Per Sant Joan farà deu anys que va posarse a la venda en les
llibreries de Barcelona un cuadernillo estampat a Montpeller,
titulat «Conçells, Maximes y Veritats dictades per la Sapiencia
Divina a Fra Pere Benet de Sanctes Creus». Era editat el tal
aplech de refrans, per un senyor de Mitjdia de França anomenat
Frederic Lluis de la Forestau. En el prefaci feya constar el
dit senyor, qu'el llibre qu'ell publicava era sols la
reproducció d'un manuscrit del segle XIV trovat en un convent
de Carcassona, y original del dit frare de Sanctes Creus.
L'any passat, regirant alguns escrits catalans antichs, en la
_Bibliothèque Nationale_ de Paris entre els qu'allí havien
sigut enviats desde les biblioteques i arxius de províncies,
per mor de la nova Secció de Manuscrits de llengues romanes que
s'ha obert en el departament de la dita Biblioteca, vaig
trovarhi un document qu'em va sorpendre al primer cop d'ull. El
títul que portava el cuadernillo en les cubertes era el de _Los
Cent Conceyls del Conceyl de Cent_. Darrera hi havia un escrit
d'un Senescal del rey d'Aragó qu'el va comprar en una parada de
llibres venturers a Nàpols. Impulsat per la curiositat vaig
fullejarlo, y quina no va ser la meva sorpresa al trovarhi una
infinitat dels refrans dels _Concells, Maximes y Veritats_ de
Fra Pere Benet de Sanctes Creus, y al veurer qu'en el prolech
escrit de mà de l'autor hi figurava el dit Fra Pere, no com el
qu'escrigué el dit llibre, sinó sols com a un dels que l'havien
visurat. Cotejant després les dates vaig veure que la del
còdice que tenia a la mà era anterior, y allavores vaig
explicarmho tot.
El bon senyor de la Forestau havia pres com original lo que
n'era tant sols una copia feta per algun frare ignorant (que
també n'hi havien), el qual havent sentit de boca de Fra Pere
alguns Consells, o haventne trovat alguns d'apuntats en troços
de paper, els havia pres tot seguit per fills del senderi del
dit Reverend. La distinta ortografia, algunes diferencies molt
més racionals en el primer que en el segon, el número 100 a que
arribaven els primers en lloch del 69 dels segons, en fi, una
infinitat de detalls, no deixaven cap dupte de què el primer
era el veritable y únic exemplar dels cèlebres Concells. A més,
els dibuixos qu'acompanyaven a l'autèntic, y que reproduim pel
fotogravat, són superiors en puresa y caràcter als ninots de
romanço del segon, y per altra part més numerosos. En el segon
s'en hi troven alguns que hi manquen en el primer y és que,
evidentment hi foren introduits per mans poc expertes.
* * *
May s'hauria pogut dir am més rahó que _en els pots petits és
allà hont hi hà la bona confitura_, perquè dupto qu'es puguin
trovar més màximes morals, ni més profitoses veritats en menos
lletres. De l'autor d'aquêt llibre si que s'en pot dir allò de
què té molta lletra menuda, y am més rahó encara s'el podria
comparar al gran Justus Liebig puix que son escrit és un
verdader _extret de carn espiritual_, essentne sos concells
concentrats _globulillos de moral_, molt més actius qu'els dels
metges homeòpatas. Ja sé que se m'objectarà que la moral és una
ciencia profunda que deu basarse en l'estudi de l'home físic é
intel·lectual, sobre tot de la seva sensibilitat, que perquè es
practiquin las verdaderes lleys morals és precís, primer un
medi apropòsit, modificant els que no ho són, y després una
adaptació llarga, y la transmisió d'aquesta per l'herencia, y
qu'encare així, hi han casos d'atavisme que reprodueixen els
tipos estrafalaris anteriors; però no cal pas respondre, puix
que tot això no són més que romanços de gent moderna; perquè y
sinó ¿ahont aniria a parar la sabiduria dels antichs, sobretot
la sabiduria religiosa popular? ¿Què més sabi y més pregond
qu'els Refrans, els Proverbis y las Màximes? És veritat qu'ells
no han emancipat a ningú; que no han inventat cap ciencia; que
no han mudat cap _tarugo_ social; y que no han canviat cap
govern. Però, ¿és que per ventura tot això és necessari? Els
mateixos refrans ens donen la resposta a la pregunta, perquè si
be n'hi ha un que diu «_Qui muda Deu l'ajuda_» també n'hi ha un
altre antich que diu «_Pedra movediça no posa molsa_» y un
altre més antich encare deya: «_La persona que molt muda sempre
la veuràs perduda_» Que no tenen ciencia? Què més ciencia que
la sabiduria que porten infusa? Qu'es contradiuen? Per ventura
no hi ha hagut un filosop tudesc molt preuat dels madrilenys,
un tal Hegel, qu'ha fondat tot un sistema dels coneixements
humans en las contradiccions, y un revolucionari frances, un
cert Proudhon, que hi ha volgut establir l'economia política?
