## Acte tercer
(Una sala-despatx, amoblada am cert luxo, però de mal gust. Al fons la
porta d'entrar i una finestra; la de les habitacions a un costat, i a
l'altre la de l'escriptori. Un piano, dos candelabres am varies
espelmes, sobre un tocador, i al mig del pany de paret, la caixa.)
### Escena I
(Sr. Batista i Batistet)
(El Sr. Batista's passeja amunt i avall. En Batistet està dret al devant
de la porta de l'escriptori.)
Sr. Batista: (donant ordres) Cridar junta d'accionistes.
Batistet: Molt bé diu.
Sr. Batista: Escriure un volant a la societat de "seguros sobre la
paternitat" dient que avui no podré presidir. Renovar aquells pagarés...
i dir-me els cambis d'aquesta tarde.
Batistet: I res més?
Sr. Batista: Ah! Cobrar de la viuda aquells vint duros del difunt.
Batistet: Me'n puc anar?
Sr. Batista: Escolta. Escolta. Me sembla que no podràn pas criticar-me
els teus pares, després de lo que he fet per ells!
Batistet: Estàn molt contents.
Sr. Batista: Comprar els credits, al trenta per cent!... Que n'hi hauria
gaires que ho haguessen fet, i això que'm feu passar per tacany!
Batistet: Ja sap que no hi perdrà res!
Sr. Batista: Però mentrestant jo'ls he obert crédit, i en comptes d'anar
a la presó, com hauria hagut d'anar, ara serà ben rebut per tot arreu, i
si li hagues donat per la política, podria ser concejal, tot lo que
volgués. Que'l que vol ser home públic, am tal de no tenir acreedors,
pot ser tan públic com vulgui. La vida privada no conta.
Batistet: Té molta raô!
Sr. Batista: A mi també'm volien fer diputat. Diputat lliberal.
Batistet: No podia ser més indicat.
Sr. Batista: bueno. Els seguros. Els accionistes, i aquells vint duros
de la viuda.
(En Batistet entra al despatx. El senyor Batista continua passejant-se.)
### Escena II
(Sr. Batista i Sr. Pepet)
Sr. Pepet: Se pot entrar?
Sr. Batista: Es vostè, senyor Pepet?
Sr. Pepet: Jo meteix. Jo, que encara no soc mort per descuit; però no es
que no tingui merits per morir-me!
Sr. Batista: Què té? Què li passa? Algun pago sospès, alguna quiebra?
Sr. Pepet: No s'alarmi, que no es res d'això!... Puc seure, senyor
Batista?
Sr. Batista: Segui. No'n fem pagar res.
Sr. Pepet: Doncs tinc, lo que ja'm temia. Tinc que tinc massa anys per
estar en vaga; que la meva edat vol trevall; que per tot-arreu aon vaig
a cercar-ne, diuen que no'm volen pel meu bé, i que de tant volguer-me
bé, 'm mataràn pel meu bé, si vostè no'm compadeix, i no'm deixa tornar
al trevall.
Sr. Batista: Altre cop sortim amb això?
Sr. Pepet: Esperis, que ja li agradaràn els tractes. Ho he provat tot
per no fer res, tot!... Però'n soc tant de tenedor, que fins quan sóc en
un passeig, per exercir de vagancia, d'instint, el braç me va sol, i am
la punta del bastó, faig teneduria a la sorra! Tot ho he provat
inutilment. Els bancs dels passeigs els trovarà grocs de rapè, del que
hi he anat escampant, seient-hi. Dels claustres de la Catedral ja me'n
treuen. Ja semblo un sant corcat de la casa; i en quant a això de veure
pujar obres públiques, las he anat veient pujar totes com si'm pujessen
una casa. Aprop d'allà on visc feien un pont i fins m'hi portava una
cadira. En fi, que'm migro, que'm consumeixo, i com que no tinc res que
fer, tot el dia penso en la mort i encara que la vulgui... la temo!
Sr. Batista: (qu'ha anat tapant-se taques de la levita, am tinta) bueno,
què vol dir am tot això?
Sr. Pepet: Vui dir, que li demano un favor. Que'm deixi portar els
llibres de franc. Encara que no més sigui el Major!... Aquell Major!...
I li portaré amb igual voluntat que si fos el meu fill major, com si fos
el meu hereu!... I trevallaré com avans fins que caigui de vellesa a
sota les planes del llibre!
Sr. Batista: Calmi-s, home, calmi-s, i quedi-s. Qui és capàç de negar-li
res am la forma que ho demana.
Sr. Pepet: Oh, gracies!
Sr. Batista: Sobre tot... que no ho serà de franc. Pensaré am vostè an
el testament.
Sr. Pepet: Encara que se'n descuidi, gracies!
Sr. Batista: Vostè és home de confiança, i ja que se'm presenta tan...
noble, li confiaré el llibre-inventari. Ja veu, el llibre-inventari, que
no l'he confiat mai a ningú! (am veu baixa.) Veurà que la casa ha pujat,
ha pujat més de lo que vostè's pensa!... Jo estimo els diners, veritat?
Doncs encara més ells ane mi!
Sr. Pepet: No fan més que correspondre-l.
Sr. Batista: Al principi els tenia d'arrencar de les entranyes d'alli on
fossin. Doncs ara... ara venen sols!... Sembla que'ls altres els
reclamin, i van venint, venint al parany, i que quan hi son, ah, quan hi
son!... Li juro que no se'n escapen!
