_Senyor! Deu consol al qui plora_
_i torneu-li l plô al qui no pot plorar,_
_i doneu-li pau a l’ànima inquieta_
_perquè us sapiga esperar._
_1897_
_L’aufabrega_
_Aquesta mata olorosa_
_de la nit de Sant Joan_
_llença flaira, silenciosa,_
_entremig de la bravada_
_de la nit incendiada_
_per tants focs que s van alçant._
_Entremig dels nuvols roigs,_
_el cel blau i les estrelles;_
_entremig dels crits de goig,_
_remoreig de fontanelles,_
_i entre l baf esbojarrant,_
_una flaira s va escampant_
_fresca, suau i candorosa:_
_les aufabregues la fan:_
_són les mates oloroses_
_de la nit de Sant Joan._
_Donzelles enamorades_
_d’un nuvi esdevenidor,_
_escabelleu les aufabregues_
_perquè facin més olor._
_L’aufabrega escabellada_
_és un encenser violent_
_que al llençar la flaira enlaire_
_augmenta l’encantament._
_Quina olor més fresca i forta,_
_ara que ls focs ja sen van!_
_Sant Joan, obriu la porta_
_perfumada del Llevant!_
_I en el mati d’aures blanes_
_l’aufabrega trobarà_
_altres aromes germanes_
_que la nit fan oblidâ._
_1897_
_A montanya_
_M’agrada l balcó gran de la muralla_
_quan la gent de la vila hi va a badar_
_i amb ull ja quasi incommobible aguaita_
_el pas de la llunyana tempestat._
_Passa la tempestat esgarrifosa_
_per damunt de la serra allà al davant,_
_tremolant de llampecs, silencïosa_
_per la gent de la vila i la del pla._
_Com hi deu ploure en les profondes gorges_
_i en els plans solitaris de les valls!_
_Prou l’huracà ls açota aquells cims nusos_
_i peta l’aigua en aquells rocs tant grans;_
_s’astoren els remats, el pastor crida,_
_i algun abet cau mig-partit pel llamp!_
_Però en el balcó gran de la muralla_
_no se sent res: la gent hi va a badar,_
_i amb ull ja quasi incommobible aguaita_
_el pas de la llunyana tempestat._
_Puigcerdà, 1897_
_Després de la tempestat_
_Quan s’esqueixen els nuvols sobre l cel_
_la ciutat surt rient de la tempesta,_
_regalant d’aigua lluminosa arreu,_
_remorejant de nou en sons de festa._
_Recomença l remor en la ciutat_
_i en el rostre dels homes l’alegria:_
_els nuvols sobre l cel s’han esqueixat,_
_la tenebrosa nit torna a ser dia._
_Cadascú alça ls ulls per si retroba_
_la gran blavor del cel, tant oblidada!_
_Beneita sies, tempestat passada,_
_perquè fas alcà ls ulls a la llum nova!_
_1897_
_La nit de la Purissima_
_Quin cel més blau aquesta nit!_
_Sembla que s vegi l’Infinit_
_en tota sa grandesa,_
_en tota sa dolcesa;_
_l’Infinit sense vels,_
_més enllà de la lluna i dels estels._
_La lluna i els estels brillen tant clâ_
_en el blau infinit de la nit santa,_
_que l’ànima s’encanta_
_enllà…_
_Aquesta nit és bé una nit divina:_
_la Purissima, del cel_
_va baixant per ’quest blau que ella il·lumina,_
_deixant més resplendors en cada estel._
_Per la nit de Desembre ella devalla,_
_i l’aire s’atempera, i el món calla._
_Devalla silenciosa…_
_Ai, quina nit més blava i més hermosa!_
_1897_
_L’ànima de les flors_
_Aquelles dues flors que hi ha posades_
_al mig del caminal,_
_qui és que les hi deu haver llençades?_
_Qui sia, tant-se-val._
_Aquelles dues flors no estan pas tristes,_
_no, no: riuen al sol._
_M’han encantat així que les he vistes_
_posades a morir, més sense dol._
_«Morirem aviat, lluny de la planta,--_
_elles deuen pensâ;--_
_més ara nostre brill al poeta encanta,_
_i això mai morirà.»_
_1898_
_La Dòna hermosa_
_La presencia de la Dòna hermosa_
_te fa humil i devot contemplatiu._
_En la presencia de la Dòna hermosa_
_hi ha quelcom d’un repòs definitiu._
_La partida de la Dòna hermosa_
_te deixa il·luminat hermosament._
_En la partida de la Dòna hermosa_
_hi ha una estela de llum que s va perdent._
_El record de la Dòna hermosa_
_te fa trist i anyorat somniadô._
_En el record de la Dòna hermosa_
_hi ha una forta i suau meditació._
_L’oblit de la Dòna hermosa_
_és mort, resurrecció i deslliurament._
_En l’oblit de la Dòna hermosa_
_hi ha l’etern recomençament._
_1898_
_L’esposa parla_
_--Quan te parlo i l’esguart se t’esgarria_
_i escoltes i em mig-rius, però no m sents;_
_quan, fugint d’aprop meu, sen va fent via_
_el teu esprit al bell atzar dels vents,_
_jo veig la nau del pensament que t porta_
_navegâ al lluny de l’horitzó marí._
_L’empenta de l’amor també és prou forta_
_per dur-me al teu costat fins an allí._
_Navego al teu costat com encantada,_
_empesa per l’amor que se m’endú._
_La via no conec ni l’encontrada:_
_sols sé que soc l’esposa enamorada,_
_que avanço a vora teu i vaig am tu._
_El Poeta_
_--Més tu ets la guïadora, tu la forta,_
_perquè en mig de la calma o la maror_
_saps que la nau del pensament que m porta_
_sempre retorna al port del teu amor.--_
_1900_