tendons, la arrossegá fins a la porta de la capella. Allí la Fineta, al
trovar a la Pepona, endeviná lo succeit; un furor histèric contragué ses
faccións, i am veu estridenta, inmensament repulsiva, llençá sobre sa
companya tot el verí de sa mala llengua; un raig de paraulotes baixes,
que l'altre recullía, retornant-les-hi. En Josafat, escruixint-se
s'interposava i les empenyía.
--Fòra, fòra --pro l xàfec de bruticia, el torrent infecte, passava per
sobre d'ell i borbotejava en plena esglesia, dins la majestuosa nau,
esquitxant de llot i pudridura les coses santes.
Prop del cancell, la Fineta s'abraoná al coll del campaner i l besá en
la boca, una, dues, tres vegades, fins que una empenta irresistible li
feu deslligar els braços i la llençá contra la portella.
Surtiren. En la plaça continuaren la disputa. La veu de la Fineta fou
l'última que oí el campaner.
--Encara que no m vegis en dos o tres setmanes, mai més de la vida
tornis a importunar-me.
En Josafat, restà sol. La solemnial grandesa del temple parlá a la seva
ánima.
--Has contaminat la casa del Senyor; per ta culpa les bagasses hi entran
per satisfer sa famolenca luxuria, i com dins el burdell s'hi barallen,
llençant, a la faç plascévola de les imatges, tota la porquería que
omple son cos envilit. Arrepenteix-te, demana perdó, Deu te mira.
A la nit tingué enfront, sever, fixo, serenament escrutador, l'ull del
Pare-Etern, que no l deixá reposar.
Quan el rellotje pausadament tocá les dotze, en Josafat començá l exámen
de conciencia, i, de bon matí, am la testa ajupida, gairebé sanglotant,
queia en braços del jesuita de llavis tremolosos i testa nevada.
## VII
La Fineta no era dòna que renunciés de cop i volta al amor d'un home i
menys al amor den Josafat. I torná a pujar la rampa de Santa María,
torná a acaronar-la el vent de la tarda i ella torná a mirar l'oritzó
com prenguent comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.
Contra lo acostumat en semblant hora una campana voltejava en els
finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjá
el cor am la lenta vibració de ses batallades. Romangué admirada, atenta
al retruny august de la "Branda-morts", meditant el simbolisme d'aquell
nom amb el que la ciutat esporuguida, havía batejat al bronzo tétric.
Pensá que era el braç formidable den Josafat el que l movía i s'imaginá
al campaner espitregat, am la pell suosa, reganyant son coll groixut,
dur i tendinós, i l desig de clavar les dentetes en el tou de muscles
palpitants li feu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.
Quan la Fineta entrá el campaner estava dret sobre els quatre o cinc
graons que servíen per pendre embranzida. La vegé, i disimulant-ho
esperá l tom de la campana i engrapant am ses manasses el llivant es
llençá amb els braços contrets i la faç congestionada.
Repercutí l batall i en Josafat pujá de nou la graonada, calmosament,
seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran
indiferencia per la mossa, botá altre vegada. Ella sens parlar-li el
deixava fer, contemplant enbadalida aquell espectacle fantástic. I la
negra silueta den Josafat s'agitava sospesa en la llarguíssima corda,
entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores
muralles, mentres a dalt, en la fumada volta grinyolaven les currioles.
La Fineta revivant son desig, atiant sa passió, seguía quieta en espera
de l'esclat de benvinguda que li faría el campaner.
Finit el ressó de la última batallada i penjant el llivant en el clau de
ganxo, en Josafat mirá un segon no més a la bagassa, aprés, es girá
d'espatlles, sa fesomía es cubrí d'austeritat, dues arrugues solcaren
ses galtes, sos llavis mormolaren quelcom parescut a una oració i tota
sa llarga córpora prengué una rigidesa bíblica.
En la boca entreoberta de la Fineta s'hi gebrá una salutació amorosa; un
pressentiment esqueixá ses entranyes abans joioses i rublertes de
promeses. Am tot, avançá lenta i flexible fins arrivar aprop del
campaner que l'esguardá am recel.
--Aparta-t bagassa --foren ses paraules-- aparta-t, veste-ten, res tens
que cercar-hi en aquet lloc. I apretá sos punys de gegant, ferms, durs
com els carreus de son campanar.
