(Aquest quadre, i els quatre subsegüents formaven el fragment
que meresqué el premi Copa d'or en els jocs florals de
Barcelona, l'any 1899)
La boira, d'espessa que era, talment se tallava: una llum tènue
i difusa permetia amb prou feines veure on se posava el peu; a
vuit passos els objectes eren sols siluetes esblaimades que es
retallaven sobre un fons perdut: més enllà, res. Això era part
del munt del grau de la Guixosa, allà on comencen els rocalls a
perdre's per sota la gleva grassa dels primers relleixos de
Serra Calma.
Un escamot de persones estona ha trescava grau amunt. Era
comanat pel senyor de Serra-Bruna, qui, fardat amb una bufanda
de dins la qual ne treia els ulls sota una gorra de pell, i
muntant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel
ronsal, anava a pendre possessió de sos drets a l'empriu, tan
gloriosament guanyats un mes enrera, per sentència ferma del
tribunal _Contencioso Administrativo._
L'acompanyaven en Jaume Pòbul, Jutge de Pau, portador del
document possessori, qui devia representar la força del dret en
aquella jornada. Els demés eren quatre individus i un cabo de
la Guàrdia Rural, cos de flamant creació, espècie de
llaminadura amb què el darrer govern d'Isabel volgué engalipar
els pagesos quan sentia que el terreno començava ja a mancar-li
sota els peus... Aquests representarien el dret de la força; i
uns i altres eren els encarregats de traure-li del foc, al bo
de don Eudald, les castanyes que els terralloners del poble,
aixecats en creuada, en tal dia com avui, Sant Antoni de juny,
de temps immemorial senyalat per a pujar les ramades a la
muntanya volien disputar-li, enc que fos a queixalades, com
deia son capitost el Cerdà, l'altra bona peça que oficiava de
redemptor dels infeliços, als quals feia bestretes al mòdic
interès mensual d'un ralet per duro.
Ben considerat, ja hi posava el coll, també, don Eudald. ¡Mireu
que passejar sos anys i xacres per aquelles altures a tals
hores de la matinada, amb aquella blanor de broma que li rosava
l'abric, amb aquella fosquedat que quasi no bastava a mitigar
la lluna al ple, i respirant les emanacions salabroses de la
boirada, que era d'aquelles que, com diem a muntanya, els
gossos no s'obiren la cua!... I tot per arribar primer a la
jaça de Cortils, guanyant per mà els del poble.
Quan collaven a la Guixosa, ja la lluna havia cedit la
preeminència als primers resplendors del llustre matinal: una
darrera i curta pitrada els posà a flor de la broma caiguda,
sobre la qual tragueren els caps com els nedadors a flor
d'aigua, dominant sa superfície que s'estenia al lluny llisa i
mate, com la d'una mar morta, sense vibracions ni reflux de cap
mena, sota un cel d'un blau intens en què encara brillava algun
que altre estel tot batent-se en retirada. Les serres més
alteroses apareixien com illots i motes desagafats del massiu
de Serra Calma i ses derivacions. De les profunditats d'aquella
massa gasosa, en sortien remors mig apagades, com per
l'opacitat d'un medi ambient sense vida. Les aigües de les
torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formaven un
confós brogit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de
veus humanes, corrandes de flabiols i repics d'esquelles i
campanes, afònics ressons de festa que semblaven eixir de sota
terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, que anyalment
remembren als esfereïts pagesos la sacrílega orgia d'aquelles
sarauistes que no es deturaven ni per respecte al Sant
Sagrament. Bels d'ovella i bramuls de vaca repetits i
esficiosos, recordaven els estranys _bruels_ que encara avui
ressonen sota les llotoses aigües de les llacunes de Pals.
A part d'Orient una llista de broma estràtica, més massissa i
negrosa que la boira que per allí es perdia en els límits de
l'horitzó, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verdós
com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc començà a
clivellar-se i de les escletxes semblava anés a traspuar-ne
foc, tant n'eren de vermelles. Els cantells s'enrogiren més
encara, fins al blanc, i, a la fi, per ses crestes començà a
espurnejar una llum blavenca, irresistible. I l'estratus,
esmicolat, se desféu en enceses boirines que, unes aprés les
altres, morien aniquilades pels resplendors de l'astre rei que
triomfava, inundant-ho tot amb sos raigs de foc.
