El comte Arnau no s lleva,
tampoc no sen va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre am més dalit.
No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no s cança de mirar.
No hi ha res que l deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop rient.
Per xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
prô ls seus grans crits de «juli!»
ofeguen clams i precs.