## Acte quart
(La meteixa decoració del tercer acte.)
### Escena I
(Sr. Batista, Dª Tulia, Lola i després Joana)
(El Sr. Batista està sentat en un sillò, embolicat de peus amb una
manta, prop de la caixa, devant de la taula-escriptori. Talla cupons. Dª
Tulia seu aprou seu, fent ganxet, y Lola és a la finestra.)
Dª Tulia: Per què obres la finestra?
Lola: Perquè aquí's respira molt mala atmósfera.
Dª Tulia: Basta que l'hagi tancada jo, perquè l'obris tu.
Sr. Batista: Deixeu-vos de controversies!... Tanqueu o obriu!... Com
volgueu!... Però sense raons. Me fan més mal les raons que l'aire!
Lola: Si és ella!... Per mi no'n tindriem mai de raons. És puntillosa,
si senyor!... O sinó, aquí ho té am les mostaces. No'm tocava
posar-les-hi jo les mostaces?
Dª Tulia: Ja les hi posaràs demà.
Sr. Batista: Però que vos penseu que me'n haveu de posar cada dia, per
donar-vos gust a vosaltres?
Dª Tulia: Que no ho veus que ho fem perquè no trovis a faltar la dòna,
tonto.
Lola: Aquella si que no va donar molesties. Mira que trovar-la morta als
peus del llit. No sé de què devia morir.
Sr. Batista: Estigueu per mi, i no per ella.
Joana: Fa estona que'l senyor no ha près caldo. Si en vol, està a punt.
Dª Tulia: No'n vol el senyor de caldo, i si en vol, ja li donarem
nosaltres! El teu lloc no és aquí!
Lola: Ves-te'n!
Sr. Batista: Ves, Joana, ves; sigues humil. Ja't cridaré, si et
necessito!
(Joana se'n va.)
Dª Tulia: Si és que'n vols un'altra toma...
Sr. Batista: Què tantes tomes i tants raves!... No'n vui més!
Dª Tulia: S'ha de fer lo que t'ha manat el metge!
Sr. Batista: A mi no'm mana ningú!... I ja li podeu dir an aquêt metge
que no s'acosti més aquí casa! Qu'estic mal, però no tant sovint com ell
vé!
Dª Tulia: Tot ho fem perquè't posis bo, Batista.
Sr. Batista: Ja m'hi posaré, sense ell. La gota, la gota, i no se sap
sortir de la gota! De gota en gota, s'ompla la bóta, i ja'n tinc prou de
gotes de duro!
Dª Tulia: És veritat. Valen més els nostres cuidados que totes les
drogues del món!
Sr. Batista: Doncs no m'amoineu am raons. El metge del duro i la gota,
diu que tinc de tenir quietut!
Dª Tulia: Tu t'amoines am tant tallar paperets.
Sr. Batista: Dels cupons ne dius paperets, beneita!... Això és la sega
del rentista!... L'anyada!... El camp de blat o de fajol, enten-ho! Mira
te'ls, que són bonics! Tots tan iguals. Tan llustrosos! Arrenglerats com
un exércit, de sis en sis de frente! No hi ha cap paisatge al món tan
hermós com aquestes fulles!... Veieu, això es el meu rosari. (contant.)
Vuit, nou, dèu, alabat sia Déu, i cada pilot de cinquanta, *pater,
fillius et espiritu sancto!*
Lola: Vaja, jo no m'hi amoinaria.
Dª Tulia: I deixa-l entretenir, pobret! Mentres talla, no fa cap mal.
Lola: Vaja, un xic més de medecina, tiet.
Dª Tulia: Jo li duré!
Lola: Me toca a mi!
Dª Tulia: De qui la vols?
Sr. Batista: (cremat) De ningú!... Aneu, que tinc d'obrir la caixa!...
He de comptar, i am dònes no's pot comptar!... Ja vos cridaré cada tres
hores!
(Lola i Dª Tulia se'n van al quarto, disputant-se.)
Lola: Vostè'n té la culpa, perquè mai calla!
Dª Tulia: Si no la tinguessis més tu!
Lola: Si, senyora; si, senyora!
Dª Tulia: Doncs jo dic que no, senyora!
(El Sr. Batista s'aixeca am dificultat, obra la caixa i hi fica les
accions. El senyor Pepet, distret, surt del despatx, amb el Major sota'l
braç, i va per atravessar la sala.)