Sr. Pepet: Torçada de coll, á dinero!
Sr. Batista: Torçada de secret, i a la fosca!... Però, això si, anant
modestament com vaig, soc president de cent caixes, conceller de molts
ferrocarrils, de tot, de tot lo que vulgui ja soc! Me volen la firma,
senyor Pepet. Si els hi enviés a mi meteix, pot-ser me farien mala cara;
però si els hi envio la firma, la guarden a l'escaparata comercial, com
qui guarda una reliquia.
Sr. Pepet: I digui-m, senyor Batista, és felíç?
Sr. Batista: No encara, però ho seré.
Sr. Pepet: Encara vol més?
Sr. Batista: Vui... vui lo que no puc tenir, però que tindré un dia o
altre.
Sr. Pepet: Si vostè's queixa, ai, senyor! què tindria de fer jo, pobre
tenedor de mi! Vell, am tots els fills escampats, també per això de fer
fortuna!... Pobre!... Viudo!
Sr. Batista: Viudo i es plany?... Que no sap lo que vol dir ser viudo?
Sr. Pepet: Si, senyor.
Sr. Batista: Vol dir ser lliure, senyor Pepet!... Vol dir treure-s els
destorbs! Aquells destorbs que hi ha a la vida, que tiren tots els plans
per terra!
Sr. Pepet: Els plans diu?
Sr. Batista: Si; la meva dòna encara és viva. No és que conti per res a
la meva vida, però ja ho sap que'm destorba, i jo, no soc capàç de
fer-li cap mal, però voldria...
Sr. Pepet: Jesús!
Sr. Batista: Voldria... que ja qu'està malalta... no ho sé lo que
voldria; però'l cas és que'm destorba! Que no puc obtenir, mentres
visca, lo que voldria obtenir, i que vui, costi lo que costi, an ella!
Sr. Pepet: A la Mariagna?... Encara, senyor Batista?
Sr. Batista: La vui!... No s'ho pot figurar com la vui!... La vol el meu
cos, la meva ambició; la meva sang; els ulls que se me'n van derrera
d'ella, els llavis que se m'hi apropen, tot jo! Tota la joventut qu'he
estalviat, que se m'encen com una flama!
Sr. Pepet: Però vostè està fòra de sí!
Sr. Batista: I la tindré!... I serà meva!... I no li valdrà la virtut,
aquella virtut que'ls hi prediquen an aquestes cases de miseria!... La
tinc setiada per soletat, per despreci, pels parents!... Fins per fam la
setiaré, si convé!... I comparant la seva pobreça am lo que podria
tenir!... Caurà, vaia si caurà! L'or seria una cosa inutil, si no fes
aquêt miracle! i l'or els fa tots els miracles!
Sr. Pepet: I li donaria la fortuna?
Sr. Batista: Tot li donaria!... De moment, tot!... Després, estàn
serè... pot-ser li tornaria a pendre. (se sent parlar an el corredor.)
Però ara... el secret!
Sr. Pepet: No tingui por, senyor Batista. Li anava a dir que soc un
panteon, però és massa per mi. Soc un ninxo.
(El Sr. Pepet, veient entrar gent, saluda i entra al despatx.)
### Escena III
(Sr. Batista, Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya)
Sr. Juliá: Hola, Batista!
Sr. Batista: Déu vos guard!
Lola: Venim a dar-li una sorpresa. Una sorpresa que no li haviem volgut
dir, perquè encara no era cosa certa.
Sr. Juliá: Perquè encara no era oficial.
Sr. Batista: Què hi ha?
Lola: Soc promesa, i venim a presentar-li el novio. Ai, tío, estic molt
contenta! Juan! Juan! Aqui li presento en Juan de Penya!... El meu tío!
Penya: (que s'havia quedat al fons, distret) Ja! Ja!... Si és aquell!
Sr. Batista: Aquêt jove és el promès?
Lola: Si senyor que ho és... Perquè ho pregunta d'aquêt modo?
Sr. Batista: Per... res. Però quan l'he vist entrar, vos ho confesso, em
creia que venia... per negoci.
Lola: Ai, ai!... Que'l coneix, tío Batista?
Sr. Batista: Molt!
Penya: Molt!
Lola: Quina sòrt!
Sr. Batista: Sòrt, per qui?
Sr. Juliá: Sòrt per tots. Perquè no sent un desconegut, el podras guiar
i protegir!
Sr. Batista: L'he... protegit moltes vegades!
Lola: (ignocentment) No pot ser!
Penya: Si, dòna. Sempre m'ha tingut molt interès. Un interès molt
crescut. Que no es aixis, senyor Batista?
Sr. Batista: No crech que vostè hi hagi perdut res!
Penya: Jo, no!... Jo mai puc perdre!... D'aquells tractes n'han vingut
els altres, i si no arriven a ser... els seus concells, no'm caso!
Lola: No'ls entenc!
Sr. Juliá: Nosaltres no hi entenem am comerç, però ells am mitges
paraules s'entenen!
Penya: I tal si ens entenem!... I de temps!
Sr. Batista: I ara, ja no'n fa d'aquells... tractes?
Penya: Ara ja he fet la joventut!... Ara'l papá 'm fa fabricant. M'ha
donat una de les fàbriques i m'ha dit: "Té, noi, aqui la tens!... Que
trevalli!"
