suprema. Es malfiá de la proximitat de l'esglesia; pensá en lo impensat.
Obrí de nou la tapa del banc i, sense llei de repugnancia, ensacá el
rígit cadavre. Abans de lligar el trist envalatje, serenament, registrá
el fons de la caixa per no deixar-hi cap rastre femení. Trobá una
pinteta, dues agulles de ganxo despreses de la cabellera de la morta
que, desplegada completament, s'enredava en les suades manaces del
campaner, resistint-se a ser ficada dins la saca.
Llesta la funeraria tasca, restá un moment indecís determinant on
portaría aquell fato amoïnador. El portá al primer estatje del campanar
deixant-lo sobre un pilot de runa, cobert amb una estora vella.
Justament quan hagué retornat trucaren a la porta; darrera, en la
capella baptismal sonava una veu que l'anomenava. El campaner empedreida
la ganyota trágica en sa boca innoble, mostrá ses genives grogues
d'espant on s'encastaven unes dents blanques fortes i apretades, entre
les quines passava un bleix sorollós, esgarrifador com un grinyol de
llima que mossega ferro.
Es resistía a obrir i ls cops seguien més violents, i la veu cridava més
clara i més potenta.
Allavors entengué.
Ja fosc, surtía acompanyant al viátic, amoinat per lo sovint que calía
cumplir aital obligació.
De tornada sentí, per sobre l'esglesia enmantellada per un cel negre i
brufol, un refrec estrany com el batre d'unes ales monstruoses.
La petita flama de la llanterna se li apagá, i el campaner esporuguit,
apres de maldar una bella estona per fer girar la clau, restá amb el
puny tremolós sobre la freda tola que folrava la clavatejada i revinguda
porta forana, sens gosar-la empenyer.
--I ara Josafat qu'esperes? digué una veu pausada i serena.
Havía oblidat al sacerdot, al escolanet i als acompanyants que les
ratxes de la xardorosa ponentada rebregaven.
Entraren al temple i, un cop el pany gemegá radera els que surtíen, el
campaner tot sol romangué estamordit aprop del cancell.
El ponent mujía com una fera irada i venjadora; tota l'esglesia
ressentint-se de l'empenta enorme, llençava melangioses queixes,
llastimosos sospirs, que passaven de llarc a llarc de les tenebres;
creixent i apaibagant-se. Era un seguit de notes planyideres, un concert
anguniós i fùnebre que sugestionava an en Josafat, inmovilisant-lo.
Al fí, resignat per endevant a sa llarga i penosa vetlla, aná a
arraulir-se vora la llantia del Santíssim.
Com la nit passada els ulls del campaner, inexpressius, lluents de
bojería, esbrinaren els indrets de la capella baptismal, aprés, tombant
la testa sópita, conduí aquella mirada trista i anguniosa pels ambits de
la nau, en espera de quelcom imposant que sens dupte anava a sorgir-hi.
A cada segón remors desconeguts, fresses noves, agitaven el glatir de
son cor aniquilat: ja era l cruiximent de la fusta dels altars; ja l
soroll d'una pedreta arrocegada per les golfes, que la força del vent
estimbava pels forats dels ganfanons; ja un trontoll dels vitratjes o be
l miolar tristíssim i llunyà d'un gat perdut en les laberíntiques
buidors, en els innombrables espais enclosos dins les gruixaries dels
murs ciclòpics. I tot alló l'eco de la nau inmensa ho engrandía, i fins
l'orga semblava respondre el nocturn esglaiador. Dels llarcs canons
n'eixíen sonoritats estranyes, lleus, imperceptibles, que escampaven
arreu una harmonía misteriosa, incerta, de febròs deliri, d'ensomni
tràgic.
La testa den Josafat seguía rodant am pausat moviment de máquina. Estava
convençut de que l'espectre de la bagassa vindría convidant-lo a palpar
son ventre, l'ona fogosa que sosmovía les mortes entranyes, lascives
encara.
Al apropar-se l'auba, al pensar que l'esglesia seria oberta, invadida
per la gent, l'escometé aquell mateix desfici iniciat a última hora de
la tarda. En la inmensa pertorbació de son magí, sola, única; violenta i
dominadora, restá una idea: amagar més bé el cadávre de la Fineta.