### Escena II
(Sr. Batista i Sr. Pepet)
Sr. Batista: Senyor Pepet aon va amb el Major?
Sr. Pepet: Ai, dispensi. Sortia distret i ni m'he adonat que'l portava!
Sr. Batista: Se poden portar llibres d'esma, però no tant! Vostè ja
rapapieja, senyor Pepet!
Sr. Pepet: Té molta raô, senyor Batista. Aixis! Renyi-m! Renyi-m!
Sr. Batista: Segui aquí.
Sr. Pepet: Renyi-m, que'm provarà qu'encara sóc util!
Sr. Batista: I no n'ha de ser, sant varó!... Li dono proves de
confiança, que no les he donat mai a ningú, i si no li dono el sòu que's
mereix, és perquè vostè'l va refusar, i perquè'l tinc com de la familia.
Sr. Pepet: Gracies.
Sr. Batista: No hi ha novedat a l'escriptori?... Se cobra am
regularitat?... Cargoli-ls an els que's retrassin!
Sr. Pepet: Tot va bé, senyor Batista. Estiga malalt, vui dir malalt
tranquil, que tots mirèm per vostè.
Sr. Batista: Ja fan bé, perquè aquêt dolor que tinc, m'atropella!... No
estic per res!... No estic per res d'aquêt món!... A quant ha quedat
l'exterior?
Sr. Pepet: El cambi ha pujat a prop d'un enter.
Sr. Batista: (aixecant-se) Però... Veu? Hi ha moments que'm trovo
millor.
Sr. Pepet: Se veu que també el seu mal és exterior... Sent els cambis.
Sr. Batista: Ara ho ha dit: sent els cambis!
Sr. Pepet: Doncs se'l té de cuidar, un mal aixís!
Sr. Batista: Cuidar-mel, diu? Que no veu com me cuida tot-hom?... Quin
afany! Quina abnegació! Me creuen molt mal, pobre de mi, i jo'ls ho
deixo anar creient, per no treure-ls l'esperança!... Fins me volien fer
confessar!... Ho sent? Confessar!... Quin mal he fet, ni de què tinc
d'arrepentir-me an el món, per tenir de confessar-me?
Sr. Pepet: Sempre un té alguna falteta.
Sr. Batista: Doncs, si jo hagués de tornar a començar, tornaria a fer lo
qu'he fet. Viuré molt jo, senyor Pepet. Soc dur i agarrat a la vida!
Això dels peus, pot durar molts anys, i sense poguer caminar també's
poden guanyar diners!... No són els que van a peu, els que'ls guanyen!
Sr. Pepet: Si el seure hi valgués, no n'hauria fet poc jo de camí!
Sr. Batista: Si aixís com tinc el mal als peus, fos a les mans,
allavores si que'm faria horror!
Sr. Pepet: Ja ho crec, perquè no podria menjar...
Sr. Batista: El menjar rai, me'l posarian a la boca, pagant!
Sr. Pepet: Ni donar la mà als amics...
Sr. Batista: Res d'això... No sap per què m'horrorisa? Perquè tindria de
fer poders, m'enten? Jo fiaria la meva ànima, però no la clau de la
caixa!
Sr. Pepet: Senyor Batista, encara hi ha persones al món!
Sr. Batista: No ho dic per vostè. Vostè no conta! Vostè no es d'aquesta
vida! Vostè porta'ls llibres del viure, però no viu!
Sr. Pepet: És veritat. Jo sols camino xano-xano, per arribar a l'última
plana!
Sr. Batista: Aquesta es la que m'atormenta!
Sr. Pepet: Que li fa por la mort?
Sr. Batista: Me fa por, perquè un se queda pobre, al morir! Me fa por an
el moment que penso que tinc de deixar tot lo que tinc!... Que no m'ho
puc endur a l'altre món!... Que si'm fiqués diners a la caixa, 'm
saquejarien per treure-me'ls! Que no mirarien de robar a un mort! Que ni
la calderilla'm deixarien!... Avans, an aquells temps antics, diu que'ls
posaven uns quants quartos per poguer passar la barca! Avui l'hauria de
passar nadant, si volgués anar a l'altra banda!
Sr. Pepet: I doncs deixi-ls per coses benéfiques!
Sr. Batista: Si el sentissin aquells que'm cuiden!... No n'hi ha de
coses benéfiques!
Sr. Pepet: Si, senyor; per exemple: podria deixar un capital per fer un
dot a les pobres órfenes!