--Qu'es aixó, Josafat, aixís m'esperes aprés de tants dies d'ausencia,
aixís em rebs quan jo t cerco ardorosa, folla per tu, anhelan-ta de ton
amor com el primer die. Adeu Josafat, m'en entorno, sents? pro no
renuncio a les teves caricies, tornaré i tindrás de sufrir-me.
--Tu plà t'en guardarás bé de posar els peus aquí.
--Per qué Josafat, que m faríes?
--No cal pas esplicar-t'ho.
--M'en trauríes?
--T'en trauría.
--I com? Josafat. I la Fineta se li apropá altre volta. Apesar seu el
campaner la resseguí tota amb una ullada trista: com el jorn que li feu
cometre l primer pecat venía habillada com una nuvia; el negre fai li
dava esbeltesa; sota les faldilles les anques inquietes frisaven am nova
voluptuositat; dins la brusa el pit s'aixecava impacient, contorvat, amb
un bleixár amplíssim com el d'un domador enfront d'una fera temible i
esquerpa.
En Josafat es recordava de totes les impensades exuberancies d'aquell
cos de dòna; sabía els ressorts que l'enfollíen, coneixía ses
estremituts, ses agoníes, ses ressurreccions lentes, absorvents,
tirániques i tot aixó el desarmava, el mantenía passiu, abatut, sense
habilió d'allargar la má i refusar a la dòna impura.
--Véste-ten, fuig...
--No Josafat, ja no, ¿per qué? Es refregava amb ell. El campaner sentía
en son colze el tendrissim contacte del si de la Fineta; notava
l'ondulació rítmica de son respir, el colpejar feble de son cor
minúscul, el ronc afalagador que passava entre les dents closes per
gelosa proija i l'enfebrada alé que muntava fins a la cara d'ell,
enervant-lo.
--Josafat tens qu'estimar-me, sents? ¿Per qué estás ofés? ¿Qué t'he fet?
¿Quí t'ha parlat mal de mí? Vols que m quedi am tú, aquí, per sempre?
--Vull que marxis lluny, que no t'acostis, vetho-aqui.
--Josafat!...
--Aparta-t.
--No puc, et desitjo am tota l'ánima...
--Mai més, encara que t morissis.
--Josafat...
--Véste-ten dic.
La Fineta allargá ses mans i moxicosa, dolça, acentuant més son ronc
apassionat, intentá repenjar-se amb el campaner, i passar-li sos dits
pel crani punxagut pera estarrufar-li el cabell.
Josafat llençá un crit enfollit, negre, fatídic. --Llamp t'esquerdi-- i
son colze s'enfonsá am violencia en la massa flonja del si de la
bagassa.
Aprés, am la mateixa facilitat que engrapava els llivants de les
campanes, engrapá els braçets de la Fineta per llençar-la al carrer, pro
al tocar-la, al sentir la pell lliscar dins el satí, s'esborroná i desfé
aquell contacte que li rebifava masses recorts; tingué por d'aquella
suavitat tan admirada i tan voluptuosament fruída.
Un cop lliure, ella s'encongí i, am l'intencionat espurneig de ses nines
verdes, mossegava una arteria que glatía en l'ampla gorja del campaner.
--Troçeje-m pro no lograrás allunyar-me de tu; no m'en aniré; aquí m
tindrás sempre desitjan-te, comprometen-te, fins que m'estimis com
abans. Aixó digué la mossa i al notar un moviment agressiu den Josafat,
afegí: --Arrossega-m, au, prov-ho, xisclaré, tothom me sentirá, si ve
gent m'arraparé a tu i provaré de petonejar-te perque ho vegin.
Aná a seure-s en l'escambell den Josafat.
--Mira ja estic aposentada, nit i die esperaré que torni ton amor.
En la brega s'eren afluixades ses robes i esbullats sos cabells. Son
esguard maligne passava a través de les rosses madeixes despreses dels
bandós, am un brill hipnótic, provocador, insufrible, mentres de sa boca
irónica n'eixíen paraules que esqueixaven la pell com fiblades de
tralla.
--Cobart, hipócrita, qui t'aconcellat, qui t'ho ha manat que m
traguessis-- i motejá als protectors den Josafat d'una manera
orripilant. --Dejuna tú que ells ja s'afarten.-- En sabía moltes
histories dels ensotanats; varies vegades s'havía deixat esclafar per
ells. --Pesen, pesen, son del teu tremp, Josafat, pro fas bé de no
fiar-ten, a na tu te n treurien del campanar, pero a na mi em ficaríen
de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon
home. Dejuna que ells ja s'afarten. I esclatá en una rialla aspre,
discordant, endemoniada, i llençá més verí, més odi, desfogant son
despit am paraules cíniques i gestes indecents.