El sol és la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boira
dormida es despertava, començant per inflar-se com el llevat al
forn; després s'esquinçava a grans floques que, empeses per
l'aura matutina, se rebolcaven, caragolant-se per les comes,
gambant pels barrancs i les cingleres i produint, al tapar i
destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoria
fora de tota ponderació. A lo bo, allà on semblava haver-hi
sols per límit l'infinit, començaven a insinuar-s'hi vagament
siluetes d'arbres i penyals, que anaven prenent cos, acabant
per tornar-se feréstecs espadats solcats de capritxoses
cascades; i, a lo millor, els massissos, tossals i rases
desapareixien, esfumats, engolits per remolins de boira que
naixia reinflada dels avençs, com pels escotillons d'un
escenari colossal.
I el sol anava enviant sos raigs de foc, sempre amb més força,
i la broma retuda, desfeta, se dissolia com sucre en l'aigua,
se tomava tènue i lleugera, fins a transparentar la blavor del
cel, i acabava per liquidar-se en cristallines gotes, que
perlejaven arreu pels matolls de boixerica i herba-tora.
Allavors la vegetació a son tom se deixondia, esplatjant-se en
delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la
campana de l'ermita de Sant Antoni del Biern senyalava el
Llevar Déu.
V
El cor de mossèn Joan estava amarat de fel. Dins de l'ermita
que el gloriós Sant Antoni té dedicada sobre la riera del
Biern, disposava's a celebrar la missa de l'alba, que, segons
costum immemorial, devien oir els pastors i veïns del comú de
Vall de Pedres, abans de tirar les ramades a l'empriu, en la
diada d'aquest Sant Patró.
Per més que l'animació era gran, part del fora de la capella, i
que el jovent puntejava corrandes al so dels flabiols i jugava
a la virolla, on s'hi rifaven coques ensucrades, i que els bels
de les ovelles i els bramuls de les vaques eren chorejats per
les esquellotades de manyacs i guies, i pels alegres repics de
la campana de l'ermita; i, per més que tot somreia amb aquell
esplet de vida muntanyenca que tant plaïa a l'esperit senzill
del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents i
milers de bèsties que rodejaven l'ermita, no obeïen pas, com
antany, a un sol _majoral,_ ni eren guiades per uns mateixos
rabadans ni ramaders. Ben al contrari, perquè el contrapunt del
senyor de Serra-Bruna amb el poble, capitanejat pel Cerdà,
havia dividit les voluntats, sembrant rancúnies i mals
averanys.
Uns, de bona o mala gana, restaven a l'ombra ensopidora del
poder, vell i rutinari, representat per don Eudald; però els
demés, menestrals i terralloners en sa gran majoria, buscaven
la perduda, enlluernats pels esclats de valentia, o millor dit,
de poca vergonya, del poll ressuscitat que els engalipava amb
parlaments de redempció i llibertat, parlaments dels quals
aquells infeliços sols n'entenien les paraules que feien bon
so. Alguns, els prudents, se reservaven, quedant-se a casa,
disposats a fregar-se les mans de goig, fos qui fos el que anés
de morros per terra. D'una part i altra s'havien concertat
llurs ramades i reclutat les gallorses a qualsevol preu, i, més
o menys endemoniats, anaven uns i altres a l'empriu tot
dient-se: -Veurem qui podrà més: si el xavo o la pesseta.
Els del Cerdà, més matiners, ocuparen tot l'herbei en front de
la capella; els del _senyor,_ arribats més tard, tractaren de
trobar-hi plaça, mes foren rebuts amb els garrots alts i les
fones armades, estant de poc com ja no esclatà la lluita abans
de la missa. Més prudents aquests, decantaren per la dreta
avall, passaren el Biern i s'arremolinaren a la solana,
resignant-se a oir la missa des de lluny, igual que el ca (per
mala comparança) espera el rosegó de pa a respectuosa distància
de la taula d'on l'han rebutjat. Mentrestant, aquells, amb
pasades dels flabiols i repics de les esquelles, galejaven
alegrement lo que en deien son primer triomf.
I el bondadós mossèn Joan, gastat son prestigi després de
desficiar-se inútilment per conciliar els interessos de tots,
demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos
aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i
estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de
rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia,
aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria,
tapada amb fums de redemptor, del Cerdà, la ignorància dels
terralloners i la indolència, estúpidament interessada, dels
que podien i devien imposar-se a tots.