No ignorem que hi ha un refran català que diu «_Vestiu un
bastó--que vos semblarà un senyor_», al qual contradiuen els
dos refrans castellans següents: «_Aunque se vista la mona de
seda mona se queda_» y «_El hábito no hace al monje_» però an
això hi contestarem: que no és estrany, pus sempre hi ha hagut
antipatia y disputes entre catalans y castellans. També n'hi ha
de castellans qu'es contradiuen els uns als altres com el de
«_Tales padres, tales hijos_» «_Padre ganador hijo gastador_»
«_El padre pulpero, el hijo caballero, el nieto pordiosero_».
Però hem de fer notar qu'els dos últims, són refrans de
colonies: l'un és de l'Amèrica del Sud, l'altre de Cuba, paisos
que han estat en guerra amb Espanya, emancipantse l'ún d'ells.
Què d'estrany té doncs qu'estant en guerra civil dos paisos, hi
estiguin també els seus respectius refrans? Res, refrans de
mala lley, refrans filibusters rebel·lats contra la mare
patria. Tampoc negarem que n'hi ha de catalans qu'es
contradiuen com el que molt sàbiament diu que «_Val més un té
que dos te daré_» y l'altre qu'amb el mateix to respon que
«_Qui no risca no'n pisca_». Però aquí farem notar qu'el primer
és de bona lley, pus ve apoyat per un refran castellà castiç
que diu: «_Vale más pájaro en mano que buitre volando_» y el
segon és un refran de poc més o menos fet per algun brètol
aventurer que volia fer fortuna, el qual ve també apoyat per
tres refrans més brètols encara--l'un català y de burdell, y
els altres dos castellans y d'a bordo o de quartel, com «_Home
cobart no f. dona guapa_» «_Quien no se arriesga no pasa la
mar_» «_De cobardes no hay nada escrito_» y encare que tots
plegats se veuen apoyats per un refran llatí que deya:
«_Audaces fortuna juvat_» pus els dolents sempre s'apoyen,
farem notar qu'aquêt proverbi llatí prou devia ser tret d'algun
d'aquells brètols pretorians que tant s'assemblaven als nostres
generals, y que sempre armaven bullangues per calçarse
l'imperi, qu'a _la cuenta_ valia un xic més que lo de calçarse
les botes--encare que aqueixes siguin de cuiro de Russia fet am
pell del cul del Czar.
Per fi seria qüestió de may acabar lo de la revindicació dels
refrans, pus n'hi han com el de «_Al amigo y al caballo no
cansallo_» y «_Amigo que no vale y cuchillo que no corta que se
pierda poco importa_» «_Qui quand jove no treballa quan és vell
jeu a la palla_» «_Qui treballa ve de mala sanch_» «_Al que
madruga Dios le ayuda_» «_No por mucho madrugar amanece más
temprano_» etc., etc.
Aquí farem notar qu'es necessitaria un bon arreplegador de
refrans qu'els col·leccionés, com aquell cert y may ben
ponderat bibliòfil d'auques que després de trenta anys d'estudi
les va dividir en _ante perlimplinesques, perlimplinesques(*) y
post perlimplinesques_, y cal fer prompte una divisió racional,
pus de refrans n'hi ha de sèrius y de broma, de senyors y de
plebeus, de ben educats y de desvergonyits, en fi de totes
menes, y dita clasificació serviria de criteri a tothom per
utilisarlos y no fiarse del _sufragi universal refranesc_ qu'al
cap de vall, com tot lo democràtic, sempre és dolent, pus poden
haverhi dos o més refrans que s'equivoquin contra un de cert, y
cal trovar el criteri de la verdadera distinció.
Per acabar, en fi, a un altra objecció qu'en general se fa
contra tota mena de refrans, concells, màximes, aforismes,
proverbis i sentencies, y és la de que són com _la tarregada de
la moral_, o els _perdigons de la sabiduría_; contestarem aquí
allò de què _de mica en mica s'omple la pica_, qu'el que no pot
tenir carbó, millor li és tarregada que res, sobre tot quand
aquesta la trova de franc, y que, am perdigons també s'hi cacen
aucells; y que més val espigolar en el camp de la moral que
mirar com els altres la seguen. En fi, la sabiduria, la
verdadera sabiduria sempre ha fet _aforismes_ pels de fora, y
sempre ha estat carregada de màximes pels de dins, pus encare
que avuy alguns escriptors de tres al quarto els han volgut
parodiar am pensaments qu'en diuen, nosaltres ferem notar que
aquêts no són altre cosa que mals pensaments y res més.
