Mag. Quica, te'n recordes que promte farà dos anys que
els nostres fills varen marxar de casa?
Quica. (Plorant) Si; ja me'n recordo, ja.
Mag. No ploris, Quica, dona, no.
Quica. Que serà d'ells! Quin càstic més gros que tenim
Magdalena.
Mag. Després resulta per a el bé nostre.
Quica. Pot ser que no'l veigi més jo ja.
Mag. Si, dona, que Déu els guia i guarda també.
Quica. Tu quin consol que tens, jo no'l puc tenir.
Mag. Posa confiança en Déu i veuràs com el tens; empró
que fem aqui paradas, entrem a l'Ermita. (Hi entren)
### Escena VI
Alfred i Manel, mirant si ja algú.
Manel. Alfred, tinc ganes de veure a la mare...
Alfred. I jo també, fins de demanar-li perdó.
Manel. Entrem i pregarem pel mal que'm fet.
Alfred. No que vindran a agafàns.
Manel. Oh! Mare nostra, que desgraciats som!
Alfred. Si nosaltres t'haguéssim cregut...
Manel. Ara no podem presentar-nos a ella.
Alfred. Perquè hem sigut uns mals fills, uns ingrats.
No'ns voldrà veure potser... aon anirem?
Manel. No ho sé, no ho sé. Si seguim aquesta vida, ja
sabem lo que'ns espera... una presó, el cadals potser... ves el
Tomás.
Alfred. Mira, veuràs, demanarem concell a Mn. Geroni.
He? Que hi dius tu.
Manel. No; tampoc voldrà veure'ns, ens entregarà als
Guardes.
Alfred. Amb llàgrimes li direm que'ns perdoni lo que li
hem fet. Que venim arrepentits de totes veres.
Manel. Jo no goso entrar en aquest santuari... No tinc
atreviment.
Alfred. Ni jo tampoc. Hem sigut tan malvats, que ni
esma d'arrepenti'ns tenim. El mateix pecat ens carrega l'ànima i no
deixa que aixequem el cap amb honra. Pobres de nosaltres.
Manel. Oh! Bon Déu, dona'ns forces i empeny-nos al
arrepentiment. Tú que ets poderós per fer-ho!
Alfred. Entrem! Sento en mi una nova voluntat que
m'enpeny i em crida aquí dins. (Van per entrari i surt Mn. Geroni.)
### Escena VII
Dits i Mn. Geroni.
Alfred. Oh!
Geroni. Ells!
Manel. Si, Mn. Geroni, nosaltres!
Geroni. Que veniu a fer aqui? No veieu que vos cerquen
els Guardes?
Alfred. Ah! Mn. Geroni! Venim amb un gran pes al cor...
Salveu-nos de la presó.
Manel. Si, venim a confesar-nos, arrepentits ja de tot
el mal que'm fet.
Geroni. (Alsant les mans) Mercès, bon Déu! que escoltes
les oracions dels humils.
Alfred. Hem sigut uns mals fills, Mn. Geroni, No som
dignes del respecte, tan sols ho som del despreci.
Geroni. Si; però entreu, entreu.
Manel. No podem. No gosem mirar aquella imatge que ha
mort per nosaltres... som uns vils.
Geroni. I el Tomás, no anaba amb vosaltres?
Alfred. L'han agafat els Guardes.
Geroni. Com! ell pres?
Manel. Si, hi fa pocs moments.
Geroni. I per que?
Alfred. Ell ens impulsava a cometre un altra vilesa
aqui al poble...
Manel. I els Guardes l'han agafat.
Geroni. Com heu escapat.
Manel. Corrent com el vent.
Alfred. A on es la mare.
Geroni. Es aquí, que prega per els fills pròdics.
Manel. (Amb arrepentiment) Sempre estimant-nos!
Geroni. Si, i pregant per ells, perdonant-los el mal
que han fet els fills ingrats.
Manel. (Mirant dintre l'Ermita) Que bona que'ts mare.
Geroni. I que ho es de bona una mare.
Alfred. Ella si que's una martre del seu deure. Ah! Si
tots els fills comprenguéssim lo que vol dir la paraula "Mare"...
Manel. Ningú l'abandonaria com fem molts que
l'abandonem.
Geroni. La voleu veure?
Alfred. Si, si, que'n tenim ganes.
Geroni. Espereuse. Una mica de calma, que prompte
sortirà. Amagueu-se aqui. (Els amaga darrera l'Ermita) Aixis la
podreu veure sense que ella se'n adongui de vosaltres.
Alfred. Si, amaguem-nos. (Al moment de amagar-se surten
la Quica i Magdalena)
### Escena VIII
Dits més Magdalena i Quica.
Geroni. (Anant vers a Magdalena) Apuntaleu-se a mi.
Mag. (Fent-ho) Mercès Mn. Geroni.
Geroni. Esteu més consolada?
Mag. Oh! si. Molt.
Geroni. Es l'esperit diví que il·lumina el vostre cor.
Mag. Si; empró hi ha moments, que sento una gran
tristor,(Plorant) jo que sempre prego per ells, sembla que Déu no
vulga escoltar-me. Tinc ganas de que vingan, sempre tinc els braços
oberts per ells.
Geroni. Ai St. Antoni gloriós! Que dieu. Ara més que
mai, estic segur de que Déu respondrà als vostres precs. Ell no deixa
mai als desvalguts, protegeix als desgraciats, i consola als
afligits, mentres no's perdi la confiança en ell! Doncs no dupteu.
Mag. Si; però mai m'escolta.
Geroni. Jesús, Maria i Josep? Quines coses de dir.
(Amb amor) Bé, bé, per això no ploreu. Prompte tindreu resposta de
Déu.
Quica. No ploris, veus jo. desde que M. Geroni ha dit
tot això; que jo, tinc més resignació.
Geroni. I aixís se te de fer, carau.
Mag. Deu-me forces, Déu meu, per poguer soportar els
teus designis.
### Escena IX
Dits, Manel i Alfred apart.
Alfred. (Surt de darrera l'Ermita) Oh! la mare!
Manel. (També) Si! Mare meva!
Mag. (Plorant) Déu meu! Torneu-me els fills!
Quica. (També) Que sense ells no podem viure.
Alfred. Mareta! Mareta nostra!
Manel. No la podem abraçar!
Geroni. Déu ja dic que escoltarà els vostres precs,
tingueu fé amb ell.
Alfred. (Va amb els brassos oberts vers a Magdalena,
però Mn. Geroni amb una mirada els detura.) Oh! Mare! Ah! (Es deixa
caure en un dels troncs.)
Geroni. Anem, Magdalena, anem.
Quica. Si marxem que ja's fa tard.
Geroni. (Fins que dasapareixen) No dupteu que Déu vos
escoltarà, vol veure fins aon arríva la vostra flaquesa, doncs
confiança amb ell, no desmaieu
### Escena X
Alfred i Manel.
Manel. Pobre! Com sofreix per culpa nostra.
Alfred. Hem sigut uns ruins.
Manel. Si. Uns ingrats que no mereixem perdó.
Alfred. Que farem? no tinc esma per anar-hi.
Manel. Ni jo, ni jo. Creu Alfred.
Alfred. Esperem que vingui Mossen Geroni.
Manel. Si, ell ens aconsellarà.