El campaner mirava a l'entorn cercant una eina forta i dura que anés be
per esclafar d'un sol cop aquell cap d'escorçó que l'enartava
llençant-li per les dilatades pupiles tota la força nerviosa de son cos
d'histérica vibrant d'ira, ple d'esgarrifoses estridencies.
La Fineta degué compendre les intencions del campaner perque es redressá
d'un bot epiléptic.
--Jo soc vinguda am les entranyes enceses per tú; mata-m, pro morta i
freda encara seguiré desitjan-te. En Josafat am tota sa grandaria i am
tot son coratge s'estamordí; tan espantable i resolta estava la Fineta.
La bagassa no surtiría, era inútil. Li agafá un pànic indescriptible;
corría alocat per les estretors d'aquella cambra.
Impensadament la Fineta sanglotá: demanava una almoina d'amor,
s'arrossegava humil i afligida, aprofitant la llum grisa complascent i
temptadora del díe agónic. Cridava al campaner am mots dels qu'ella
inventava en els grans éxtasis erótics, en els grans esvaïments del
plaer, i cercant-lo el perseguía com una ombra luxuriosa, com un
fantasma infernalment apassionat. I com el jorn de sa primera victoria,
aprop del cilindre de la tenebrosa escala, al mig d'un dels estiraments
que precedíen sempre a tots sos esclats d'amor mes terribles. --Vina,
vina, cridá, am veu de gorja ronca i enfarfegada, --tanca i vina. No
podia acabar pas aixís nostre gran amor; tú ja ho veus... tanca i vina.
En Josafat corrents aná a la porta pro, en lloc de tancar-la, surtí a
fora i pegá una ullada de cap a cap del temple. Allá baix, junt als
pilans del absis, es movía una silueta alta i severa; avançava am
magestuosa pausa, i tenía la venerable esbeltesa del bondadós padre.
El campaner reculá, esverat, am pas oscilant, la cara trágica i suada.
Fermá la porta. La bagassa en son lloc l'esperava; son dors despullat
resplandía, una blancor de brumera enrondava sa cintura i, fins els
peus, encara el negre fai la tapava.
--Per fí, saïná, i triomfanta, feu esmunyir ses robes.
La grapa orripilant den Josafat es clavá en la nuesa de la dòna
temeraria; am sa força colosal la rebotí contra els primers graons de
l'elix fatídica; el crani de la Fineta colpejá en la pedra dura i una
violenta estremitut la deixà enrampada.
En Josafat, amatent, va apilonar la roba tebia, flairosa sobre la
avergonyidora carn de la Fineta, passá el forrallat i, deixant-la
enclosa en la foscor de la caixa, s'allunyá rápidament d'aquell lloc
sinistre.
## VIII
I no vingué l'ombra alta i severa.
"Vetllaré per vos; el pecat que contamina vostra ánima es d'aquells que
solen perdurar en els homens; vostre ser está saturat de concupiscencia
i facilment tornariau a caure." Aixís li parlá el confessor en l'hora
solemnial de la absolució, i aixó recordava en Josafat, i aixó determiná
aquella violencia.
Anava revenint-se.
Que havía passat, que havía fet, que succeiría? Sos ulls jaspiats
registraven els recons més foscos de la gran nau. L'instint li aconcellà
barrar tota l'esglesia. Silenciosament, precavut i desconfiat, feu sa
ronda esbrinant capella per capella fins tenir el convenciment de que l
temple estava desert. Aprés el sorollà am l'espatéc de les reixes, amb
els grinyols dels panys i forrallats, i quan fou a la porta forana
tragué l cap per la portella del cancell.
En la deserta placeta les lloses de les tombes reflecsaven la llum
crepuscular grisa, i esblaimada; l'herba que dibuixava les juntures era
tendra humida, hermosament verda i les fatxades de les cases properes
semblaven fesomies condormides. Una pobre vella eixía tremolosa d'una
gran portalada i s'allunyava ranquejant, fent petar contra l'empedrat la
ferrada virolla de son gaiato.
En Josafat barrá també la portella, i aná a veure lo que havía succeit
en la caixa de la escala.