Compteu, doncs, si en tindria, de fel al cor! I, en tant
celebrava els divinals misteris oferint-se per la salut de sos
amats feligresos, no podia sostreu-re's de fer història
retrospectiva, suggerint-li ben amargantes reflexions.
Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com
deien els veïns, per a socórrer agenes misèries, d'exercir de
pare-pedaç del poble, rosegant tots el mals ossos que la
misèria deixava al descobert, respirant tots els mals olors
acumulats en vivendes infectes i en consciències més infectes
encara, sovint no tant per la pròpia dolenteria com per la
incúria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mèrits
i de benediccions, és cert; mes ¿per què no li havien donat
autoritat per a imposar-se, sisquera com a àrbitre, en el gran
conflicte esdevingut entre sos feligresos?
Certament que circumstàncies de força major han malmenat la
terra, tirant a destruir tot lo que era ingènit i tradicional,
no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la
llengua, que és l'ànima del poble; però, així i tot o
precisament per això, lo excepcional i dolorós de les
circumstàncies portava el bon rector a fer examen de
consciència, com per a depurar quina responsabilitat podia
cabre-li en aquella desfeta o quins medis havia posat en
pràctica per a servar aquell recó de terra de la ponentada
demoledora; i allà, al fons de sa consciència, pura com la d'un
noi, entre tranquilisadors records de sacrificis, privacions i
bons desitjos, no hi mancava quelcom que el punyia com un crim,
que l'avergonyia com una profanació: petites causes, com deia
en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorria els
necessitats, no planyent la sotana entre les immundícies en què
vivien molts de sos feligresos, ni els sentits a les bravades
de tota mena que per les finestres del confessionari li
entraven, ni defugia les mil molèsties i penalitats que
l'exercici de son ministeri li imposava: al contrari, les
buscava i desitjava, amb l'ascètica fruïció de l'ànima abrusada
d'amor de Déu. Mes, així, encara sa consciència, alarmada pel
desengany, excitada per la contrició, trobava peu per a
fer-n'hi càrrecs. En la mortificació i domini de les burgeses
rebeldies de sa naturalesa ¿no hauria pas buscat més la pròpia
perfecció que la salut agena? ¿No s'hauria pas preocupat amb
preferència d'assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la
feina en la vinya del Senyor? Perquè l'obra més penosa de la
caritat podrà ésser la més meritòria, però no sempre és la més
fructuosa. I sinó, doncs, ¿per què defugia la intimitat de
llurs feligresos, quan aquests, feliços i contents, se creien
no necessitar de sa almoina espiritual o corporal? ¿Quin excés
de delicadesa l'havia retret d'immiscuir-se en les qüestions
comunals, en els llogarrets més que a ciutat fortament lligades
amb les intimitats de la vida? Tothom el beneïa, és cert;
tothom ponderava ses inacabables bondats; de les quals, vingut
el cas, tothom usava i abusava; mes, és així, com darrera
enllà, i sense que se n'hagués adonat sinó quan ja no tenia
remei, s'havia congriat aquella tempestat d'odis i rancúnies,
que dintre poques hores esclataria com un rem de pedregada.
-No hi ha efecte sense causa- se deia ell, recordant
l'escolasticisme de sa joventut. I, suant d'angoixa per virtut
d'una labor penosa d'investigació, venien-li més que mai a la
memòria aquells esclats del seu nebot, quan amb sa demoledora
eloqüència atacava tot lo existent, clamant sang nova per a
regenerar la societat, podrida per les concupiscències dels
uns, per la indiferència dels altres i per les complicitats,
més o menys conscients, de tots, sense fer excepció de son
propi oncle i demés companys de ministeri.
Ah! que sí que en tenia, de raó, en Ramon. Ell assegurava que,
essent l'esperit de nostra raça fill d'un element humà, pràctic
i actiu, fecundisat per l'element diví de la democràcia
cristiana, res deurien tenir més en compte sos directors
espirituals que servar pur i sens màcula aquest esperit,
substància de la pàtria, i... desgraciadament no ens hem pas
ajustat sempre en aquesta màxima tan cristianament filosòfica.
