I. «... que él le sacaría a pesar de toda la morisma...»—II. «... y
allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza,
que la levantó al parecer de propósito...» (_Don Quijote_, II, 64.)
I.—Ens diu En Clemencín (VI, 318) que «Don Quijote era más valiente
y animoso que Tirante»; esmenta el fet aquell en el qual ens diu
el novel·lista que Tirant rescatà a Alexandria més de quatre cents
captius, gastant en el rescat una quantiosa fortuna. Nosaltres ja
diguérem, en fer la nota d’aquest text cervantí per a l’edició d’En
Cortejón (VI, 344), que l’heroi de la Manxa era, no més valent que
l’enamorat de Carmesina, sinó més temerari; Tirant és un veritable i
sapient estratega, D. Quixot un atolondrat que no mira el perill.
II.—A aquest capítol ens descriu el novel·lista el desafiament del
cavaller de la Manxa amb el de la Blanca Lluna, diu que aquest aixeca
la llança «al parecer de propósito» probablement per a no fer mal a
D. Quixot i si fer-lo caure de cavall, que, segons com ho hagués fet,
hauria pogut tenir conseqüències fatals; però el cavaller contrari
havia de pensar fer el menor mal possible a l’heroi manxec.
Clemencín, en llarga nota (VI, 325), esmenta passatges de llibres de
cavalleries on els lluitadors aixequen les llances i passen sense
ferir-se, i cita el cas de Diafebus i Tirant en el torneig descrit en
el cap. 189.
En Menaguerra, ens diu en el cap. 10 del seu interessant tractat _Lo
Cavaller_, que «si l caualler passant carreres la lança alçara per no
encontrar a l’altre venint desbaratat o ab lança perduda, tal alçar de
lança no es de alguna estima», i això fa Diafebus, qui no volia lluitar
amb Tirant; però com aquest desitjava venjar l’afrenta que havien rebut
els seus amics i a l’ensems no coneixia que el cavaller guanyador era
Diafebus, per això en veure que no podia abatre el vencedor, perquè
aquest feia les carreres amb la llança alta, llençà Tirant amb mal
humor les armes i es retirà del renc.