Pel camí, recordá que havía ovirat els ulls de la bagassa girant
desesperadament dintre la fosca de ses conques, com despedint-se de la
vida. Una corrent freda serpejá per ses cames débils i trémoles, son cor
semblà enfeblir-se i morir am rápids i menuts esbatecs, i l
pressentiment de que sa tranquilitat estava perduda per sempre, li
atenellá l'esperit.
Era fosc i encengué la llumanera. Obri. La Fineta en actitut desonesta
fitava en ell un mirar enterbolit de pasme i terror; de sos llavis
morats surtía quelcom repugnant que brillava a l'inquiet parpelleig de
la petita flama; tenía el cap apretat per la contrapetja del tercer
graó, la barba enfonsada en el pit, i els bandós esbullats se li
enganxaven pel front lluent; una lluissor llefiscosa que feia ressaltar
més la espaventable palidesa.
En Josafat en aitals moments anyorá totes les passades benauranses de sa
vida, tingué present un per un tots els favors rebuts, tots els
somriures bondadosos, totes les esquenades amígables.
Volgué tocar a la Fineta i sa nuesa l'acobardí, encara li despertava
luxuríoses idees.
--Dèu ser freda, pensava, freda com gebre, "He vingut am les entranyes
enceses per tu, morta i tot seguiré desitjan-te," i era cert, allí en
son ventre una inperceptible onada pareixía iniciar el moviment
luxuriós.
Dalt de l'escala colpejava el rellotje. En Josafat reculá i començá a
contar aquells sotracs del temps: una... dues... tres... set hores.
Tenía tota la nit per meditar. Una serenitat pasmosa gurí son esperit,
empró, ses carns tremolaven encara.
Feu l'últim toc de la tarda: era fácil, no més calía ventar una
estravada al llivantó que movía el batall de la María, reposar mig
minut, i tornar-hi... Ell mateix s'estranyá de lo bé que complía sa
tasca, tan a frec d'un cadávre.
La llumanera deixada al sòl projectava l'ombra den Josafat dalt de la
volta, i aquella silueta colosal am son cap enorme, ses cames infinides
i sos braços enlairats moguent-se calmosos, semblava gratar serenament
els carreus desjuntats, per obrir-hi una fosa.
I l'ombra li sugeri una idea: un home com ell no debía espaordir-se per
amagar el cos d'una mala dòna, allí ont hi havía tants espais, tantes
buidors, tantes tenebres, tants llocs ignorats de la gent. Oh, no
perdería ni un dels bons amics, ni una boca deixaría de somriure-li, ni
una mà de trucar-li la espatlla.
Pensá en un sac que hi havía en sa cambra i volgué pujar-hi per cercar
el sac, pro l tenir que destrompassar a la Fineta li repugnava.
Feu una llarga marrada per la sagrestía on desembocava la escala de la
torre románica. Tingué que desfermar dos o tres portes, i posá gran
mirament en no fer soroll. En sa cambra vegé el catre esbullat i pensá
que aquella nit no podría reposar-hi, que una feina llarga i penosa
l'esperava. Retorná allá ont era la Fineta amb el sac al braç, i al
posar-li les mans a sobre no la trobá pas freda. Allavores li agafá un
esverament d'idiota. Corregué per tota l'esglesia, afollat i suspirós.
Aprés s'arraulí al cap-de-vall del absís, lo més lluny possible d'aquell
dimoni que ressucitava.
D'un moment a l'altre li semblava que tota la nau ombrívola i silenciosa
tenía que ser pertorbada per l'aparició de la bagassa. Per primera volta
en sa vida mirá am recel el fons de les capelles, allí ont els vesllums
de les llanties acaronaven incerts retaules i sepulcres.
I altrament cregué ovirar-la eixint de la capella baptismal, caminant
tota núa, blanca com la cera, pausada com la fatalitat, els ulls girats,
els cabells flamejants, els braços oberts, cercant-lo. --Vina... vina...
Josafat cambiá de lloc. Posternat enfront del sagrari s'arrapá
neguitosament a la gran reixa, vora la llantia.
La flama diminuta i oscilanta escampava sa llum bondadosa per la testa
del campaner acotada i meditabonda. Els fantasmes, els misteris, les
paüres de la nit semblaven finir, esvair-se en el cercle de llum
esgrogueída. Allí una santa pau, una magestuosa serenitat, una grandiosa
calma aconortaven al campaner. Car res temía en Josafat baix l'amparo
del Santissim.