Pujá doncs al compartiment del campanar. Els carreus de la reclosa
cambra reflectían la llum roja i fantàstica del troç d'atxa.
Un gat negre que ajaçat sobre l'estora dormía, fugí am les nines plenes
de fosforecencies verdoses. En Josafat prengué son bagatje i desde
allavors començà un tragí horrible que durá dos díes. Aposentá el sac en
tots els amagatalls, l'enquiví en totes les estretors, el deixà en totes
les tenebres. Una nit entera estigué arrocegant-lo pel llarc trifori
perduda l'esma, volguent amagar-lo en el ninxo inmond, el mateix on ja
en vida intentá sepultar-hi a la Fineta.
Al fí ensopegá am la porta de la torra románica i, devallant pels graons
de la petita escala, sotraquejá el cadávre estovaint-lo, fent-li llençar
bravades pestilentes.
Quan tingué tapada aquella mena de tomba oberta en el gruix de la
adjuva, semblá asserenarse un xic i, capolat del esforç, es condormí una
mitja hora durant la qual va somniar.
La Fineta esternallada al seu costat, inmensament freda, li esgarrapava
el pit am ses ungles verinoses; li obría un esboranc, hi passava les
mans, li espremía el cor i, amorrant-se a la nafra, xuglava la sang fins
escolar-lo. I sentía el campaner una suor gebrada que l cubría, i dintre
l pit un suprem defalliment, una angoixa de mort.
Aprés els dos se reviscolaven i la bagassa, inflada com una bomba de
gas, volava lluny, molt lluny, i desde allá d'allá li signava adeu
cloguent i descloguent sos dits enjoiats; i ell alegre, lliure de noses,
corría a cercar son fluviol pera tocar la bona tonada de ritme plascévol
i pastoril cadencia.
En Josafat durant el díe, en les hores que tenía obligació es comportava
com si tal cosa: no més s'haurien pogut notar matiços de desconfiança en
el jaspi de sos ulls, i lleus estremituts en sa còrpora que traduíen
esgarrifances de l'ánima.
En les estones de lléura de la tarda que l'esglesia s'aquietava,
reapareixía son desfici; una força estranya a n-ell l'impulsava a vagar
amb el fato macàbric.
Ultimament rendit i demacrat per vetlles i dejunis, amb un esforç
titànic, muntà a les golfes de la gran volta i en la runa que omplenava
els espais de les arcades, començá a cavar-hi una fossa. La ponentada
seguía llepant am sa llengua folla la grandiosa esglesia; regolfades
vertiginoses aixecaven pols i bilorda que cegaven al campaner; els
asperons dels contraforts, tallant la massa fluída, la desviaven, la
dividíen, arrancant-li xiulets i udols de monstre prehistòric.
El refrec metálic de l'ampla fulla del cávec am la runa de la volta,
restava ofegat per l'atraút aixordador de l'ardida lluita.
I l campaner enfondía el clot am tota la pressa que li permetíen sos
muscles laçats i fluixos.
El sobtà la nit. El ponent moría, passaven débils ratxes i, molt llunyá,
sonava un remúc d'apaibagament i d'impotencia.
En Josafat trevallava sense llum, refiant-se no més de la entrenyinada
celestía que passava per les obertures dels ventiladors. Tenía el sac
aprop. Havía volgut cremar el cos pudent de la bagassa i ara, pel forát
socarrimat, surtía un membre que de tant arrocegar-se pel sòl s'havía
nafrat i no sagnava. El campaner, ficat com un taup dins la fosa, per no
fer soroll, am les mans esgratinyava la runa. Oí perfectament com un
inmens sanglót de la naturalesa i l caure seguit d'una pluja espessa.
Sospengué la tasca i escoltá complascút una fressa de brollador que
comensava a sentir-se. El rajar de les canals, el glu, glu de les
gárgoles i el murmuri de riuada que pujava de la ciutat, l'alegraren.