Sr. Batista: No me'n parli de les órfenes! El dia que dotessin les
órfenes, si el dot valgués un poc la pena, hi hauria empentes per
ser-ne! Fins hi hauria pares que'n viurien, fent veure que no eren
pares!
Sr. Pepet: Si tot-hom fos com jo, no ho cregui!
Sr. Batista: Si tot-hom fos com vostè, ja ho crec! Am tot lo que tinc,
seria pobre. Fòra ambició, fòra riquesa!... Però no són com vostè els
altres!... Me deixarien sol, i are venen perquè tinc un imàn que'ls
xucla, que'ls cega... que'ls fa tremolar els dits com a les àligues,
que'ls fa afilar el bec com als voltors, que'ls fa ser lladres am
modos...
Sr. Pepet: Jesus!
Sr. Batista: Fins la Mariagna vindrà, i aquell orgullós d'en Rafel!
Sr. Pepet: Jo no ho crec!
Sr. Batista: Vindràn! Quan s'hagin abraçat prou, vindràn! Se cansaràn de
volar i vindràn a caure al parany! (Se senten converses a fòra.) No
sent? No sent com ja van venint?... Senten flaire de bitllet de banc i's
van apropant a la taula!
### Escena III
(Els meteixos, Sr.Juliá i Joan de Penya, i després Sr. Farnell, Batistet
i Dª Tulia)
Sr. Juliá: Dispensa-m, Batista, que no t'hagi vingut a veure fa dos
dies, però ja sabia que anaves bé, per la noia i pels diaris.
Sr. Batista: Els diaris parlen de mi?
Sr. Juliá: I no'n tenen de parlar! El Clamor de la banca va portar-ho i
tots els demés ho copien! Encare que tu no vulguis ser-ho, ets una
persona important, i és més: ens dones importancia a tots. L'aureola del
teu nom ens arriba fins a nosaltres!
Penya: Jo, ja ho sap perquè no he vingut. Tinc un altre tio malalt i el
vetllo, però es cosa de vuit dies, pobret! Aviat estaré per vostè!
Sr. Batista: Gracies! Però, encara com el pots vetllar, sent com ets!
Penya: Oh, ho passem molt bé! Ens reunim tres o quatre amics i juguem al
bacarat!
Sr. Batista: També nevots?
Penya: Cah! Aficionats voluntaris! Tant els hi és allí com al cassino!
Si el malalt dorm, anem jugant, i si no, despertem al metge i ens en
anem a dormir nosaltres! Amb això, ja ho sap! Ja vindrem!
Sr. Batista: Calla, que'm poso pitjor de sentir-te!
Lola: Què té, tio?
Sr. Batista: El teu home, que no respecta a ningú Que no veu qu'estic de
mal humor! Qu'estic mal! Qu'estic molt mal!
Sr. Juliá: Què tens?
Lola: Què té tio?
Sr. Batista: Tinc por de tenir un altre atac! Me trovo pitjor! Molt
pitjor!
Lola: Vol que anem a buscar el metge?
Sr. Batista: No! Tindria l'atac i el metge! Estic mal! Molt més mal de
lo que creieu! D'aquesta no me'n aixeco!
Sr. Farnell: (entrant corrents) Quina alça! Quina alça a la Bolsa!...
Com estàs?
Sr. Batista: Què dius que hi ha hagut una alça?
Sr. Farnell: Tot puja! Una bogeria! Exterior, tres per cent, accions,
tot! Tots els valors se'n van enlaire!
Sr. Batista: I havent-hi aquesta alça, te'n has anat i no has fet una
operació? Poca solta!
Sr. Farnell: Ha sigut per venir-te a veure.
Sr. Batista: Primer és la Bolsa que jo! A mi'm trovaràs a tot hora i
l'alça no la trovaràs sempre!
Batistet: (sortint de la porta del despatx) Venia a dir-li que hi ha un
gran moviment de cambis. Que havem de fer? Vol que comprem?
Sr. Batista: Ja vinc!
Sr. Juliá: Però del modo que estàs?
Sr. Batista: (alsant-se) Ja vinc, dic!
Dª Tulia: (sortint del quarto am la medecina) La medecina!
Sr. Batista: Què medecina, *ni ocho cuartos*! La millor medecina és
l'alça! (anant tan depressa com pot cap al despatx.) L'alça! L'alça!
(El Sr. Pepet i Batistet el segueixen.)
