Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat
de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors,
graciosament combinats (segons opinió de don Eudald), atxes de
vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels
portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que
altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent
retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que
recordava aquells llunyans temps en què la família feia saber
_urbi et orbi_ que la mestressa havia infantat un hereu. No
n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet.
Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes
d'ausència. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant
com un plom, tornava... com una bufeta esventada; mes ¿què
importava, això, si tancava el preciós i tan glatit document,
el _patracol,_ tot ple de segells, timbres i firmes
esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrònic,
venia a dir que don Eudald tenia raó i que es guardés tothom de
tocar sos drets, que si un dia pogueren ésser entelats i
discutits, quan encara la justícia no havia parlat, ara, amb
aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades
de tinta i sorra, venien a quedar més lluents que el mateix
sol.
Don Eudald estava encantat, perquè (¡oh poder de la justícia
humana i admirable providència tutelar de la gent encarregada
de sa administració!) ell demanava que se li reconegués el dret
de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentència li
reconeixia el senyoriu del mateix. És a dir, reclamava les
herbes sobrants després d'opeixats els ramats veïnals i la
justícia el feia senyor de tot. ¿Què més volia?
Però, sobretot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense
màcula, després de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo
únic que ell havia treballat. Perquè està clar que ell no volia
pas més de lo que havia demanat; lo demés li era sobrer. Doncs
de primer pendria solenme possessió de tot perquè tothom el
reconegués; després, si es portaven bé, retornaria el dret de
pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se
més que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i així
veuria tothom que no era pas cap tirà.
¡Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per
la finestra! Mes el cas és que, llevat dels xicots de les
masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i
criades que, per obediència i per curiositat, l'ajudaren en la
tasca de celebrar la gran gallarda, ningú més s'associava a la
seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes
que tant la torturaven, se guardà de manifestar son greu
disgust, no sols pel resultat de la sentència, que li obria el
cor a tota mena de temences, sinó més encara per aquell
_tràgala_ amb què el desventurat l'acompanyava.
-Ja et passarà, la múrria- li deia encara ell, afectant el
millor humor del món i pretenent interessar-la en ses estúpides
manifestacions. -Mira, veus? el pobre Peret del Pairé s'hi
associa espontàniament, a les alegries de l'amo. Mira, mira
quines lluminàries fa! Oi! i a cal Blaset també, ja veus que no
ho és pas tothom, de sorrut com vosaltres.
Efectivament, en la foscor de la nit s'obiraven dues fogaines
en l'indret de les masoveries indicades: fogueres que anaven
creixent, creixent. A poca estona n'aparegué una altra, i una
altra, i totes creixien tant i tant, que don Eudald començà a
esglaiar-se, callant-se com un mort, amb la vista fita en
aquells misteriosos punts. El cor començà a bategar-li amb
força i acabà per donar-li un salt. De la tenebrosa buidor de
l'espai n'eixien veus confoses; a poc sonaren alguns trets, i
les veus, fent-se més clares, s'entengué bé que cridaven amb
accents esgarrifosos, plens de desesperació: -Socors!
Necessitat! Foc! Foc!
-Foc! Foc al Pairé, a cal Blaset, al molí! Santa del cel, que
tot crema!- repetien les veus més properes dels veïns que,
plens de terror, corrien d'ací d'allà, sense saber lo que es
feien, o, millor dit, que més que pensar en socórrer les
necessitats agenes, sols se preocupaven de les que a ells
poguessin venir-los-hi, ja que ni per un moment dubtà ningú de
què es tractava d'una terrible venjança dels terralloners
despitats.
Donya Dolors, que des del primer moment s'havia abocat al
catxapit, cercant frisosa l'enigma d'aquelles insòlites
foguerades, en quant hagué consciència de lo que significaven,
se regirà amb el seu marit, que restava clavat com una estàtua,
i atraien-lo amb força pel braç, li cridà a cau d'orella amb
veu sibil·lítica:
-Vina'm aquí, desventurat! ¡Mira les espontànies lluminàries
dels teus masovers! Són les seves pobreses que cremen, en honra
i glòria de l'amo victoriós. ¿Ho veus bé, ara, amb qui te les
has d'heure, home obcecat?