Corbat sobre el llom del potent cavall cerdà rebrot
d'Andalusia, l'hereu en Ramon de Montbrió, halo halo, feia via
pel vell camí d'Oliveda a Vall-llosell. Tan capficat estava en
desxifrar una carta que duia en la mà dreta, que semblava
insensible als ruixats de foc que el sol naixent li enviava per
darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre la
pols del camí ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt
d'escórrer's de sa mà esquerra i deixat anar per complet,
s'anava balancejant al compàs de la marxa de la bèstia que,
mossada d'aquí, a l'herba dels marges, pernada d'allà als
tàbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a ses lliures
voluntats.
Era un jove d'aire distingit i pagesívol, sapat i robust tant
per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnàstics
continuats; de faccions més grandioses que boniques, un poc
dures però regulars i banyades d'un tint de bonhomia que les
feia atractívoles, contribuint-hi per molt una barbeta negra,
moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes. La
característica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i
somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres
profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota
la fogositat d'una ànima ardent.
Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels
dits de _jipijapa_ i calçava alta bota amb esperons de
reglament. Aparentava com uns vint-i-sis anys.
Aquest jove, que pertanyia al número, massa escàs, per cert,
d'hisendats que, duenyos d'una posició assegurada, aspiren a
fer-se homes _per se_, al revés de tants altres que, en fires i
festes majors, passegen sa nul·litat i malbaraten el que res
els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares des de la
infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossèn Joan
(que sol·licità substitució interina per a sa parròquia de Vall
de Pedres, a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc
necessitat d'ell, per diferentes causes) i d'una tia materna,
dona excel·lent, mes de poca significació, que encara avui
portava el pòndol del govern interior de la casa.
Mossèn Joan dotà a son nebot d'un fons de sòlida educació
cristiana; mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos
ideals respecte a la carrera que devia escollir, se trobà amb
que el jove feia gala d'una pila d'idees pròpies (moltes
d'elles en oposició amb les de son oncle) que sostenia amb una
tossuderia propera a la impertinència. Amb la fanfarroneria
pròpia del poc seny, començà a considerar a aquell com a home
antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins
fullejava algunes revistes científiques, d'aquí el creure-se-li
superior, arribant fins a faltar-li alguna vegada al respecte,
si no d'un modo ostensible, replicant-li, portant-li
inconsideradament la contrària i fent poc cabal de ses
consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses
tomístiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa
argumentació escolàstica, en la qual era mossèn Joan un mestre
consumat, acabava per treure serietat a les discussions en què
sovint degeneraven ses converses, fent broma de sa ciència i
saltant amb qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenia
bé.
Aquesta independència de caràcter i fins desatenció del jove,
causà profonda pena a son oncle, que alguns moments temé
sèriament haver malograt el fruit de sos afanys. Son disgust
augmentà quan li declarà rodonament que volia seguir la carrera
d'enginyer, contra sa manifesta opinió. Allavors posà el
patrimoni al cuidado d'un procurador de sa confiança i retornà
a sa parròquia de Vall de Pedres, de la qual faltava de més de
tretze anys.
Mossèn Joan s'arrepentí, després, d'aquesta rebequeria,
majorment que no li donà el resultat que ell n'esperava, o
sigui d'atuïr al jove fent-lo rendir. En Ramón de _motu
proprio_ rebaixà les facultats del procurador, reduïnt-lo a un
simple receptor de comptes; s'enginyà per ingressar a l'escola
preparatòria de Barcelona, a on seguí els estudis amb regular
lluïment, i prosseguí i terminà la carrera d'enginyer agrònom a
Madrid. Lo que sí en resultà, fou una fredor de relacions entre
oncle i nebot, que sols s'escrivien molt de clar en clar.
Per sa sort, En Ramon de Montbrió no abusà pas de sa llibertat
ni de sa posició. Per criteri propi, o per misericòrdia de Déu,
es rodejà sols de pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a
Madrid sapigué circumscriure ses hores expansives als exercicis
gimnàstics, d'equitació i excursionisme científic. Així
conservà son temperament essencialment muntanyenc, desenrotllà
ses forces físiques i es lliurà d'una infinitat de perills que
perden a tantíssims joves de bones condicions.
La sòlida base de creències religioses que son oncle li havia
donat, resistí bé l'empenta de sos estudis científics. Sols
sofrí detriment l'embolcall escolàstic que aquell li havia
teixit. Els procediments científics l'atreien més que les
disquisicions filosòfiques i amb son temperament d'artista
preferia a la sublim teologia de l'Àngel de les Escoles
l'arrobament produït par la contemplació dels fenòmens de la
naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel
cap. Ànima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment
artístic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos
nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan
afinada, que copsava la més lleugera nota harmònica que li
entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en
substància son esperit privilegiat. Igualment el commovien els
gemecs de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvià,
que l'espetec del tro rodolant pels penyals del Pirineu.