### Escena IV
(Sr.Juliá, Joan de Penya, Sr. Farnell, Lola i Sr.Juliá)
Sr. Juliá: Quina voluntat de ferro!
Penya: I aquêt tio està tan mal com diuen?
Sr. Farnell: Això ha estat un alça, però després vindrà la baixa!
Penya: Lo que jo dic és que això va llarc. Jo hi tinc pràctica amb els
tios.
Dª Tulia: No és que jo li desitgi la mort, però una no sap mai a què
atenir-se.
Sr. Farnell: Fins a obrir el testament no ho sabrem.
Sr. Juliá: I quina obertura!
Dª Tulia: Jo fins me penso que no n'ha fet. Am la seva calma...
Sr. Juliá: Sent aixis, ens tocarien parts iguals.
Dª Tulia: I per què tenen de ser parts iguals? Que no es primer el noi
que la Lola?
Sr. Juliá: És lo meteix.
Dª Tulia: De quan ensà?
Sr. Juliá: De sempre!
Dª Tulia: Això ho pledejarèm!
Sr. Juliá: Perdreu!
Penya: Perdrém, ja ho sé jo!
Sr. Juliá: I què havem de perdre, desgraciats!... Tenim amics i
influencies!
Sr. Farnell: I nosaltres influencies i amics!
Lola: Vostè, tia, no'n sap de lleis!
Dª Tulia: Am mi no t'hi fiquis, mocosa!
Lola: A mi m'ho diu, tia ordinaria?
Sr. Farnell: Ordre! Ordre!
Dª Tulia: Jo que'm desfaig pel meu germà! Que m'estic aquí de nit i dia!
Lola: Perquè està millor que a casa!
Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Calla, tu!
Dª Tulia: Que calli ella! Insolent!
Lola: Tia! Miri, tia!
Sr. Farnell: (sentint entrar al senyor Batista) Silenci!
(Tots callen en sec al entrar el senyor Batista, acompanyat del senyor
Pepet i Batistet.)
### Escena V
(Els meteixos, Sr. Batista, Sr. Pepet i Batistet)
Sr. Batista: No puc! No puc més! He donat ordres, però no puc més!
(El senyor Batista s'asseu, i'l senyor Pepet se'n va al corredor.)
Dª Tulia: Ara ho deiem tots plegats! En Batista fa una imprudencia!
Sr. Batista: No puc! Estic mal! No m'ho creia, però estic mal! Em falta
no sé què! em falta vida! Em sento un pés a les cames com si les tingués
forrades de plom. Em trobo com buit. No sé què'm falta!
Sr. Pepet: (entrant corrents) Senyor Batista! Senyor Batista! Alli fora
hi ha en Rafel i la Mariagna, que diu si poden entrar.
Sr. Batista: Ja! Ja! Ho veu? Ho veu com també venen al ultim!
Sr. Pepet: Que poden entrar?
(Tots casi a l'hora)
Dª Tulia: No!
Sr. Farnell: A fòra!
Sr. Juliá: I quin desvergonyiment!
Batistet: Digui-ls'hi que'l seu tio està molt mal!
Sr. Batista: No! Qu'entrin! Jo ho mano! Digui-ls'hi que vinguin com
vinguin, qu'entrin!
(El senyor Pepet surt a buscar-los.)
### Escena VI
(Els meteixos, Rafel i Mariagna)
Rafel: Déu los guard! Segurament els sorpendrà de veure-ns an aquesta
casa. No m'extranya, perquè jo tampoc me'n sé avenir! I no és que'n
guardi rencors ni mal recort. Res d'això! Jo no sols perdono; fins
olvido.
Sr. Batista: Conta, avans de parlar, que't deixo entrar per ella, no per
tu.
Rafel: Per ella vinc. Per la Mariagna. Per mi sol, pot estar segur que
no hauria pas vingut. Som feliços. A casa no hi passa cap nuvol; però
quan miro a dins dels ulls de la que ara és la meva dòna, devegades hi
veig una boira, i no n'hi vui veure cap de boira.
Mariagna: Sabia que vostè estava malalt. Sabia que si eram feliços a
vostè ho deviam, i la tristor del remordiment de no creure-ns agrahits,
era la meva unica pena.
Rafel: I jo li he volgut treure aquesta pena.
Sr. Batista: I a què veniu?
Mariagna: Venim a dû una corona a la memoria que guardèm d'aquella que'm
va fer de mare. Venim a pagar, borrant-ho tot, am l'unic que podem
pagar: am bon desig i agraiment...