Sr. Batista: I vostè trevallarà?
Penya: No li he dit jo. Li he dit la fàbrica.
Sr. Batista: Però vostè hi tindrà d'estar al frente!
Penya: I cah, home. Li donaré corda i que marxi.
Lola: Ja! Ja! Qu'és graciós!
Penya: Jo, a fer de casat; l'automovil, el cassino, el cavall i
distreure-m tot lo que pugui. Me penso que'm portaré bé.
Lola: I jo també m'hi portaré bé, si Déu ho vol! Havem pensat
arreglar-me pis!... Quin pis!... Un quarto blau, un de groc, un de
morat!
Sr. Batista: Una bandera!
Lola: El menjador, modern estil; cadires, taula, bufets, tot una
cargolamenta. Després bany, banyera de matrimoni, i tindrem un criat a
la porta que no farà més que obrir i tancar.
Sr. Batista: Pobre casa!
Lola: I els vestits! Jo ja voldria ser casada no més que per posar-me'ls
vestits.
Sr. Batista: I qui ho paga tot això?
Penya: Qui ho té de pagar, nosaltres...
Sr. Batista: Calleu, que fins me fa engunia de sentir-vos!
Penya: Per què?... Perquè'ns gastem els diners?... El que'n té, bé té de
gastar-los. Que no trova que tinc raô, papá?
Lola: Ai!... papá!... Ja li diu papá!
Sr. Juliá: Segons.
Sr. Batista: No!
Penya: Ja sé que no és d'aquêt parer, però es aixis.
Sr. Batista: Que no, dic. Me poseu nerviós de sentir-vos!
Penya: Perdoni, senyor Batista; però no veu que si no'ls gasta vostè,
els hi gastaran els hereus?
Lola: Qu'és graciós!
Sr. Juliá: Alto, Juan, alto. Segons els hereus que trovi.
Penya: Els que siguin!... Tots son iguals!... Si fos jo, els hi juro
que'n faria feina.
Sr. Batista: Ho tindré present... nevot!
Penya: Ja li pot tenir de present. A mi tots els diners que'm deixessin,
si fos, no poguent-los gastar, els tornaria al difunt.
Sr. Batista: Doncs, sàpiga, jove, que'l difunt, que també podria ser jo,
no pensa del meteix modo!
Penya: Són parers, senyor Batista!
Sr. Juliá: Vaja, parlem d'una altre cosa!
Sr. Batista: Ja havem parlat prou, i fins massa. Trevallar tota la vida
perquè després els escampin! Això, que'ls escampin! qu'és lo que'm fa
més fredat! Si al menos els llensessin d'un cop, tots d'un cop, hi
hauria algú que'ls reculliria i podria montar un'altre casa! Però
tirar-los per aqui i per allà, i repartir-los per tot-hom. Vaja, aneu!
Aneu-vos-en del meu devant, que fins em fa horror de pensar-ho!
Lola: Pero, tio!
Sr. Batista: Si voleu veure la tia, és dintre. Jo me'n vaig perquè'm
feriria.
(Se'n va al despatx.)
### Escena IV
(Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya, i després Mariagna)
Penya: Ja! Ja! Quin home més estrany! Quin tipo!
Sr. Juliá: I que m'haveu fet patir, criatures! Que no veieu qu'és un
egoista, i que sentint les vostres idees ens tirarà a tots al carrer!
Penya: Que's pensa qu'he fet una planxa! Si'l conec més que vostè,
perquè'l conec per experiencia! però m'agrada fer-lo rabiar. Ja! Ja!
Avui cambiarà'l testament!
Lola: Quines sortides!
Sr. Juliá: I nosaltres hi perdrem...
Penya: No hi fa res. Si encare viurà cinquanta anys aquêt tio. Amb els
homes d'aquesta mena, un fa lo que vol tota la vida, i aixis que veu que
van a morir, però de serio, un s'arrepenteix amb un quart. Ell firma'l
derrer, i ja està. El derrer és sempre'l que conta!
Lola: Si qu'és veritat!
Penya: No ho ha de ser! Si jo he nascut per fill de familia! D'això
d'heredar en sé la prima! Veu qu'és l'unica feina que tinc!
Lola: Ademés, papà, a qui vol que ho deixi? Al principi ens vam alarmar
am la Mariagna... però ara, ja ho veu: fins la fa servir de cambrera!
Penya: I qui és la Mariagna?
Lola: Tens raô que no t'ho haviem dit! No és ningú! la pobre! Una
infeliç de l'Hospici que va adoptar... perquè si. Per acontentar la seva
dòna.
Penya: I què li tinc de dir jo, cosina?
Lola: I ara! Jo no li he dit mai! Déu me'n guard! Si li pogués dir no
més a soles, encare, però no veus que m'ho diria ella a mi, i m'ho diria
devant de la gent! I quina vergonya que'm daria!
Sr. Juliá: Ja ho tinc. Diga-li cosina... adoptiva.
Penya: Es massa llarc.
Lola: Doncs, tracta-la de tu... que per això ets noble.
(Mariagna surt amb un plomero, vestida de minyona.)
Sr. Juliá: Mira, aqui la tenim.
Penya: No és mala.
Lola: Que la vols coneixe?
Penya: Si; presenta-m-hi.
Lola: I ara! presentar? Una noia aixis es coneix, però no's presenta!
### Escena V
(Els meteixos i Mariagna)
Lola: Mariagna! Escolta. Vina aqui!