En la bonança d'aquell redós sentí passar les hores, correr la nit i
naixre una vaga esperança de que lo mediat, entre ell i la Fineta, era
un pesat ensomni... Quan l'hermosa llum del día aclarís el vitratjes,
quan el sol anés clapejant de vius colors pilans i capitells, sepulcres
i retaules, quan l'or enlluernés en els altars i somriguessin les
irisacions en la faç dels sants, estaría lliure per sempre de la
bagassa; ella hauría desaparegut escarmentada. I la veia dreta am sos
dits plens d'anells, els anells qu'ell tan admirava, arreglant-se els
rinxos esbullats, les arrugues del vestit, mentres am sos peuets
llençava despreciativa el sac que tenía que servir-li de mortalla.
¡El sac! ¡El sac!... perque am tanta llestesa aná a cercar-lo? La
meditació sobre aqueix perque fou llarga i penosa.
Entretant la grossa campana del rellotge medía conciensudament el temps;
ses onades ressonantes sosmovíen les tenebres, i feien parpallejar la
llumaneta del Santíssim.
I fou allá, a les dotze, que un xiscle llastimós vingut del campanar
esqueixá l pregon silenci de l'esglesia. La nau majestuosa repetí
l'esfereïdora estridencia, allargant-la, rebotint-la d'assí i d'allá,
fins deixatar-la en la sobirana calma de la mitja nit.
El xiscle era tan penetrant, tan agút, tan ferm que en Josafat el cregué
resseguint els ambits del mon, desvetllant a la ciutat esglaiada,
revelant als homens l'existencia de la bagassa agonitsanta, núa,
impùdica i blasfema dins la torre sinistre.
Vindrien jutges i butxins; la gent s'escruixiría; els bons clergues
tindrien remordiments d'haver-li confiat les campanes, les imatjes, les
coses santes; l'esglesia bruta de sang profanadora tindría que esser
purificada pera hostatjar altra volta a Deu sagramentat, i quant ell
espiés son crim sobre el desonrós cadafalc, els pares li aproparíen
llurs infants per hauren esmena.
La paüra corría per entre la pell i l'os de son crani deprimit,
riçant-li les arrels de l'aspre cabellera.
No podía deixar que s repetís el crit aixordador, i, amatent i
esgarrifat, s'endinzá en l'esbiaixada porta.
Trobá a la Fineta revolcant-se pels graons, rebotía son cos per les
pedres, grans gemecs s'escapaven de sa boca, bleixava fort i seguit,
mentres obría i tancava els braços com estrenyent un aimant invisible.
El campaner pensá en atüir a la bagassa i cercant el medi, enlairá son
esguard plé d'ánsia. Penjades de la volta les pedres enrodonides, a la
meitat de sa ruta, seguíen baixant, lentes, fatals, inconscients i
dòcils, vers la terra. Teníen la duresa i crudeltat que an ell li
mancava pera finir la agonía exasperant, i llur pesantor tremenda sabría
ofegar els cruximents satánics, les discordancies de perdició que
exalava el cos morent de la Fineta.
Arrocegant-la, la colocà sota la vertical dels contrapesos.
Començá una espera llarga, enguniosa, en la qual contava ls sotracs del
pèndul, el colpejar de son cor, aquell cabar fatídic de trapense, aquell
retruny isòcron que sonava en la tenebrosa escala.
I la gorja de la Fineta s'inflava atapaida de nous xiscles, de nous
gemecs estridents, de nous crits de suprema angoixa, i l campaner, en un
esclat d'impaciencia, feu ell lo que havía encomenat a les lleis de la
materia, a la inércia de les coses.
D'un sol braçat recullí la morta am ses robes, i rebregant-ho tot,
apilant-ho tot, ho enquiví dins la caixa del banc d'esglesia.
El cap se li esbaía, els jonolls se li flectaven i, am grans esforços
pujá a sa cambra.
Allí engolí un bon troç de pà, begué d'un sol trago una citra de vi
negre i agessant-se en son catre, clogué les parpelles en un desmai de
tot son esser.
## IX
Aprés del toc d'oració en Josafat obrí l temple. L'empenta del cancell
sorollá tota la nau, i una glopada d'auba entrá suptil i flairosa. Més
tart els vitratjes dels finestrals i rosons s'aclaraven, i les llanties,
amb extremituts agóniques, reduint el cercle de sa llum s'esmortuiren.
Escolanets plens d'irreverenta joia trescaven per les capelles; en la
sagrestía els clergues am plácida serietat es revestíen; jovenetes de
galtes rosades, que la negra mantellina pessigollejava, preníen aigua
beneita i esparramant-se per l'esglesia cercaven llur confés; vellets de
fronts espaiosos i mans tremoloses oíen missa am gran devoció; aquí i
allí repicaven campanetes, i resos fervents am sòpit mormuri, brollaven
arreu.
