I. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa
orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II.
«...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III.
«...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero
tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en
duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor
de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su
sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y
deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele
algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería
andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de
encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana
encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo
la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (_Don
Quijote_, I, 13.)
I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi
de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de
D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què
l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres,
lleis i costums cavalleresques.
Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de
cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest
passatge, esmenta tot seguit dos llocs del _Tirant_ on es parla
d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la
senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra
ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon
rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon,
s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que
fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la
prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers
en ella segueren...» (cap. 114).
Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi
havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres
de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle
arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter
Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel
mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany,
Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques
bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i
demés paladins de Carlemany.
Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en el
_Tirant_ i _Don Quijote_, vegi el _Baladro del sabio Merlín_, capítols
86-93.
II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del
celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a
esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les
següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el
valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta
generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se
debe alabado Tirante el Blanco...».
Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre.
Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just,
per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa
Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més
poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.
L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi
en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que
atanyen al cavaller.
III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès
una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta
l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una
de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de
ponello en duda».
A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partícula _en_,
i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor;
Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389) fa a saber que
Hartzenbusch suprimeix _en_ en les dues edicions d’Argamasilla d’Alba
publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p.
269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia
primer cervantista que «Cervantes no solía decir: _estar a dos dedos
de_, sino _estar dos dedos de_». Però l’esmentat crític cervantista ens
posa un exemple de _La Gitanilla_, on es llegeix: «No _estuvo en dos
dedos de_ caerse muerta».
Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la
dita frase la preposició _en_, escriu Clemencín que la professió de
cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge del
_Tirant_ quan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta
cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers;
descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta
del llibre d’En Llull.
IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els
cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint
de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores
por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les seves
_Anotaciones_ (I, p. 49), coneixia molt bé el _Tirant_, esmenta tot
seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser
Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en
la portada del llibre de la traducció castellana,[33] i per l’estil en
el colofó del text imprès per Spindaler.[34]
[33] «_Los cinco libros d’l esforçado e invencible cauallero_
| _Tirante el blanco de roca salada: Cauallero dela Ga-_ |
_rrotera. El qual por su alta cauallería alcanço a ser prin-_ |
_cipe y cesar del imperio de grecia._»
[34] «_Açi feneix lo libre del valeros e strenu caualler Tirant
lo Blanch Princep: e Cesar del Imperi grech de Contestinoble._»
Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu
una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb
reines, i prínceps amb princeses. En el _Tirant_ es dóna el cas que
l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi,
i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador
consort.
V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser
enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament, formada per
D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela,
i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums
cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller,
en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si
aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a
gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el
cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la
caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva
dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse
a Dios».
Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres
de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i
Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen
el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant
Roserín, en _Espejo de Caballerias_ (II, 27 i III, 22), l’heroi Amadís
en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava
el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen el
_Tirant_, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava
el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava:
«aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem
de dir que invocava més sovint el nom de Déu.
Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en les _Partidas_
(2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien
por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en
las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor
vergüenza de errar».
Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que
aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells
característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les
Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià
confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins
de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en el _Libre de
l’Orde de Cavaileria_, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu
esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I
si passem els ulls pels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes
vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles
convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.
Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen
incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia de
_Tirante el Blanco_», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de
l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com
Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima
Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que
perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a
Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).
VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre
Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers
deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de
la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la
descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes
descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els
llibres de cavalleries.
Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva
erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del
libro de _Tirante el Blanco_» en descriure les faccions de la reina
d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que
en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no
podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella
venien» (cap. 44).
Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge del _Tirant_,
per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió
la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles
faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de
la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de
strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).
X
«...socorriendo a las donzellas menesterosas...» (_Don Quijote_, I,
14.)
L’heroi manxec, després d’haver oït la defensa que fa Marcela referent
a ésser ella causa de la mort de Grisòstom, creu que és acte de
cavaller anar en defensa de la dita donzella, per quant té l’obligació
de sortir en auxili de ço que hem vist en tractar del cap. II, i En
Bowle (I, p. 52) senyala el passatge de _Tirant_ que hem esmentat
aleshores.