DE COM S'ALÇA UNA TEMPESTAT EN UN ESTANY
D'AIGÜES SOMORTES.
Sí; haurien fet bé de no anar-hi al teatre.
Aixís com n'hi ha prou d'una espurna pera encendre un polvorí, quan
una imaginació està plena, una cosa tant ignocenta com és el veure una
comedia la pot fer esclatar com una flor.
Aquells llibres que en Ramonet havia llegit, aquells dibuixos que havia
fet i aquells companys que havia tingut li havien anat encenent el cap,
i no més faltava un misto pera fer-li fer la bullida.
Desde aquell vespre en endevant, en Ramonet es va resoldre a seguir
la seva deria, costi lo que costi i rebi qui rebi. Va volguer eixir
d'aquell estany i tirar-se a n'el mar dels seus somnis; va sentir
dalit de volar anc que s'hagués de rompre les ales; va volguer ser
_artista_, en una paraula: deixar aquell niu arrecerat, aquell caixó de
trenzilles, aquell cau, aquell molí de fer diners, i llensar-se a la
ventura.
Ja a les tardes, sense miraments, agafava'ls llàpiç i sortia, i
entrava a l'hora de sopar, i tornava a sortir desseguida; ja s'havia
desvergonyit a penjar dibuixos per les pareds i que'ls vegés qui
volgués; ja havia profanat la botiga dibuixant a l'Altar Major, a
dintre mateix de l'escriptori, al costat del senyor Pau, que ho veia
amb esfereiment; ja feia entrar els companys a Missa en sense senyar-se
a la porta, i al mig dels caixons i dels parroquians discutien les
seves coses: ja no tenia sagrat. Les botigues, com les iglesies, quan
se'ls hi ha perdut el respecte, ja no hi ha frè pera'ls que hi viuen.
La franquesa mata la fe, i morta la cuca mort el verí. Sense fe no hi
ha _mercerías_.
El senyor Esteve se'n havia adonat. És clar que se'n havia adonat; i
en Ramonet s'havia adonat que'l senyor Esteve se'n adonava, i si no's
deien res l'un a l'altre és que tenien por de l'esclat. Era tant gran,
tant immens lo que en Ramonet volia destruir; ha posat tantes arrels
una botiga de setanta anys; s'hi ha criat tanta i tanta molça en una
casa de comerç que quatre generacions hi han fet números; són tant
humides de suor, de suor de pares a fills, les pareds d'un establiment
que porta un sigle de llaurar-hi, que, am tot el dalit d'anar-se'n,
comprenia que quan ho digués cruixirien les pareds i sagnarien les
entranyes, i anava fent i callava, i era tant estrany el temor que
tenia'l senyor Esteve d'un no sé què que s'apropava, d'un trontollar
que sentia, d'un daltabaix que veia venir, que no gosava dir res perquè
amb el sò de la veu no s'ensorrés tot d'un plegat. L'un tenia por de
parlar, i l'altre tenia por d'escoltar. Els llavis anaven pera obrir-se
i cloïen abans de dir res. La veu no gosava sortir per temor de
comprometre-s, i un i altre parlaven baix, i curt, i lo menos possible,
com si no volguessin despertar a un malalt que hi havia a la casa.
La mare, com totes les mares, patia sense saber per què. Es mirava a
n'els ulls de tots dos i hi veia clarors de dubtes que no'ls havia
vist mai. Endevinava a n'el home (ell que sempre havia estat tant
pacífic) un gromull de pensaments negres que li enfosquien la vista,
i endevinava a n'el seu fill onades de color de rosa i nuvolades de
foscor que l'encenien o apagaven; i la pertorbava tant aquet no sé què
que pressentia, que anava de l'un a l'altre suplicant amb el seu mirar,
demanant misericordia, volguent implorar del seu Esteve un perdó per lo
que vingués i volguent aturar al seu fill de lo que ja veia venir.
I va venir lo que ella veia, i a la fi's van obrir aquells llavis i la
tempestat que's congriava va esclatar com una bomba, i els fonaments
de «La Puntual» va semblar que s'esquinsaven i que'ls hi arrencaven la
carn, i van tremolar les capses i es varen esquerdar les bigues!
Un dia, de bon dematí, en Ramonet se'n va anar sense dir res a ningú.
Va dinar i tornava a anar-se'n, i el senyor Esteve va anar a la porta
i, cobrint l'eixida amb el seu cos, palpitant i tremolós, li va dir:
—Atura-t, Ramonet! Abans d'anar-te'n hem de parlar. Entra i seu, i
sortim-ne d'una vegada i sapiguem lo que passa.
Van entrar a la sala de rebre. El senyor Esteve tancà les portes, i, un
cop asseguts tots dos, el pare va dir a n'el seu fill:
—Ramonet, ja sabs que una vegada et vaig preguntar què feies. Tu'm vas
dir que anaves a Llotja, i jo no vaig saber res més. Tu ja sabs que no
hi ha res al món que, llevat de tu i la teva mare, estimi tant com la
botiga. Tu ja sabs que'm vas prometre que la cuidaries com propia,
que teva és i teva ha de ser, i en comptes de complir lo que deies, ja
no sols has anat a Llotja, sinó que te'n vas de tardes, i avui te'n
vas de dematí i demà te'n aniràs pera sempre, si no parlem clar i no
t'espliques. Digues d'un cop: aon vas quan surts?
