Fou comprada la diada dels reis, a la fira d'Amer. Era llavors una
poltra _tordilla_ de galant presència. Tenia els garrons peluts,
les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dòcil
i discreta, trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficel·la, i
li hauríeu pogut posar un got d'aigua en el regueró de la gropa
sense que amb el traspàs de la marxa se'n vessés una gota.
El que més encaparrà la bèstia, així que instintivament hagué
comprès que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del
seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en
or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un
home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions
voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de tórtora,
gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.
A l'hostal d'Anglès va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell,
però eròtic. L'ase, una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull,
i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les
dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera
salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la
cuneta.
A la poltra li interessava més estudiar les accions de l'amo que no
pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia sigut
estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que,
sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre.
El jutge hi era amb un aire de parroquià antic, autoritzat a
servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la mà
esquerra, i un ganivet de la _marca de l'ham_ a la dreta. Amb el
dit xic fent de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de
llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles,
ensumant el baf dels requisits. I el veié enastar una cuixa d'ànec
ensafranada, posar-la damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar
el sota-aixella de la mestressa, qui, insensible al fred, reganyava
un garrot de braços i unes sacsoneres de colzes capaces de
pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja
eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia
ser molt bé el que se'n diu un personatge.