Mariagna: Què volen?
Lola: Veus aquêt jove? És el meu promès.
Mariagna: Me'n alegro! Que per molts anys!
Sr. Juliá: No, molts anys promès, que no ho siga.
Mariagna: Si és promès, suposo qu'és per casar-se!
Penya: Molt ben dit!
Lola: (amb aire de protecció mofeta) Si és molt aixerida la Mariagna!
Tal com la veus, sap tocar el piano, sap de dibuix, i si convé sap
espolsar els mobles. Que't penses qu'és poc instruida? Si hagués pogut
anar en bons col·legis, aixis com ha hagut d'anar aont ha anat, avui com
avui, ben vestida, s'hauria pogut fer am lo mellor!
Mariagna: Que vol dir que'm faig am lo pitjor?
Lola: No, dòna. Volem dir el gran món!
Penya: Jo l'hauria presentada als amichs.
Lola: I jo a totes les meves amigues! Perquè jo l'estimo molt! Molt
l'estimo!
Mariagna: Molt!
Lola: Es qu'és veritat que l'estimo. Encare que una no volgués, acaba
per encarinyar-se!
Mariagna: Perquè faig pena, veritat!
Lola: No ho sé perquè.
Sr. Juliá: Per filantropia.
Lola: Mira. Si l'haguessis vista vestida de senyoreta, semblava d'una
bona casa.
Mariagna: Bueno. Ja m'han ensenyat prou? Si'm volen tenir compassió,
tinguin-me: estàn en el seu dret! però tinguin la delicadesa, al menos,
de no demostrar-ho!
Lola: Aném, que no he vist mai criatura més esquerpa. Si no la tracto am
mimo... l'aborreixo; i si la tracto am carinyo, s'enfada. No sé cóm
s'han de tractar certes noies.
Mariagna: No protegint-les am desprecis.
Lola: Però, si jo...
Sr. Juliá: Vaja, passa i no't rebaixis am discussions de cert género...
(El Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya entren a les habitacions. La Mariagna
continua arreglant la sala.)
### Escena VI
(Mariagna, Batistet, i aviat Dª Tulia i senyor Farnell)
Batistet: Mariagna, diu el tio cóm té'l brenar.
Mariagna: Pregunta-ho!
Batistet: Aixó és cosa teva.
Mariagna: Això és cosa de la minyona.
Batistet: La minyona ets tu.
Mariagna: En faig, però no'n sóc.
Batistet: És lo meteix.
Mariagna: Ja ho saps tu que no és lo meteix. Mala ànima.
Batistet: Ah! ja l'aplacaràs aquêt orgull!
Mariagna: Si me'l tens de fer aplacar tu...
Batistet: Tots te'l farem aplacar! Que no veus que amb el teu genit
t'has fet aborrir de tot-hom?
Mariagna: Encare gosas parlar, mal home!
Batistet: El tío no't pot veure!
Mariagna: El tío'm pot veure massa!
Batistet: Ja! Ja!... Ja's coneix!
Mariagna: Tu no ho coneixes, estupid!
Batistet: Mira com parles, Mariagna!
Mariagna: Doncs, deixa-m!... Deixeu-me estar tots!... Si no vos demano
res més!... Aborriu-me, però deixeu-me!
Batistet: Fins en Rafel? El teu novio... ideal?
Mariagna: Si en Rafel fos el meu novio, al menos no faria com tu! No
voldria comprar-me com tu! No'm regatejaria com un moble!
Batistet: Si volgués, dius!... Que vol tens de dir!... Que't penses que
vinc de Babia? Que no comprens que jo ho veig tot i no dic res al tío
Batista, perquè tambe't vui protegir?... Fent els ulls grossos, com ara
faig, te dono a tu per la banda, i nosaltres no hi perdrem gran cosa!
Mariagna: Que n'ets de malvat!
Batistet: Ja! Ja! Ja!
Mariagna: Deixa-m, te dic! Deixa-m en pau, que jo no he nascut per tanta
infamia!
Dª Tulia: (entrant) Ja hi tornem a ser?
Batistet: Sempre!
Sr. Farnell: Què hi ha de nou, ara? Quina'n passa?
Batistet: (entrant al despatx) Ella li dirà, que jo no'm puc entretenir
am bestieses!
### Escena VII
(Mariagna, Sr. Farnell, Dª Tulia i després Caterina)
Dª Tulia: És dir que ja hi tornem a ser!... Quin dia! Quin dia, Senyor,
més fatal, el que vas entrar an aquesta casa!
Sr. Farnell: Jo ja ho preveia! Tot lo que ha passat, ja ho preveia!
Mariagna: Però'm volen deixar en pau, per l'amor de Déu i dels Sants?
Dª Tulia: Si ets tu que has portat la guerra!... Si aquesta casa, avans
d'entrar tu, que aixis Nostre Senyor t'hagués aturat, era una verdadera
baça d'oli!... Si tots anavem a la una!... Ves si no hauries fet mellor
de no moure-t d'alli ont eres!
Mariagna: Alli ont era, no hi vaig anar jo!
Dª Tulia: Quan t'hi varen deixar, ja van saber lo que feien!
Mariagna: Si varen venir-me a buscar, quina culpa hi tinc, infeliç de
mi!
Dª Tulia: I si no te'n has entornat, quina culpa hi tenim nosaltres?