Sortí de les golfes i per la teulada de l'absis sempre amb el sac a
coll, començá a passejar-se sense verdadera intenció de res. Sols una
vaga idea de que l'aigua ho purifica tot, de que l sac se rentava, de
que podser la farúm empudeganta s'en aniría, de que ls ruixats
refrescaríen son front cremós i enboirat, li daven conort.
En Josafat rigué al mig de la nit plorosa.
Per la pendent de les teules molles feia de mal caminar-hi, els peus li
relliscaven i el sac, que aixopat pesava més, l'empenyía avall, com si
en el cadavre es despertés una voluntat misteriosa.
El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici. Sota séu,
s'endinzava en la foscor l'esperó de l'adjuva. Encara era oviradora la
taca negra de molsa i liquens arrelats en el junt de la cornisa, on
finía la corva i comensava la plomada altíssima i perfecta.
En Josafat i son bagatje, reposant en el gruix de l'ample mur, anaven
amarant-se.
Nuvolades espesses corríen sobre d'ells enfosquint la poca transparencia
de les estrelles. Els xafecs refermaren i abaix, en l'abim enigmátic,
l'aigua acarrerada entre l'esglesia i una paret del antic cementiri dels
canonges, bramulava.
Josafat pará ment en l'absolut segret que prometía aquella torrentera.
Cregué la nit eterna, la força de l'aiguat enorme, el carreró del fons
inaccessible i en una sobtada contracció de sos braços débils, casi
impotents, estimbá el pilot de carn fastigosa.
El sac esllanguít per tanta brega, fluixos els lligams i retingut per un
espasme dels dits den Josafat, va buidar-se. Les robes de la bagassa
voleiaren com aucells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou
engolit pel negre espai.
Un sotrac mate, de cosa tova que no rebot ni vibra, marcà l terme
d'aquella furienta devallada.
Amagat entre esquerdots i ortigues, deforme, contorsionat, infecte,
restá el cadávre de la Fineta. I l'aigua que gitava la gárgola
quimérica, caigué com baptisme purificador sobre sa nuesa.
L'endemá a primera hora el vicari de torn vejé un escolanet esperant en
la porta principal de Santa María. El noi corregué a l'encontre del
sacerdot.
El campaner no havía començat a senyalar la missa, esplicá el bailet, i,
per més, qu'ell estirava el cordill cridant-lo, no obría ni dava cap
mostra de vida.
Dues o tres devotes matineres s'eren apropades: Elles tampoc oiren tocar
l'oració, i podíen ben jurar que aquell matí ni una campana d'aquella
esglesia s'havía mogut. Era més estrany encara.
Vingueren més gent, més escolans i més clergues, i avisat el rector, feu
s'arrivada al mig d'una gran curiositat i un gros silenci. Ell estirá l
cordill am ses mans blanques i apergaminades... Res. Hi torná... res
tampoc, repetí l'estrabada i... sempre res.
Avisades les autoritats, un manyá va espanyar la gran porta. ¡Com
ressonaven en el misteri interior de l'esglesia, les martellades del
manyá! ¡Que difícil, llarga i penosa, fou la tasca! ¡I quina mena de
paüra soptá a la gent, quant la porta cedí, i l'imposanta nau aparegué
deserta i fosca!
Amatents, l'escamot de curiosos, empenyeren al rector i al jutge, pró,
en el mateix llindar, tots restaren ficsos, sense bleixar, empedreits
per la sorpresa, sobtats per lo impensat.
Un fluviol sonava dins la penombra santa. Un seguit de notes clares
sortíen del trifori, i amb infantívola inquietut, atravessant les
amplaries solemnes, rebotíen pel frontiç, aletejaven pels rosons, com
aucellets frissosos de llibertat. Aprés, l'incorrecte melodía semblava
resignar-se, esdevenía alegrament anyorívola, saltironava per les
cornises, resseguía les motllures, joguinejava pels capitells,
s'entortalligava en els pilans, giravoltava per l'absis, s'abatía fins
al sòl, i muntava fins les claus de les arxivoltes; sempre incerta,
inconscienta, indefinida, suptil, com una idea que s perd, com un
pensament que fuig, com un seny que divaga...