Rafel: I venim a dur-li allò que vostè no té, i que no li deixen tenir:
alegria! alegria al cor! qu'és l'unic remei que cura la soletat de la
vellesa!
Mariagna: I am tota l'ànima li portem!
Sr. Batista: I vosaltres, vivint com viviu, teniu alegria?
Dª Tulia: I què han de tenir!
Mariagna: Que si'n tenim, ens pregunta? Tenim salut al còs i a l'ànima!
Tenim un niu que tot hi cap, menos el carinyo que tenim!
Rafel: Fins hem de sortir al terrat! Tenim trevall i de sobres, que'l
que's dedica a copiar farsants no acaba mai la feina en la vida; i tenim
un noi ferrenyo i hermós, que fins no sent meu l'estimaria.
Mariagna: I ja camina, padrí!
Rafel: Què vol dir camina... Salta!
Mariagna: I'ns crida!
Rafel: I dibuixa. I sap caligrafia!
Mariagna: I jo me l'he criat!
Rafel: També l'hauria criada jo una criatura aixís! Si és el riure que
l'engreixa!
Mariagna: I és més ros!
Rafel: No ho era!
Mariagna: Li havem fet tornar a petons.
Rafel: I diu papá, mamá i viva la llibertat!
Penya: Viva!
Sr. Batista: bueno, i què vols dir am tot això?
Sr. Farnell: És clâ; que diguin a lo que van!
Mariagna: Vui dir que'l portarem, que vindrem nosaltres, que alegrarem
aquesta casa, que hi haurà soroll i rialles que curen de tots els mals,
que li farem comprar soldats de plom, i cavalls de cartró, i
trompetes...
Rafel: I que'ls comprarà de gust, perquè per cada ral de trompetes
s'estalviarà un duro de metge, i cada tinter que vessi, menos negró hi
haurà a la casa.
Mariagna: Li venim a dû salut a l'ànima!
Rafel: Això és lo que li portem!
Sr. Batista: I què demanes?
Rafel: Fer contenta a la Mariagna.
Sr. Batista: I res més?
Rafel: Si; que faci d'avi d'un bordegàç, que no li racarà de fer-n'hi;
que molts cops se sap fer d'avi sense haver sabut fer de pare! Qu'ella
puga agrahir, ja que ho vol, i que jo, veient-los contents a tots, canti
i balli am la criatura, amb ella, am vostè, i fins amb aquells
dependents tan serios que té tancats alli dintre!
Sr. Batista: Ja t'entenc. Tu vols dir que doti al teu fill.
Dª Tulia: Ara hi toca!
Rafel: I no, home, que no m'enten. Si ja's dotarà ell meteix el nostre
fill! Si serà un geni el nostre fill! Si el que sap dibuixar a un any i
mig com ell sap dibuixar amb els dits, a dèu anys farà obres mestres!
Sr. Batista: Doncs, deus volguer una pensió. Digues què vols d'una
vegada!
Rafel: Miri que l'ha endurit el diner! Vinc per la Mariagna i per vostè!
Perquè ella estiga contenta, i puga pagar-li un deute: el deute de
casar-se am mi; ho enten? D'haverme endossat una lletra que'ns la cobrem
am carinyo!
Sr. Batista: Bueno. No vui passar per mesquí! Ja faré que estigui
contenta.
Rafel: Si és donant-li diners, no'n volem!
Dª Tulia: Perquè són verts!
Sr. Farnell: I tan verts!
Sr. Farnell: I tan verts!
Rafel: Fem uns tractes. Firmi a devant nostre un testament, el darrer,
el bò, deixant-ho tot an els pobres, i no l'abandonaré mai!
Mariagna: Ni jo!
Dª Tulia: I qui't fa disposar de lo dels altres?
Rafel: I qui són els altres, ell o vostès?
Sr. Batista: És dir que no voleu res, i vindria-ho a fer-me de fills,
renunciant a tot, i per sempre?
Rafel: Are hi comença a veure clar! La Mariagna, a més de mi, com que no
n'ha pogut tenir de pares, i com tot-hom vol lo que no té, té
l'anyorament d'una llar, d'una casa que li sembli pairal, per poc o molt
pairal que sigui! I com que ella ho vol, jo també ho vui; i com que ho
volém tots dos, també ho voldria el bordegàç, perquè, per fiero que
sigui, encara no té independencia!
Sr. Batista: Parla en serio!