Sr. Farnell: Mira que't desboques, Tulia!
Dª Tulia: Ja ho diré jo, perquè no te'n vas anar aquell dia! Perquè al
veure que'l nostre noi se t'escapava dels dits, ja volies fugir, de
moment, però després vas reflexionar, i vas dir-te a tu meteixa: No
queda'l padrí Batista? Doncs el padrí Batista... etzétera.
Mariagna: Jesus del Cel!... Digui què vol dir aquesta nova infamia!
Digui! Què pensa de mi? Cuiti! Què pensa!
Sr. Farnell: Vaja, prou!
Dª Tulia: No penso mal, ni penso bé. Però sé que tu devias dir-te: El
tío Batista, és vell; la tia, no conta; doncs anem-li donant esperances!
Fins fa vergonya de dir-ho!... Saps que fas tu? No saps que fas? Fer
passar an en Batista am raons, vet-ho-aqui! Al menos l'estimessis d'un
cop, que pot-ser veien-te com ets, acabaria per avorrir-te!
Mariagna: Mare! Mare!... Vagi-sen! Vagin i no'm tentin més a fer mal!...
Per lo que encara puguin estimar, els ho prego!... Els ho pregaré de
genolls!... Deixin-me sola!... No'm matin!
Dª Tulia: Si, deixeu-la estar, pobreta! Ets tu la que te'n tens d'anar!
Ussurpadora! Sobrevinguda! Inclusera!
Mariagna: Mare! Mare!
Caterina: (sortint) Què hi ha? Què vols?
Mariagna: Mare!... Vui parlar am vostè!... Digui-m an aquesta gent que
surtin, que tinc de parlar am vostè!
Dª Tulia: Si volem!
Mariagna: Si encara tenen rel·ligió i tenen de condemnar-se, surtin!...
Demano confessió am la mare!
Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Anem! Anem, te diuen!... No precipitem les
coses! (Dª Tulia i Sr. Farnell entren a les habitacions.)
### Escena VIII
(Mariagna, Caterina i després Sr. Pepet)
Mariagna: Mare, digui-m una cosa! Diguime-la am tot el cor! Com si
tingues a Jesus al devant! Digui-m si sospita de mi! Si té algun dupte
de mi! Si hi ha res a la meva vida que pugui intranquilisar-la!
Caterina: Si!
Mariagna: Si, diu?
Caterina: Si!... Jo no hauria gosat dir res!... Fa vuit anys que callo i
no hauria parlat mai! Però'm demanes que contesti, com si estigues al
devant de Jesus, i que he de dir sino la veritat? Dupto, no sé de què
dupto, però dupto!
Mariagna: Mare! Mare meva!
Caterina: Me faràs plorar!... Ploraré!... Si, filla, ploraré!... Però
duptaré!
Mariagna: Però què pot dir de mi? Què li he fet?
Caterina: Sento qu'en Batista ja no és meu! Que se me'n va, que ja és
com si jo no hi fos, i que ja no conto per res, ni per demanar-me
tila!... Al començament de ser casats, un dia fins me va pegar!... Vaig
plorar, molt vaig plorar!... Però, tot plorant, pensava: "Et vol,
t'estima aquest home!" Després me va tractar com un gos; ja ho saps tu;
però quan m'havia lligat, me dava pa, m'amanyagava, per pena; me rebia
darrera la porta, i ara... ni ho sap que hi sigui!... Després me va
tenir odi, m'hauria llensat... i are, ni això; ni odi'm té. Res...
Res!... Se veu que desitja que'm mori!... Però ni això'm diu! Res no'm
diu!... Me deixaria morir qualsevol hora, sense ni donar-me les gracies!
Mariagna: I jo'n tinc la culpa, mare meva?
Caterina: Si; perquè de tu se'n adona!... Ne diu mal. Ne diu bé!... Te
compraria lo que volguessis, i't pegaria, si gosés!... Jo l'estimo an en
Batista!... Tal com és i tot, l'estimo!... Que'm deixi morir, ja que
no'm vol, que ja moriré com ell desitja!... Moriré llepant-li la mà!
Mariagna: I no hi ha modo de que'm cregui! Miri-m i'm veurà ignoscent!
Caterina: Ja no hi veig prou!
Mariagna: I ja no m'estima?
Caterina: Això si! També ets una desgraciada!
(El Sr. Pepet surt del despatx, i va a cercar papers a la
taula-escriptori.)
Mariagna: Diguim-ho! Diguim-ho que no'm creu culpable!
Caterina: (anant-sen a les habitacions) M'has dit que jurés!... Doncs no
ho sé!... T'estimo! T'estimo, sigues com sigues!
### Escena IX
(Mariagna i Sr. Pepet)
Mariagna: No ho vui!... No ho vui!... Senyor Pepet, vostè és l'unic!
Intercedeixi per mi!... Salvi-m, salvi-m!
Sr. Pepet: Pobre de mi! No'm creurien! No soc ningú jo, perquè'm
creguin!
Mariagna: Vostè tampoc, Déu meu del cel!
(Cau, plorant, sobre'l respaldo d'un silló.)
Sr. Pepet: Ningú'm creuria, filla meva!... L'home que no cobra, no és
ningú! Ja ni'm renyen! Ja no soc un home! Ja no soc més que un pobre
home! I soc vell, molt vell, i tu ets jove!... L'unic que't puc donar és
lo que no tinc, esperança! Res més que un rajet d'esperança!... Vaja, no
ploris, que no t'està bé el plorar!... (plorant) Jo mai he plorat!... No
fa home!
