiu.
Tuy. Jo sols tinch una paraula.
Nan. Mira que 't pots donar per ditxosa per haber lograt
enamorarme. Miréume bé. ¡A mi!
Tuy. ¡No 'n parlem més!
Nan. Si tú no sabs qui soch jo. Cuan vaig sortir de casa
per carregar ab lo fusell y la motxilla, al poble hi vá haber un
ayguat produhit per las llágrimas de las noyas que de mi estavan
enamoradas.
Miq. ¿Y 's vá negar molta gent?
Nan. Ningú, perque 'l poble está en un turó.
Miq. Sort d'axó.
Tuy. Nando, no viatgis per Andalucia.
Nan. Lo meu uniforme era una xarxa que arrastraba lo cor
de las noyas. A Castella, á Valencia, á Navarra y á tots los barris
de Espanya ¡cuántas son las que encara 's recordan de 'n Nando. Aneu
á un poble, siga de llevant ó de ponent; crideu: en Nando há arribat,
y veureu sortir á las finestras totas las noyas casadoras per
mirarme. ¡Si n'hé rebudas de cartas ab corts atravessats per fletxas!
Ne tenia tantas, que un dia que no trobava carbó ni llenya per fer lo
ranxo del batalló, me vaig servir de las cartas per fer bullir las
marmitas y encara 'n varen sobrar.
Tuy. ¡Qué ets embustero, Nando!
Nan. No, embustero, no.
Miq. Molt exagerat.
Nan. Molt, tampoch, un xiquet pot ser sí, y encara no
n'estich segú.
Ant. Digas Nando ¿cóm es que han vingut don Anselm,
germá del senyor metje y la Ramoneta?
Nan. Don Tomás vá escriurer al seu germá dihentli que
vinguessin...
Miq. ¿Per qué 'ls há fet venir?
Nan. Voleu qu' estiga molt enterat y jo sols ho estich
del que menja don Tomás, perque soch l'ajuda de cámara, cuiné, criat,
tot d'una pessa. Si la senyoreta está molt al poble, me desacredito,
perque
's fica á la cuina y disposa, dihentme que jo sols se fé menjar de
soldat. Pero m'ho diu ab aquella cara riallera que Deu li há donat,
y no hi há manera d'enfadarse. Ahir lo senyor li vá respondre que jo
seria sempre per ell lo cuiné més excelent del mon, perque gracias á
mi es excelentíssim senyor: es á dir, li varen donar la gran creu.
Tuy. ¿Ja hi tornen, Nando?. . .
Miq. ¿Per algun fet de guerra?
Nan. Ja n'há sentidas de balas, pero no há guanyat á las
batallas lo vuecencia; ja n'há prestat de serveys, més no valgueren
per tant. En cambi un dia que dinava ab lo ministre de la guerra, la
senyora ministressa, ó siga la dona del ministre, que era filla de
Tarragona, de Torredembarra, vá dir que no hi había plat com lo
bacallá ab romesco y que feya molt temps que desitjava menjarne y no
podia, perque no trobava qui 'l sapigués fer. Lo meu assistent, digué
l'amo, es d'Altafulla, y 'l fá tant bó que un s'hi xucla 'ls dits.
Tuy. No ho diria, perque ningú 's xucla 'ls dits dinant
ab gent fina.
Nan. Una cosa parescuda. L'amo vá convidar á esmorsar al
ministre y á la ministra, y 'm dona ordre de que fassi bacallá ab
romesco. ¡M'hi vaig lluhir! ¡Se'n varen atipar! --Es tant excelent,
digué 'l ministre, qué si 'l cuiné no fos soldat merexeria que la
excelencia del bacallá passés á n' ell y fós excelentíssim. --Fés
excelentíssim al seu amo, á don Tomás, digué la ministra. --Sí que ho
será, respongué rihent lo ministre. --Y als pochs dias li plantan al
clatell lo decret fentlo excelentíssim senyor per mérits de guera,
pero la veritat es que el mérit fou del bacallá ab romesco.
Tuy. Me sembla, Nando...
Miq. ¿Es cert lo que 'ns contas?
Nan. ¡Uy! Se guanyan més condecoracions guisant bacallá
ab romesco que per serveys fets á la pátria. Ja sabeu que jo no
exagero may.
Tuy. Menos cuan parlas del lloro que hi há á la torre
del or de Sevilla.
Nan. Tampoch, perque m'ho varen contar.
Miq. Escoltantlo, no fem feyna.
Tuy. Y tanta com n'hi há. Aneu á buscar los balancins
que han portat de Barcelona y pujéulos. ¡La senyora!
Ant. Aném, que no 'ns vegi sense fer res.
Tuy. Adéu, Nando. (_Se'n van Miquel y Antonia pe 'l
foro. Tuyas per la esquerra._)
### ESCENA III