Rafel: Doncs, parlant en serio, li dic: que venim per l'unió, i que'ls
seus diners me repugnen!
Sr. Batista: No ho entenc! El meu pobre cap no hi arriba!
Rafel: Però hi arribaria el seu cor, si pogués desenterrar-lo!
Dª Tulia: Qu'ets artista!
Sr. Farnell: D'això se'n diu caçar am finura!
Rafel: Caçar diners, voleu dir?
Sr. Farnell: Tu diràs!
Sr. Juliá: I què ha de dir!
Rafel: Que no veuen, infeliços, que no'm farien profit aquêts miserables
diners, guanyats a traició familiar? En guanyo pocs, però'ls que guanyo,
vive Dios! com que'ls he anat arrancant am la vida! com que'ls puc
portar am la mà estesa i no'ls tinc d'amagar com les garces, com que no
han fet plorar a ningú aquells diners, entren a casa triomfalment i en
surten sempre de cara, mai de creu, perquè han dut felicitat i no surten
a fer desgracies!... Però no'm fassin sortir de tò, que avui vinc am tò
menor, i amb una cobla com vostès no's poden tocar fineses!
Sr. Batista: (parlant en sí meteix) No ho entenc!
Dª Tulia: Tu a lo que vas és a pertorbar una familia!
Sr. Farnell: El tio t'escolta, per massa bò!
Sr. Juliá: No sé com té tanta paciencia!
Sr. Batista: Calleu, i deixeu-lo parlar!
Mariagna: Veritat que tenim raô, padrí?
Sr. Batista: No ho sé. Es nou això per mi. No ho entenc!
Rafel: Això no s'entén, ha de sentir-se! De les coses del sentiment no
se'n porten llibres, ni llibretes!... No's fan recibos del amor, i la
Mariagna no vol firmar: O se la estima de paraula, o se li refusa el
crédit. Li parlo comercialment, per veure si m'arriba a entendre.
Sr. Batista: No pot ser!... Seriau com és tot-hom!
Sr. Farnell: Pitjor que tot-hom, perquè aquestos dissimulen!
Dª Tulia: I am quin aplom!
Rafel: No vinc per discutir am vostès, avui. Me fan llàstima! Pietat me
fan! Quedin-se aquí, bona gent! Quedin-se arrapats com musclos a sobre
aquêt cor de roca! Quedin-se a fer de guardians, amb el rellotge d'arena
als dits, i esperin, estatues de marbre, que quan els tinguin els
diners, si els tenen, ja faràn olor de carn morta!
Dª Tulia: Insolent! Vesten! Vesten!
Rafel: Anem! Anem, Mariagna; que encara ens posarien tristos aquêt
remadet d'òlives velles!
Mariagna: No'ns acepta? Ens deixarà marxar? No li diu res el seu cor?
Sr. Batista: Me diu coses que no m'esplico.
Mariagna: Això es que se li vol despertar, padrí!
Sr. Batista: Déixa-m!... Reflexionaré!
Mariagna: Si no venim per reflexions! Si venim per abraçar!...
Cregui-ns, cregui-ns!
Sr. Batista: A tu ja't crec. Ja't vui creure! No't pensis que t'hagi
olvidat. Te conservo l'estimació, que ni el temps, ni els diners, han
pogut esborrar. Queda-t tu, si vols!
Mariagna: Ens quedarém tots dos.
Sr. Batista: Tots, però tu.
Rafel: Mariagna, anem. Tu, ja has complert com volies. I jo ja he vist
lo que tenia de veure. Total, prosa. I ja que havem complert amb els
morts, ara anem a trovar els vius. A casa encara hi deu fer sol. Havem
de regar el jardi, havem de veure el blau del cel! Ens havem d'abraçar
molta estona per guanyar el temps que'ns han fet perdre! Havem de
trevallar, i havem de viure!
Sr. Batista: Quédat tu, Mariagna!
Rafel: No pot quedar-se ella sola! És mare! I tenim el bé de Déu que'ns
espera, i que no vol medecines ell! Vol sopes! Ja! Ja! Ja!
(Rafel agafa alegrement pel braç a la Mariagna i la fa seguir i se
l'emporta.)
### Escena VII
(Sr. Batista, Dª Tulia, Sr. Farnell, Batistet, Sr.Juliá, Lola i Joan de
Penya)
Sr. Batista: Veniu! Veniu!
Dª Tulia: Gracies a Déu, que són fòra!