Batistet: (de dintre) Senyor Pepet!
Sr. Pepet: Ja vaig! (aixugant-se les llàgrimes.) Que un no tingui ni
temps d'entretenir-se an aquestes cases de banca!
(Se'n va al despatx. Mariagna's queda plorant.)
### Escena X
(Mariagna i Rafel)
Rafel: (entrant molt alegre) Ja hi tornem a ser? Quan jo dic que això és
un regadiu de llàgrimes!
Mariagna: Em maten, Rafel! Em maten!
Rafel: Què hi hagut? Aveiam!
Mariagna: (plorant) Que no'm deixen viure! Que'm maltracten! M'insulten!
Dupten de mi, i jo ja no puc més! Figura-t que'm tenen per una perduda!
per un no res! Que pensen de mi lo més dolent, lo més baix que puguis
creure, i que fins parlant em punxen com si parlessin amb agulles. Quina
sort que hagis vingut!
Rafel: Molt bé. Ja has acabat? Doncs, m'alegro de trobar-te aixis!
Mariagna: De trobar-me aixis, em dius?
Rafel: Si, perquè aixis pendrem un determini.
Mariagna: Què vols dir?
Rafel: Lo que t'he dit altres vegades. Casar-nos i Santes Pasqües.
Mariagna: Ai, Rafel, el padrí no ho voldrà mai!
Rafel: Sense voler-ho.
Mariagna: No li gosaré demanar.
Rafel: Sense demanar-li.
Mariagna: I ho sabrà...
Rafel: Doncs, demanant-li. Com siga! Tu ho vols, jo també; doncs, per
aquêt pas de casarse no's necessita altre cosa: dos que's vulguin, un
capellà que beneexi, i jo beneïr al capellà que t'hagi fet meva per
sempre!
Mariagna: No podrà ser, Rafel! No podrà ser!
Rafel: Deixa-ho per mi, si podrà ser. Jo dic les coses en broma, però no
les hi faig en broma. I no perdem el temps en coses pràctiques, que fa
persona de seny, i no està bé casarse am seny! (prenent una posició com
si l'haguessin de retratar.) Mira-m! Mira-m bé!
Mariagna: Estic molt enguniosa, Rafel!
Rafel: Mira-m bé, et dic. No hi trobes un cambi an el meu aire?
Mariagna: Et trobo com t'he trobat sempre.
Rafel: Vaja, tu no sabràs mai de dibuix! No'm notes un aire de
capitalista? d'home reposat? és dir: de diners?
Mariagna: (tristament) Rafel!
Rafel: Doncs, sàpigues que d'avui endevant sóc un altre. Tinc posició
social. Tinc contracte per vendre tots els dibuixos que faci; tinc
periodics que me'n demanen: que me'n demanen i que me'ls paguen; he
cobrat una cosa que'n diuen censos, que no sabia que'ls tingués; i tinc
tants bitllets de Banc al seno de la cartera, i fins cartera tinc, que
si'l tio me'ls vejés em creuria un home de mèrit.
Mariagna: De debó?
Rafel: I tenint tot això que tinc i tenin-te a tu, i estant glatint per
estimar-te, com si'm tinguessin lligat d'una pata, voldries que'm quedés
solter?
Mariagna: Quina alegria!
Rafel: Ademés, ja tinc pis, i moblat.
Mariagna: M'enganyes!
Rafel: Jo dono poques sorpreses, però altes. Vui dir que'l pis es alt,
aixó si: enlaire! enlaire com el somni d'un poeta. Hi ha sala
contemplació, quarto de carinyo, i per tot, lloc per estimar-nos! Al
devant hi tindrem un terrat am flors, gran com aquesta taula-escriptori,
pero com que les flors hi estàn estretes, s'estimen més i són més
hermoses. A derrera hi ha un niu d'aucells sense ferme-n pagar més
lloguer; fins aucells en llibertat tindrem! que t'esperen per coneixe-t!
i de frente hi ha un balcó que no més s'hi veu surtir el sol. Mai el
veurem pondre an aquell pis: és com els antics dominios d'Espanya!
Mariagna: Que deu ser hermós!
Rafel: Ah! I ja he comprat mobles, mobles nous! no com aquêts que són
barniçats de llàgrimes!
Mariagna: Ja! ja! I què has comprat?
Rafel: De tot! Em sembla que fins en sobraràn! Caleixeres, taules, un
piano vellet, però honrat, tocadors, pentinador per tu, despentinadors
per mi, i tot lo de cuina, de saló, de menjador, de sala y de alcova!
Quan he sigut a la botiga no tenia aturador. Fins volia comprar un
breçol.
Mariagna: Qu'ets boig!
Rafel: Ara no més falta una cosa...
Mariagna: Què?
Rafel: Qu'estiris la mà, aixis, solemne, i que'm diguis que m'estimes...
Mariagna: Que si t'estimo, vols que digui? Perquè no me'n vaig anar
d'aqui, prou que ho saps! sino per tu, no més per tu, per aquella mirada
que vas donar-me! que'm va deixar sense poguer moure-m! Per qui hauria
aguantat tot lo qu'he aguantat sino hagués sigut per tu? I perquè he
sofert tantes tristeses si no m'haguessis dut l'esperança? Quan era a la
Casa, contaven un qüento de por. Per tot era negre, per tot arreu
sortien llops i bruixes, però al cap-de-vall de la negró sempre s'hi
veia un llumet. Saps de qui'm ve a mi la claror?
