### Escena IX
Dits menys Magdalena.
Geroni. No teniu gens de respecte a ningú.
Manel. Als que no sel mereixen no.
Geroni. Oh! Quin cinisme. Si la vostre mare ho sentís!
Alfred. Que voleu dir?
Geroni, No rés; no rés. Me'n vaig sinó encara me pegaríeu.
Manel. Fa bé d'anarse'n sinó... el treuriem a cops
d'escombra.
### Escena X
Manel i Alfred, sols.
Manel. Mira que's terc aquest capellanot.
Alfred. Sempre ve amb sermons.
Manel. I quasi sempre l'hem de treure a empentes; no
puc pas sentir-lo, ni molt menys soportar-lo.
Alfred. Ni jo, creu me.
Manel. Es encara pitjor que la mare.
Alfred. Ja tenim dos curcons, ja, i ben agafats a
nosaltres.
### Escena XI
Mateixos, més Tomás.
Tomás. (per el foro) Ja torno a ésser a aquí.
Alfred. Perquè has vingut.
Manel. Com és això Tomás?
Alfred. Qué t'han tret de casa?
Tomás. Pitjor! Nois, no'm pregunteu rés?
Alfred. Doncs que passa? Perquè vens? Ho trobem molt
estrany.
Tomás. Tot ho sabreu, fil per randa. La mare m'ha
sermonejat; vui dir que s'ha tornat com la vostra.
Alfred. A tu? si que's estrany.
Tomás. A mi, ja ho veus, a mi.
Alfred. Ho estranyo moltíssim.
Manel. I, jo també, a fè de Deu.
Tomás. Tu, treu-te aquesta paraula de la boca. Doncs
tal com vos dic.
Manel. Perquè? Veiam, perque?
Tomás. M'ha dit que désde avui ja no sortiré tant dé
casa i que m'hauré de ocupar per el meu pervindre de demà.
Manel. I que vol dir tot això?
Tomás. Que vol dir? Molt senzill, que trevalli, doncs.
Alfred. I tu que hi dius, que li has contestat?
Tomás. Jo li he dit: Perquè no vols que surti tant? I
ella m'ha respost: Fins avui jo t'he dat tota classe de gustos, has
fet tot lo que has volgut, doncs des d'ara faràs tot lo que jo et
manaré.
Manel. Ah! après les costums de la mare.
Alfred. Això son obres i sermons de la mare i Mn.
Geroni.
Tomás. Ja teniu raó, ja, aquest frarot sempre està
ficat aquí.
Alfred. I tú que penses fer.
Tomás. Jo? Doncs, molt senzill...
Manel. Digues, que si'ns convé, hi pendrem part també.
Tomás. Ja està dit prompte, deixar la llar.
Manel. Això vols fer? vols abandonar la teva mare?
Tomás. Si; no vui que fassi com la vostra que sempre li
teniu d'anar al darrera.
Alfred. Amb compte, amb això, eh, Tomás?
Tomás. I si; no vui que diguin, que sempre tinc d'anar
acompanyat com si fos un infant. Sabeu? Ja soc prou gran, tinc vint
anys ja.
Alfred. Tens raó amb això, jo desde ara tampoc vui
estar baix el domini de ningú.
Tomás. Axis, aixís, perque quan aneu amb la vostra
mare, tots vos senyalen mofant-se i dient, "Mireulos que criatures,
que encare necessiten que se'ls dongui la mà perque no's perdin.
Alfred. Jo no vui passar per tantes humillacions.
Manel. Digues, que vols fer? jo ja estic a la teva
part.
Tomás. Aixis, rebeleuse contra ella, marxarem ben
lluny, i la gent, aixis veuran que ja no som criatures com diuen,
sinó homes, i coneixem les coses; ja s'han mofat prou uns i altres.
Alfred. A on penses anar?
Tomás. Jo? Lluny d'aquí, allà ciutat, a Barcelona,
treballarem empró serem lliures.
Manel. Molt ben pensat.
Tomás. Jo are aniré a casa, faré de manera que ella és
disgusti, llavors ens enfadarem, tindrem una renyina, i m'en aniré de
casa, tal com ho dic.
Alfred. Nosaltres també ho arreglarem. Ves tú.
Tomás. Me doneu paraula, eh?
Manel. Que'm faltat mai a ella?
Tomás. No home, no.
Manel. Doncs perque parles?
Tomás. Vui dir que no vos en desdigueu.
Alfred. No home, no; ves tranquil.
Tomás. Doncs d'aquí a mitja hora, vos espero prop del
riu, al camí, en aquella reconada que moltes voltes ja ens hi hem
trobat.
Alfred. Està bé, fins després.
Tomás. (Amb satisfacció) No hi faltaré, (marxa per el
foro)
Alfred. Ni nosaltres.
### Escena XII
Alfred i Manel.
Alfred. Veus tú com la Quica ha après les costums de la
mare?
Manel. Quant el pare vivia no'ns deia rès ella.
Alfred. Perquè no podia.
Manel. Ell si que era bó, tot ens ho permitia; però ara
en fem un grá massa.
Alfred. Ara la mare sembla una vella reganyona, sempre
rondina.
Manel. Es que abusem una mica massa, Alfred.
Alfred. Amb aquestes vens tú are? Per anarse'n a
distreures és fer-ne massa? Qué vols fer riure com fem a la gent, que
quant sortim tinga que vindré ella al darrera nostre? O és que vols
fer vida de monjo sempre tancat aquí dintre, perque'ns arnem com una
pessa de llana?
Manel. Si ja ho sé, empró això de deixar-la es una mica
violent.
Alfred. Qué no ho es de violent lo que ella fa amb
nosaltres?
Manel. Si, si, tot lo que vulguis, mes ella ho fa amb
coneixement de les coses.
Alfred. Digues que ho fa, perque ja se torna vella i és
la feina de elles, rondinar.
Manel. Per això mateix, vella i deixar-la?...
Alfred. Calla, calla, ja veig que t'has tornat gallina.
Si, gallina.
Manel. Alfred! (amenaçant-lo).
Alfred. Si perque are poses entrebancs; are tremoles de
fer lo que ja hem promès al Tomás.
Manel. Com t'ho arreglaràs perque no ho sàpiga,
Alfred. El que no té de saber.
Manel. Això; de que marxem. Que la deixem abandonada.
Tú ho diràs a ella. Tindràs cor de fer-ho?
Alfred. Si. si. Te dic que si.