Sr. Farnell: Quin aguant que he hagut de tenir!... Mal educats!
Dª Tulia: Perquè no són ningú, ni són res!... Me donaria vergonya de ser
home, i no haver-los tret a empentes! Ah, si jo portés pantalons!
Batistet: I ah, si jo no fos dependent!
Sr. Batista: No! Ells seràn... No ho sé lo que són!... Però sé que no
demanen res! Que no'm setien com vosaltres!...
Sr. Farnell: Batista!
Sr. Batista: (mig plorant) Que'm porten coses que compraria, i que no me
les volen vendre!...
Dª Tulia: Trastorns te porten!
Sr. Batista: Però són trastorns d'una altra mena. Ells pot-ser venen per
mi; no ho sé. Però vosaltres no hi veniu per mi! Vosaltres veniu pel
rastre que deixaré quan me mori!
Sr. Farnell: Batista, si parles aixís, ens retirem!
Sr. Batista: Si. Retireu-vos! Aneu-vos-en per sempre més!
Dª Tulia: I això goses a dir-nos a nosaltres? Als que som el teu sostent
moral, avaro?
Sr. Batista: Pot-ser ho soc d'avaro, ja ho sé! Però an el món l'avaricia
és doble. Per barallar-se han de ser dos. Un toçut, si fos sol, no ho
fóra!... I si jo soc avaro de guardar-me'ls, per donar-me el gust de
guardar-los, no'n sóu molt més vosaltres de volguer-me'ls, per donar-vos
el gust de tenir-los? Qui n'és més d'avaro contesteu: el que ho és del
seu, o de lo dels altres?
Dª Tulia: No tens sang!
Sr. Batista: Mellor! Aixís no me la podreu pendre!
Dª Tulia: Però, Batista; tu't pertorbes! Tu no estàs an el teu centre!
Qui't cuidarà d'aquí endevant?
Sr. Batista: El meu mal, que no serà tan mal com vosaltres!
Sr. Farnell: És dir que'ns treus?
Sr. Batista: No vos trec! Vos llenso! Vos escombro!
Dª Tulia: Miserable!
Batistet: Aquêt Rafel l'ha de matar!
Sr. Farnell: Anem, que's corqui tot sol!
Penya: Jo ja seria fòra, fa estona!
Dª Tulia: Pensat-hi! Mira que no tornarem més!
Sr. Batista: Millor!
Sr. Farnell: (agafant a Dª Tulia pel braç) Surt! Surtim!
Sr. Juliá: (a Lola) Deixem-lo! Ja li passarà! S'ha d'aguantar tot quan
rapapiejen!
Lola: I jo també, tio?
Sr. Batista: Tots! Sou diferents de part de fòra, però per dintre tots
sou iguals! Sou germans que haveu estat dignes de lo que jo hi he estat
fins ara!
Penya: Arrenquin d'una vegada!
Sr. Juliá: (anant-sen am Lola y Penya) No té educació!
Sr. Farnell: (anant-sen am Dª Tulia) Murris, més que murris!
Dª Tulia: Aixis els bitllets se't florissin!
Batistet: (entrant al despatx; entre dents) Lladre!
### Escena VIII
(Sr. Batista, Sr. Pepet i després Joana)
Sr. Pepet: Què ha fet! Què ha fet, sant cristià!
Sr. Batista: Ja són fòra! Ja no he de dû pressa a morir-me! Ja'm puc
morir quan me vinga bé, sense que hi hagi ningú que m'esperi! En Rafel
tenia raô! Si! A mi'm temen! però encara m'odien més que no'm temen! Em
moro de dolor, i em cuiden! i és que'm cuiden per vigilar-me! Com més
vell me vaig fent més s'apropen! i porten dol d'alegria de creure-s
que'm vaig morint! I no ho vui! Els vui demostrar que no'n sóc, com se
pensen, d'avaro!
Sr. Pepet: Sossegui-s, senyor Batista!
Sr. Batista: Si'ls diners en tenen la culpa, vui demostrar que no'm
domina aquesta montanya d'or, que no m'ha deixat tenir fills, ni amics,
ni res de lo que tenen els altres!
Sr. Pepet: Però, tingui resignació! Li aconsella un mestre de l'ofici!
Sr. Batista: Si jo no he fet mai bé a ningú, vui fer-ne d'aqui endavant!
Vui fer caritats! Els maleeixo els diners!