A part d'això, era de geni viu, alegre i xistós, amb alegria
comunicativa que s'infiltrava en l'ànim de tothom qui el
tractava. Era, per natural, eminentment popular, i sobretot
tractant-se de pagesos, son caràcter, expansiu i observador al
propi temps, el portava a subjectar-los a veritables autòpsies
morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs de
l'ànima.
De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrònom,
tingué en compte, més que la carrera en si, la relació
d'aquesta amb la naturalesa, de la qual estava veritablement
enamorat. Ja sos somnis de noi eren grans explotacions
agrícoles, i el seduïa la idea de l'enginyer bosquerol,
instal·lat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia
i nit amb la naturalesa.
Finida sa carrera, dedicà llargues temporades a viatjar per
l'estranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de
França i Anglatera, en algunes de les quals ingressà com
alumne, seguint-hi cursos especials.
Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginació
calenta amb noves preocupacions. Impressionat pel gran
desnivell intel·lectual i social entre Espanya i els demés
països d'Europa, tractà d'inquirir-ne les causes, dedicant-se
amb tal motiu a una sèrie d'estudis comparatius d'història i de
sociologia, venint en coneixement d'una munió de coses que en
nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que
s'ensenyen falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes
conseqüències, ne tragué principalment un sentiment d'admiració
i un entusiasme gran per la Catalunya històrica, una aversió
profunda per l'hegemonia de Castella i un odi salvatge contra
els vividors i polítics d'ofici.
Quan visità la Anglaterra, trobà la qüestió irlandesa en un de
sos períodes de major agitació. El gran Parnell, amb son talent
i el poder de sa paraula, alçava el cor d'aquell poble oprimit,
demanant la reforma de la llei electoral i l'abolició de
l'Església oficial anglicana, aventatges que no logrà sinó més
tard.
El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la
causa d'aquell poble (ja de si simpàtica a tota la joventut
europea), majorment impressionat per certes ressemblances que
observava entre Irlanda i Catalunya. Féu causa comuna amb el
poble, resultant aquell període de sa vida una mica tenebrós,
embolicat en conxorxes i conspiracions fenianes. En les
bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la supressió del
_Habeas Corpus_, barrejat entre els estudiants de Dublin, anava
a capgirells amb la policia. Arrestat, passà un mes de calvari,
confós entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos,
fins que per fi fou expulsat del territori anglès.
Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt
desagradable, contribuint en gran manera a fer-li pendre la
resolució de retirar-se a sa pàtria, deixant-se d'aventures
perilloses per causes agenes i complexes, majorment
concebint-ne de pròpies i ben definides: tant l'impressionà la
idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins,
per molts conceptes, poc recomanable.
A Barcelona es relacionà amb aquells petits escamots
d'artistes, de músics, de poetes i d'antiquaris que
representaven el deixondiment intel·lectual de Catalunya i
somniaven en braços dels Milà i Fontanals, dels Aguiló, Rubió i
altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el prengueren
de grat, degué la depuració i sanejament de moltes de ses idees
i l'orientació d'algunes altres que en duia d'indecises.
Mes son temperament inquiet i expansiu el portà aviat molt més
lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de
la Catalunya nova. Aquests somniaven amb la regeneració
intel·lectual de Catalunya i fou ell, en Ramon, qui inicià la
idea d'una regeneració poltica, donant-se el cas d'ésser tingut
per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que a son torn
eren qualificats de ximples i de somniadors fins per molts dels
que en aquell temps es titulaven homes de ciències.
Un dia, després d'una discussió amb sos companys, resumí son
criteri dient-los:
-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya,
glorifiqueu-la amb solemnes funerals i brillants necrologies,
desenterrant i publicant a la llum del sol les passades
grandeses i les grans virtuts de la finada; alceu-li monuments,
que així honren els bons fills a llurs passats difunts. Mes jo,
que la tinc per viva encara, deixeu que li faci pítimes,
tractant de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una
bellíssima tassa d'argent enterrada en un femer. Està
desconeguda per la negra ronya que la cobreix; mes, a on se
vulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall.
¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa
primitiva? Per això bastaria treure-la dels fems, i això és lo
que hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no és pas obra
d'una generació; perquè és precís canviar la sang del poble;
mes, si no es comença, no s'acabarà pas. Per ma part vos dic
que vaig a començar-la per casa meva. Adéu-siau.
Així ho féu: mes aquesta resolució, filla d'una concentració
d'idees nobles i elevades, li posà seguidament al davant la
figura de son oncle, el vell rector de Vall de Pedres,
renovant-se-li vivament els records de sa infantesa, passada a
son cuidado de pare amorós. S'avergonyí d'haver viscut tan
distanciat d'aquell home que representava l'únic escalf de
família que havia sentit en aquest món, i sentí ànsies de
reconciliació.