Rafel: I que no m'apagaré mai! perquè saps aquells duptes que t'havia
dit que tenia? Doncs, ja se'n han anat per sempre. Ara sé tres coses del
cert: que't puc fer feliç, que t'estimaré tota la vida, i qu'ets l'unica
dòna que sàpiga que no té caricatura! Entre l'expressió que tens i la
que't trobo, ni ha per fer pedre el cap a un sant, i jo no ho sóc, conta
si me'n hauràs fet d'estrago!
Mariagna: I m'estimaràs a mi sola?
Rafel: Que no ho saps que no puc estimar a ningú més, i qu'encare que
volgués no podria? Que no ho veus que m'he avesat a la claror dels teus
ulls, i a les fosques no podria dibuixar? A dintre un globo, et vui
tenir! però, això si, cada moment trencant el vidre per poguer-te fer un
petó als llabis!
Mariagna: I si no pogués ser tot això?
Rafel: Cóm s'enten si no pogués ser? Serà!
Mariagna: Què passarà, Verge santa!
Rafel: Ja ho sé jo lo que passarà. A les bones, ens casarem aviat, i a
les males... desseguida. Lo que sé és qu'estic decidit, qu'ens volem, i
tot lo demés són paraules!
Mariagna: Què diràn, Senyor, què diràn!
Rafel: T'ho torno a repetir, paraules!... No faltaria més que aquêts
brétols, que no t'han sapigut fer feliç, privessin que jo te'n fes!...
Que un senyor que t'ha fet de pare, perquè no t'ha pogut fer d'altra
cosa, are'm volgues fer a mi de sogre?... No trigaré gaire a
esplicar-li!
Mariagna: I tindrém de fugir, Rafel?
Rafel: No!... Anarnos-en!
Mariagna: Sóls?
Rafel: Tinc qui't guardarà, i'l primer que't guardarà seré jo!... Que no
tens confiança en mi?
Mariagna: Tremolo de lo que pot passar!
Rafel: Escolta lo que't vaig a dir. Si desde'l Cel, la meva mare, que hi
és per bona i per santa, i la teva que també hi deu ser, per trista i
per desgraciada, veuen com me porto am tu, l'una somriurà de véurens i
l'altra plorarà de mirar-nos!... Me sembla que'm fas parlar en serio.
Mariagna: Soc tota teva i m'entrego com a un germà!
Rafel: Com els germans d'aqui casa?
Mariagna: Això no ho son germans. Son germanastres!
Rafel: Doncs les coses enllestir-les. Vinga paper o llapis i comencém la
batalla! (anant a la porta del despatx.) Padrí! Padrí! Vingui!
(Surt el Sr. Batista)
### Escena XI
(Els meteixos i Sr. Batista)
Sr. Batista: Què vols?... Altre cop junts? Què feu tant temps junts?
Rafel: Festejèm!
Sr. Batista: Pot-ser si... No m'estranyaria. Fa molt temps que ho
sospito.
Rafel: Però lo que pot-ser no sospita és que festejèm i ens volèm casar.
Sr. Batista: Què dius?
Rafel: Li tornaré a repetir. Que'ns volèm casar i li demano
consentiment.
Sr. Batista: Qu'ets ximple, o'l fas, o què vols dir?
Rafel: Li demanèm consentiment, per cumplir, si ens el dóna li donarém
les gracies, i si no... també'ns casarém!
Sr. Batista: Prou bromes, que no estic d'humor!
Rafel: Ja que no'm vol creure a mi, pregunti-ho a la Mariagna!
Mariagna: Si, padrí!
Sr. Batista: Llamp del Cel!... I parleu de serio!... Tu!... Tu casar-te
am la Mariagna!... Bah! Es necessita ser imbécil no més per imaginar-ho!
Rafel: No cridi i parlèm! Dongui-ns el permís a les bones, o sino'l
pendrèm a les males!
Sr. Batista: Primer s'enfonzaria'l Cel, perdria tot lo que tinc,
llençaria l'or pel balcó, avans de deixar-vos casar!
Rafel: Doncs ja'ls pot començar a llençar, perquè portèm un xic de
preça!
Sr. Batista: I am quin permís?
Rafel: Amb el nostre.
Sr. Batista: Però si no't pots casar!... Si ets pobre!... Si ets pobre
com una rata!
Rafel: Ella també. Estèm en paus.
Sr. Batista: Aneuvos-en! Aneuvos-en del meu devant! Aneu-sen, que'm
surto de tino. Estupits!
Rafel: Ja'ns en anirém i no m'insulti, que també'n sé d'insultar, i no
miraré parenteles!
Sr. Batista: Mariagna!... Vina!
Rafel: No's mourà!... Parlèm en pau i no m'inquieti.
Sr. Batista: (adelantant-se per agafar-la) A dintre't diuen!... T'ho
mano!
Mariagna: (agafant-se an en Rafel) Rafel!