Sr. Pepet: Els maleeix perquè'ls estima!
Sr. Batista: Els detesto!
Sr. Pepet: Ja està avesat a tenir-ne, i n'haurà de tenir per força!
Sr. Batista: Per l'ànima que tinc, li juro, de desde avui em fan odi!
Sr. Pepet: Encara que'ls hi tingui odi, està condemnat a ric perpetuo.
Sr. Batista: Condemnat, diu? Vingui! (aixecant-se) Vingui am mi!
Acompanyi-m! Sostingui-m, que'm moro! (apoiant-se amb el senyor Pepet
fins a la caixa) Veu això? (esgarrapant la caixa) Aquêt munt de cer?
Això és el sepulcre! El meu sepulcre, doncs, el profano! (obrint) Veu
aquêt avenc, un avenc que no l'ha vist mai ningú al món més qu'ella!
l'infern que'm xucla i que m'atrau? Doncs, ja no m'atraurà més! I tot
això, que són bitllets, diners, or, fortuna, no'ls vui! (agafant
tremolós i indecis un gran paquet de bitllets) Tingui! Tots aquêts!
Tots! per en Rafel i la Mariagna! Tots!
Sr. Pepet: (prenent-los) Els tinc i no ho crec! No puc creure-ho!
Sr. Batista: Tingui, li dic (donant-n'hi més) Més encara! Tots aquêts
pels pobres! Per ells! Que tornin allà d'ônt han vingut!
Sr. Pepet: I'ls dóna de cor?
Sr. Batista: Els dono!
Sr. Pepet: Me'ls enduc! Me'ls enduc a tancar llagues!
Sr. Batista: (que s'ha quedat tremolós al peu de la caixa, arrencant un
gran plor) No! No! Són meus! Són meus! Ho he dit, però no ho he firmat!
Torni-me-ls, per l'amor de Déu! Ells són la meva unica força! que jo
no'n tinc altre de força! Li mano que me'ls torni! Són meus!
Sr. Pepet: Tingui, home, tingui! Aqui'ls té!
Sr. Batista: (els agafa i els fica a la caixa) Són meus! (plorant) Jo
sóc el pobre més pobre! perquè'ls necessito més que'ls pobres!
Sr. Pepet: No són els pobres de diners els que són més miserables!
Sr. Batista: (mig desvanexent-se) Vui viure! I'l tornar-se pobre no és
viure!
Sr. Pepet: (agafant al senyor Batista i cridant) Joana! Joana!
Joana: (entrant corrent) Què hi ha? Què té'l senyor?
Sr. Pepet: (veient que'l senyor Batista vol alsar-se) Un atac de
generositat! Però ja torna en si! Ja és lo qu'era!
(Joana aixeca al senyor Batista per un braç i el senyor Pepet per
l'altre.)
Joana: Vingui! Vingui aqui!
Sr. Batista: Espereu-vos! (tancant la caixa.) M'havia pertorbat, però
ja'm retorno! (deixant-se acompanyar) Anem!
Joana: (assentant al senyor Batista al silló) Segui! Segui aqui! Veu lo
qu'és incomodar-se? Li donen disgustos; els pren, i després se troba
pitjor! Jo ja li conec el mal. Vostè no necessita crits, sino humiltat i
res més. Res més que humiltat!
Sr. Batista: Tens raó! Jo necessito gent humil, que'm respecti i'm
comprengui.
Joana: (anant-se'n) Doncs, si per cas necessita res, cridi'm, que jo ja
sap que sempre estic per vostè.
Sr. Batista: Espera-t. Tu si que'm cuides bé, i estic molt agrait de tu,
Joana. Vina. Seu aqui. Aprop meu...
Joana: Jo?
Sr. Batista: Vina!
Joana: Si vostè ho mana...
Sr. Batista: Ho mano. (Joana s'asseu prop del senyor Batista.) Saps
que'm cuides com jo vui, i't rebaixes, i ets senzilla, i ets... guapa...
Ja se'n pot anar senyor Pepet, i sobre tot vigili els cobros.
Sr. Pepet: (anant-sen) Si d'això'n diuen gent de bé, Déu me dongui gent
que no ho sia...
Sr. Batista: Joana. Si se't presentés, per casar-te, un home reposat,
bon home, am tots els coneixements, i't portés un benestar, què diries?
Joana: Una noia és per un rei...
Sr. Batista: (agafant les mans a Joana) Doncs, escolta, Joana...
Escolta...