No n'hi ha pas prou de què el Rector sigui el llagrimatori de
la parròquia, ni de què el feligrès corri a la rectoria quan,
desaparegut el darrer pa de la post, sent que la misèria li
truca a la porta, ni tampoc de què aquell, amb seràfica
abnegació, li doni fins la pròpia camisa; sinó que deu
representar quelcom de patriarcalment jeràrquic, de superior,
fins en l'ordre humà i social: quelcom d'essencial i
complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no
deu creure que el Rector és savi sols perquè parla llatí, és a
dir, perquè no l'entén, sinó que deu ésser per reconèixer que
efectivament sap més que ell, fins d'aquelles coses que fan
relació amb la vida del cos i en les que tan faltat està d'una
influència protectora. Ell és avui son almoiner, en hora bona;
però més que això deuria ser son metge de primera intenció, son
advocat, son mestre, son consultor: en una paraula,
l'encarnació d'aquell sentiment pràctic d'agremiació i
germanor, aquell esperit estalviant, previsor i progressiu que
feia en altre temps l'almoina innecessària. Altrament, la tasca
del rector s'assembla a la d'aquell veí que bleixa de fatiga,
eixugant penosament l'aigua que cada temporal li envia per la
mateixa gotera.
Ja tornaran, és veritat! N'estava segur. Ell, i ningú més que
ell, seria el cridat a sorgir els estropicis de la desfeta! Els
esgalabrats de la batalla correrien a estirar-li la sotana,
perquè si no li havien reconegut el títol d'_advocat nostra_,
el de _refugium pecatorum_ no li disputaria pas ningú; mes això
li portava petit consol.
No era pas això sol que l'aturmentava, perquè en aquells
moments de penediment, se li representaven, com a pecats, munió
d'actes de bona fe i d'una innocència pariona de la ignorància,
però que la veu acusadora de son nebot, retrunyint-li dins de
la innocència, li senyalava com a conduents al divorci, que ara
tant l'apesarava. Recordava's, per exemple, de l'emblanquinada
de l'església, feta a pretext de què era fúnebre i rònega,
(obra que tant irrità a aquell i que en ell mateix li deixà el
cor oprimit quan sentí els comentaris dels vells del poble que
deien que si l'església havien mudat d'amo i senyor); aquell
balafi de joies velles i ornaments sagrats, penyores de totes
les antigues pairals de la rodalia, adinerades per a proveir-se
de quatre trastos de quincalla, cortinatges de domàs de cotó i
flors de roba pintada, amb els quals tapava les majestuoses
línies del romànic temple en aquelles festes en què, amb tot
zel, pretenia enlluernar el poble amb fastuositats de fira,
fent ressonar aquella nau amb sermons de ripiosa inflada
eloqüència castellana, plens de llocs comuns i frases
emmanllevades que, (ara ho veia bé) no feien vessar ni una
llàgrima, ni li portaven cap penitent al confessionari;
aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis i
confraries per noves associacions, estatuïdes en llengua
forastera i calcades en reglaments vinguts de qui sap a on, i
que, passat el primer moment, queien en desús, perquè no
encarnaven en l'ànima del feligrès; aquells goigs i corrandes,
de melangia tan suau, que ja les criatures aprenien dels llavis
de llurs mares, preterits per cançons i _villancicos_ de música
i lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni
gust, que el poble estrafeia ridículament perquè ni les
comprenia ni les sentia... Tot això i moltes altres cosetes per
l'estil, realisades de bona fe i fins a l'objecte de seduir el
poble per la novetat o, millor dit, per la moda, se li
agombolaven al cervell, amb tot el pes d'una acusació,
aclaparant sa ànima bondadosa i senzilla.
La mateixa associació d'idees portava-li a la memòria exemples
parcials que li evidenciaven el millor partit que podia
haver-ne tret empleant una tàctica diferent. Recordava el vell
Rector de Prunés, mort molts anys enrera, (_el filosop de la
muntanya_, que li deien, bromejant, els seus companys de
ministeri) que mai permeté cap influència forastera en sa
parròquia, que increpava personalment a sos feligresos des de
la trona, avergonyint-los per sos vicis i fent-los perdonar-se
mútuament els agravis en públic al mig de la plaça; que
disputava amb ells, sota el porxo de l'església, d'economia
rural i altres matèries de l'art de la terra; que anava a les
treballades a donar-los pràctiques lliçons sobre adobs i sobre
el maneig de les eines, i que fins se constituïa en llur
capitost per a defensar la gleva per la força, quan convenia,
amb lo qual logrà mantenir el poble moral i materialment com
una bassa d'oli, lliurant-lo de moltes de les calamitats que
afligiren el pais durant aquells temps difícils i revoltosos.