Rafel: Que no ho veu que li té por? Que no veu que té terror de caure a
les seves urpes? Que no veu que, per esparver que sigui, no les hi
clavarà les ungles, perquè's trovarà am les meves?... Miri que no li
demano dot jo!... Que no li espero la mort jo!... Que no'l sitio com els
altres!... Li demano consentiment, i res més que consentiment, i no per
mi, per ella! Perquè estigui contenta ella! Dongui-l, i dongui-l aviat,
perquè perdo'l temps d'estimar i'n soc usurer de carinyo!
Sr. Batista: Espereu-vos!
Rafel: Què vol fer? Aveiam!
Sr. Batista: Endur-me-la! Endur-me-la lluny d'aquí!... Aparedar-la, si
convé!... Fermar-la!... Tancar-la!
Rafel: I aon la vol tancar, a la caixa?... Que no veu que s'ofegaria am
l'olor dels bitllets de banc!
Sr. Batista: És meva!... És meva!... Jo la vaig anar a buscar!
Rafel: Doncs ara la vinc a buscar jo!
Sr. Batista: Soc el seu pare!
Rafel: Mentida!
Sr. Batista: Aniré a la Misericordia!
Rafel: Si la misericordia no ve aquí!
Sr. Batista: Aniré per justicia!
Rafel: I que sap vostè qu'és justicia!
Sr. Batista: Cridaré als veins, als germans, a tot-hom, i'ls hi diré
qu'ets un lladre!
Rafel: Un lladre, diu?
Sr. Batista: Si, un gran lladre!
Rafel: Doncs jo li ajudaré a cridar-los! (anant a la porta de les
habitacions.) Tio! Tia! Tulia! Vinguin! (anant a la porta del despatx.)
Batistet! Vina! Veniu!
### Escena XII
(Els meteixos, Dª Tulia, Sr. Farnell, senyor Juliá, Lola, Joan de Penya,
Batistet, Sr. Pepet i Caterina)
Sr. Farnell: Què vols?
Dª Tulia: Qu'és això?
Rafel: Vui... Vui tenir concell de familia... per fer les coses amb
ordre... Seguin o quedin-se drets... com vulguin!
Sr. Juliá: Però què hi ha?
Rafel: Hi ha que'l tio Batista m'ha dit lladre, perque estimo a la
Mariagna i m'hi vui casar... i li demano, i com que no és seva, me
l'emporto!
Sr. Batista: Mai!
Rafel: Hi ha que fa molt temps que'n veig de lladres, i callo; que veig
infamies i baixeses i maldats, i'm callo; que veig jugar a la mort, i
callo!... I callo!... I ja he callat prou!... Ja se m'ha acabat
l'ironia! L'ironia no més serveix per despreciar rient. Però vostès no
fan riure. Fan fastic!
Sr. Farnell: Per qui ho dius això?
Rafel: Per tots plegats! Que son uns cucs d'usurers! Caçadors furtius de
diner! Enterra-honres! Sepulturers de tot lo noble, i butxins de tota
hermosura!
Dª Tulia: Què ordinari!
(En Batista s'abalança cap an en Rafel. D. Juliá l'atura.)
Sr. Farnell: A una gent honrada dius això, perdulari!
Rafel: No a una gent honrada, a vostès!... A vostès, que no han mort
oficialment, però que van matant de mica en mica! que si han de robar,
roban am códic! que's titulen bona gent, perquè no han estat
processats!... Aont és aquesta justicia!... Al que no li troven cedula,
l'agafen per sospitós, i al que no li troven conciencia, encara'l
saluden i respecten!
Sr. Batista: O estàs boig, o t'haurem d'escurçar la llengua!... Què
t'havem fet, digues, qu'hem fet, perdut?
Rafel: A mi, repugnancia!
Sr. Batista: I a la Mariagna?
Rafel: Treure-la dels llims, aont era, per portar-la en un infern!
Sr. Batista: I haver-li donat el nom, que no es res?
Rafel: No!... El nom honra, quan ho és un nom; però'l seu no es un nom:
és una rúbrica! una taca!... Un nom que va mullat am llàgrimes! un nom
que si'm vingués de vostè, ja me l'hauria borrat am benzina!
Sr. Farnell: Calla, pillo!
Sr. Juliá: Mal educat!
Dª Tulia: Murri!
Rafel: Ja! Ja!... Aixís! Aixís!... Are esbravin-se vostès, que jo ja'm
trovo descansat!... Mariagna, anèm!
Mariagna: (apart a Caterina) Mare!... Me creu culpable?
Caterina: (abraçant-la) No, filla meva; ja hi torno a veure!
Rafel: Anèm te dic, Mariagna; que'l capellà s'impacienta!
Sr. Batista: (corrent a agafar a Mariagna) No te l'enduràs!... Veniu!...
Detureu-los!
Mariagna: (fent un xiscle d'horror i corrent al costat de Rafel) No!
Sr. Farnell: Tots dos son majors d'edat! Per ells faràn!
Sr. Batista: No!... No sortireu!... Justicia!... Socorro!... Lladres!
Rafel: Ja! Ja!... No cridi als lladres!... Que no veu que aquí hi ha
roba estesa?... A qui agafaràn, si venen?
Sr. Batista: A tu, que robes la noia!
Rafel: No la robo!... La desempenyo!
(Tots a l'hora, mentres baixa el teló.)
Lola: Mal-agraida!
Dª Tulia: Bon vent!
Caterina: La Verge la protegeixi!
Penya: Ben fet!
Sr. Pepet: Pobreta!
Sr. Batista: (cridant desesperat cap a fora la porta) Mariagna!...
Mariagna!