Pepet: (_Temerós._) No, per Dèu; deixemla anar.
Pau: Home, siga ferm per Dèu. No tornem á lo de avans!
Aixís sí que si se espanta morirá, pero espantat.
Pepet: (_Ab misteri._) ¡Una estrella! ab una cua mes
llarga que un botaban, y lluenta!... tant lluenta que semblava de
cristall. Tant alta se 'ns presentaba y 's posaba tant devant, que si
algú se la miraba prompte 's bia de girá, pues se cansaba la vista y
prest feya abaixá 'l cap.
Pau: Pero bè, ¿qué resignaba?
Pepet: ¿Qué habia de designá, sino 'l cól... dich no,
la cosa que allá nos está agobiant? Al principi que sortia no feyan
sino parlá: que 's veya un pá, hasta un sabre... qu' entre mitj s'hi
veya un gall...
Pau: Y tanta cosa, ¿qué deya?
Pepet: ¿Qu' habia de dí? ¡caram! Lo sabre volia dir
guerra, y del pá deyan que fam. Ja n'hi ha haguda, que per guerras se
varen plegá 'ls treballs.
Pau: Y del gall, doncas, ¿qué deyan?
Pepet: ¡Oh! lo del gall... no ho sè pas.
Pau: Tot aixó serian bofias... ¡Ves quí pót
endevinar!...
Pepet: Lo que es cert que 'l mal portava. Aixó sí qu'
es veya clar: ó sinó, podeu ben veure las consecuencias fatals.
### Escena XVII.
Dits, Quima, luego Peret, Titet y Lluisa.
Quima: ¡Vaya quin xicot mes asa!
Pau: ¿Qué es aixó, qué ha succehit?
Quima: Qu' ara anem al ordinari per podé allí recullir
el fato y demés massega que 'ls senyós han dut aquí, y 'ns ho portan,
pero ho deixan al carré, á sobre 'l padrís, dihent que aquí dalt no
ho pujan perque hi há barcelonins.
Pau: ¿Doncas y el fato?
Quima: 'L dú'l Pere.
Pau: ¡Sí que estarém ben guarnits!
(_Entran Peret y Titet duhent un bagul y Lluisa ab un sach de nit y
una capsa._)
Titet: Endevant, ja som á dalt.
Peret: Titet, entra poch á poch. Ja 't dich que alló
es un bestiassa.
(_Pepet ha tret un llibret de la butxaca y llegeix._)