Recordava, també, la cèlebre missió que a Vall-llosell predicà
el Pare Claret. Aquell _apòstol del poble_, com li deien,
parlant clar i català, es dirigia dret al cor dels oients,
cavant-hi amb llurs pròpies eines fins a fer-ne saltar
llàgrimes de tendresa o clams de dolor. A l'influx de sa
paraula, persuasiva unes vegades, contundent i amenaçadora
altres, a voltes ardenta com foc, però sempre ingènua i
senzilla com la d'un noi, els més durs de cor se doblegaven
fins a caure de front a terra. Sovint els sanglots de
l'auditori ofegaven la veu de l'orador i després tots els
sacerdots de la comarca no bastaven per a atendre els penitents
que demanaven l'absolució.
¡I quina explicació podia donar-se al fenomen de seducció
popular, de què li havia donat tan repetides proves aquell
esbojarrat _missionista de levita_, que ell li deia al seu
nebot! Molt senzilla: quan se dirigia al cor, removia els
sentiments propis i essencials de l'individu; i quan se dirigia
al cap, fent-lo raciocinar amb son propi cervell, revetllava
les característiques de la raça. Així, a sos accents
guspirejaven els ulls, no amb lluïssor de rampinya, com amb les
paraules del Cerdà, sinó alçant-se noblement els cors que
semblaven tancats a tota esperança. Fins ses cançons de
l'antigor, ressonant com un eco d'enyorança, feien venir les
llàgrimes als ulls dels pobres pagesos.
Per un efecte de clarividència, pròpia dels desenganys, veia
ara mossèn Joan lo errat de son procediment, acusant-se, en un
excés de compunció, d'haver contribuït a una obra demoledora.
Nostre poble, se deia, ja prou perseguit i encorralat per
influències externes que li anaven llevant, l'una després de
l'altra, ses virtuts expansives, renuncià de primer a sa vida
exterior, concentrant-se dins la intimitat de sos organismes,
com un cargol dins sa closca. Però un dia els seus mateixos li
hem dit: -Aquests organismes no serveixen per als fins de la
vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni per a alabar a
Déu.- I, allavors, sentint faltar-li allò que era la meitat de
la seva vida, creient potser que realment s'havia mudat _Nostre
Senyor_, s'ha encongit encara més, adquirint una falsa idea de
pròpia petitesa, perdent les darreres energies i aquell esperit
pràctic que tan gran l'havia fet en altre temps. Així, abatut i
sòpit, ha quedat lligat a la rerassaga de qualsevol Serra-Bruna
més ensopit, però més culpable que ell, i a la mercè del primer
Cerdà que vingui a burxar-li les orelles.
I aqui tornava el bon Rector a trobar-se sobre la realitat del
conflicte a punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses
fessin més que distraure'l de les oracions de la missa,
allargant la cerimònia fins al punt de què ja els oients
començaven a donar senyals poc respectuoses d'impaciència; i,
al considerar-se impotent per a un remei, el cor se li oprimia
i els ulls se li negaven en plor.
A l'ofertori volgué donar-se com a víctima expiatòria, no sols
pels propis pecats, dels quals de totes veres s'acusava, sinó
també pels que anaven a cometre sos fills espirituals; pero
encara, en aquest cas, sa consciència, fortament contorbada,
vingué a ferir-lo amb nova sequetat. Perquè en el fons de la
seva ànima sentí congriar-s'hi un altre sentiment que pugnava
amb la magnitut del sacrifici de la vida; perquè sentí desig de
viure, és més, sentí recança de joventut i de fortalesa per a
aplicar-les a l'obra de regeneració proclama per son nebot,
estremint-se son cos de greu amargor al sentir com un
pressentiment de què aquella regeneració de la sang de nostre
poble ell no l'assoliria pas. Allavors, amb un suprem esforç de
resignació, s'enfonsà en depreciació ardenta, sense paraules,
reconcentrant tot son esperit en Déu, primer, en son nebot
després, i, per fi, en sos amats feligresos. I dues llàgrimes,
quinta essència dels purissims sentiments que embargaven,
lliscant-li per la cara, vingueren a caure dins del calze que
tenia a flor de llavi.
Com si aquella mística conjunció de les llàgrimes del creient
amb la sang puríssima del Fill de Déu segellés un prometatge de
redempció, sentí, allavors, que el sacrifici de la vida es
tornava lleu i petit, i que un bàlsam de consolació li anava
endolcint, endolcint l'amargantor de fel de què estava negat
son cor.