* * *
Are entrem en el fondo del picotí ben curullat de veritats ben
asahonades qu'oferim al públic.
Aquesta obra no és com una d'aquestes propies dels filosops
moderns qu'amb índice y tot, van a parar al meteix, nó; és una
obra essencialment catòlica, que exhala una certa farum de bona
fe, una fortó de moral que ja els dich yo que pot anar. No
s'ens objecti que hi ha alguns concells com el de _diners fan
tort, diners fan dret, e fan furgar_, etc... perquè podriam
respondre qu'el dit concell figura també en la col·lecció del
cèlebre _Codice_ trovat a la biblioteca de Carpentras per E.
Morel Fatio conegut avuy per _Lo llibre de les tres coses_.
Ademés que en aquell temps de santa ignocencia succeia allò de
què _Qui mal no fa mal no pensa_; aixís aquells bons frares
treyen cançons tan ignocentes com les de les monjes de Sanct
Aimans, y les minyones en cantaven am la major bona fé de tant
edificantes com la de la _Filla del Marchant_, y altres y
altres!
En quan a la ciencia de què estan prenyats els dits concells,
creguin que n'hi ha un tip. ¿Què componen Zoroastre, Confuci,
ni els set sabis de la Grecia, ni en Darwin, ni en Linné, ni el
pare Fita, al costat de Fra Feliu de Sanct Guiu? Zoroastre
s'hauria quedat blau y Confuci confús si alsessin el cap y
llegissin els _Cent Conceyls del Conceyl de Cent_. Estàn aquêts
tan farcits de sabiduria qu'alguns dels seus versets foren
capaços de fer l'educació d'un rey, dels de debó, d'aquestos
que tracten a tothom de tu.
An aquêt plat tothom hi ha anat a picarhi; dels seus refrans
s'en troven per tot arreu. En totes les col·leccions posteriors
n'hi figuren. Sense citar els que van serne trets per formar
els _Concells, maximes y veritats_, direm qu'en el llibre de
les tres coses s'en troven alguns com el citat de _diners fan
tort, diners_ etc., que porta el número 146; y que Fra Anselm
Turmeda va arreglar d'altra manera el de _diners, salut e bon
sol alegran a cualsevol,_ etc., _Per boca mal no parlar per
detras vent no gitar_ qu'encare qu'un poc cambiat de forma se
trova en el num.21 del dit llibre.
També n'hi han alguns que figuren en els «_Proverbis e dicts de
Philosops_» traduits dels àrabes pel jueu Jafuda fill
d'Astruch, de Barcelona, per comanda del senyor rey En Jaume
II. El qual jueu desagrahit com a tal, hi posa com a primer
proverbi el següent: _Hom prudent se deu guardar--de rey, dona,
temps e mar_. També s'en troven bastants ya molt més
modernament, en la col·lecció feta pel doctor Juan Carlos Amat,
titulada _Quatre cents aforismes catalans, útils a tota classe
de personas_, en el qual hi han els següents: _May se sap si es
gros lo nap fins que ha descobert lo cap_; _Sempre lo bon
català--diu que menjarem demà_; (incomplet) _Los ques casen per
amor, sempre viuen ab dolor_; (incomplet) _A la sglesia per
orar--a la plassa per tractar_; (incomplet) _Oiràs y miraràs,
si veus res ho callaràs_; (incomplet y variat) _Val més esser
cap de llus--que no cua d'avestrus_; (incomplet y cambiat)
_Treu de casa lo minyó--avans not fassia felló_, qu'és
evidentment el de _Treu de casa lo minyó--avans not fassia
cabró_; _Los sabis tenen a mengua... Ni de burlas ni de veras--
ab ton senyor partias peras_, y molts d'altres.
També hi trovem ressabis dels meteixos en els aforismes d'una
certa _Estètica infantil_, composta ja fa temps per
popularisarse en els estudis, no de pintors y esculptors, sinó
de minyons, la qual no logrà popularisarse entre els partidaris
de l'Art, ni tan sols entre els que'el tiren.
Per acabar, fins l'autor del drama sacro _La Passió_ degué anar
a inspirarse en els _Cent Conceyls del Conceyl de Cent_, pus
entre aquestos s'en trova un que diu:
_Diguintho ó no los rabins
ya podeu ficaus'hi dins..._
En fi crech que, amb el senyor de la Forestau y am certs
micrògrafos del catalanisme, podem dir amb ocasió de havernos
caigut a les mans el present recull, allò de «_Oidà! sovint ne
poguessim fer de troballes com aquesta!_»