-Ne fa per tota la mesada...
Mes a l'hora de berenar la Mió va cremar-se, veient que tampoc venia
en Pelifet.
-Ves on la posarem, tanta de llenya!... -I hi envià dos vailets a
dir al pare que no en fes més.
Els vailets no s'havien mogut mai de la muntanya i eren molt
innocents. Van anar al bosc i van tornar: i contaren, tots contents,
a la mare que el pare era dalt del roure llampat, com un aucell, i
que no volia pas respondre per més que el cridessen.
La Mió se n'anà cap al roure llampat, i, d'un tros lluny, ja veié el
cos d'en Pelifet, suspés de la branca més alta i balancejant-se al
cap d'avall de la seva faixa.
Vuit dies després tots els Pelifets, amb la Mió al davant, deixaven
a l'estiracordetes el casalot de la muntanya i se n'anaven a viure
per arreu a can Merló; i, nou mesos després, la viuda se casava amb
l'hereu en la parròquia de la vila. Darrera la parella de nuvis, les
tres parelles de Pelifets petits saltaven i ballaven d'alegria.
I, si les ànimes guarden les habituds dels cossos que les estatjaren
en la terra, l'ànima d'en Pelifet gran, veient aquella festa, com
devia riure i plorar, ensems, allà en la glòria!