En Josafat veia en els rostres, en les actituts, en els esguards, en les
genufleccions, en el petjar silenciós i reverent, en les mans conmoses
dels fidels que s signaven, una pau santa i una tranquilitat de
conciencia qu'envejava com un dó impossible de conseguir. S'adoná també
de que a fora els pardals xerrotejaven en els modelats dels finestrals,
de que el sol acalentava rioler els vidres de colors, de que la brisa
matinal filtrant-se per les escletxes de les portes duia perfums i
enjogassades remors, i son esperit, malmés per l'horror del crim, medí
per primera volta lo bo i agradós d'aquelles coses.
An ell sols li restava vetllar, vetllar sempre; per que ningú descobrís
aquell cadávre que planant sobre sa vida, com un pellingo endolat,
l'ombrejava tota.
Ferm i en guarda, en la entrada del campanar, esbrinant la proximitat
dels escolanets portadors de comandes, no s'allunyava mai del banc
d'esglesia, l'orella atenta, la boca grunyidora, la vista fulgoranta.
A voltes creia percebre un panteig pregon dins el banc, obría am gran
precaució la caixa i a la llum freda i morta que atrevassava el mur,
ovirava envolcallades de penombra clapes informes de nuesa esgrogeida
entre rebrecs de fai bruts i polsosos.
Una alenada pudenta de suor i malaltía muntava del fons de l'improvisat
ataut, i el mateix recargolament de cabells de la nit, resseguí el crani
den Josafat.
Finides les rel·ligioses ceremonies del matí; deserta l'esglesia i éll
lliure d'obligacions, sentí necesitat d'alleugerir son ánima,
d'allunyar-se de la morta, i pujá a les golfes de la nau. Allí mirá al
lluny, vers les blavoses montanyes, vers son poblet, vers el païs
assoleiat de fresques ubagues i prads hermosos on la pastora s'hi
enjogassava temptant sa honesta adolescencia i ont ell fugía del pecat,
fortalescut per les contínues prédiques del sant rector. Volgué haver-ne
conçol d'aquelles llunyaníes, d'aquell passat, d'aquells records
agradosos, pro el cos értic i pudent de la Fineta s'interposava i era
més gran, més dominador que l sol, que l'espai atzurat, que l'Univers,
resplandent de llum joiosa.
I l sobtá, a l'impensada, una greu angoixa, una inquietut tremenda.
Havía fet mal fet de desamparar a la morta; calía vigilar ferm, no tenir
ni un descuit ni una imprevisió, cap porta era prou segura, cap lloc
prou amagat, sempre hi havía un rastre per descubrir els crims, mai
mancava una escletxa per ovirar les malifetes. Descendí, barroer,
neguitós, afollat. Depressa, abaix, pod-ser a l'entorn del banc hi
trovaría a la justicia!
Hi trobá l silenci, el maligne silenci de sempre, el que feia mesos
xiulava en ses orelles, el que de tant temps era son negre conceller, el
que havía revifat ses passions, encés son cor de liviandat i d'ira.
Respirà fressosament: ara calía no rendir-se fins que les humanes
despulles es cobrissin de verms, es tornessin pols, vent empudegant,
resquicia inapreciable.
El die com pesanta cadena s'arrocegava lent i pérfit. En Josafat, en sa
espera macábrica, esperonava son magí amb una toçuderia crudel, insana.
Les idees trotaven per un cercle reduit desenfrenades i confoses,
inventant plans deslliuradors, medis per despendre-s de l'embalúm
fastigós que comensava a pudrir-se en la caixa del banc, i que creixía
amenaçador, es feia enorme, acaparant l'espai, l'aire, la llum de sos
dominis. I pensava en Josafat en un ganivet de tall suptil capáç de
trocejar la carn de la Fineta en llengues primes que l vent pogués
endur-sen; pensava en una flama devoradora que consumís sense fumera ni
fator; en un líquit corrossiu, un vidriol, una aiga-fort que digerís
fins els ossos; en un oratje de monstruosa força que fés voleiar les
coses mes pesantes; en una torrentera térbola i profonda que s'allunyés
dissimulada sense fressa ni recança; i en una munió de besties
carniceres que vinguessin a omplenar llurs ventres famolencs i
descomunals.