—A estudiar.
—Això ja ho has dit. Diga-m si dius la veritat, i, si la dius, de què
ha de servir-te tot això que dius que estudíes.
—Pare...—va dir en Ramonet, trontollant-li'l parlar en els
llavis.—Pare, en fa molts de dies que la vui dir la veritat, però... fa
tanta por de dir-la que no sé si ting de dir-la.
—Digues, i no tinguis temor de res.
—No'n ting per mi de temor. En ting... En ting per vostè. Lo que ting
de dir-li és tant amarg que mentres el cor em diu que ho digui, el
pensar... el pensar m'ho atura.
—Sortim-ne,—digué'l senyor Esteve, vibrant nirvis de dintre seu que
havien dormit cinquanta anys.
—Doncs...—va dir en Ramonet, pàlid com un lliri mort.—Doncs això que
estudío, que'm diu pera què ha de servir-me, té de servir-me pera una
cosa: pera la carrera que vui seguir.
—Pera la carrera que vols seguir?—digué'l senyor Esteve tornant-se
groc.—Pera la carrera que vols seguir? I que no'n tens una de carrera?
Que pot-ser voldries deixar la botiga? Que sabs lo que dius?
—Sí, senyor!
—Que sí, senyor, acabes de dir? I ho dius serè? I ho dius mirant-me?
I no cau el cel i la terra? I ets el meu fill? I ets de casa? I has
nascut de mi i de la meva dòna? I goses parlar, llamp de Déu!
—Pare... vostè m'ha fet parlar.
—Però que no tenies cap més punyal pera donar-me la punyalada? Que ho
dius pera matar-me? Que'm vols matar? Que no ho sabs que aquesta botiga
és més que tu i més que nosaltres, que'ns ha criat, que'ns ha donat
nom, que és el nostre nom, el que portem i que tu'l vols arrencar i
trepitjar, i no'l trepitjaràs, no!, perquè'm faries bocins a mi, i a la
teva mare, i a tots?... Calla! Calla! No't vui sentir. No! Parla, que
ho vui saber tot! Quina és, quina és aquesta carrera? Diga-ho d'un cop!
Digues! Quina és?
—És inútil que li digui.
—T'ho mano!
—És... ser... esculptor.
Si haguessin donat un cop de mall al mig del cap del senyor Esteve no
li haurien fet tant mal com al sentir dir «esculptor». Com un llamp que
cau a una penya, aquella claror d'aquell taller que havia vist quan
era jove, am les dones, amb el xibarri, amb aquella nuesa i aquell
desordre, li van rebotre en el cervell, i no més va tenir temps
d'apuntalar-se per no anar-se'n llarg a terra. Va volguer contestar, i
no va poguer; va volguer insultar al seu fill, i no va trobar paraules;
va volguer plorar, i no trobà llàgrimes; va volguer morir-se de sobte,
i no va trobar la mort a la vora.
En Ramonet se'l va mirar, suplicant, amb els ulls negats de llàgrimes,
i, petant-li les dents, va dir-li:
—Pare, escolti.
—No! No pug escoltar!—va poguer dir el senyor Esteve aguantant-se'l cap
am les mans.—Ja sé lo que és ser esculptor! És ser un perdut. És viure
entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!
—No! Això no!—va dir en Ramonet amb energia.
—Que no, goses dir? Que no? Encara havies de venir al món i jo ja sabia
lo que era aquest ofici! És un ofici de perduts, de miserables, de
pobres!
—Pare...
—De pobres, dic! I jo que m'he afanyat anys i anys pera que no'n
siguessis de pobre! Que he estalviat tant per tu! Que la teva mare i
jo no hem menjat pera que tu poguessis estar bé! Pera fer-te home!
Pera fer-te home digne!... pagar-nos am la recompensa de volguer ser
un miserable!... Ves-te'n! Ves-te'n del devant i borra-t el nom que
portes!
—Pare, deixi-m dir!
—I què'm pots dir? Què'm podràs dir que ja no sàpiga? Ja la veia
venir la deshonra i la desfeta de la casa, però mai l'hauria cregut
tant gran!... Em mates! Em mates!...—anava dient. I aquell home tant
reposat, tant serè, tant poca cosa, esclafat per aquella desfeta que li
tirava per terra tot un passat de creencies, tota una generació d'idees
i tot un cabal de pensaments, feia eixir tanta bromera en aquell bassal
de quietut, que en Ramonet li va dir:
—Perdó! Perdó, pare!
—Ves-te'n!—li va contestar el seu pare.—Ves-te'n, malvat. Et desheredo!
—Perdó!—va continuar dient el noi.—Tant me fa que'm desheredi! Jo vui
el perdó! Sols el perdó! Jo no'ls estimo els diners.
—Calla, al menos!
—Perdoni-m, i seré obedient. No li donaré cap més pena! No seré...
esculptor. No seré res. Seré lo que vostè'm mani.
—Calla! Que no més ho dius per dir. Ja ho has promès altres vegades, i
després vas a la teva. Ja no m'enganyes. Ja't conec!
—No que no'm coneix! Això ja ho sé.
—M'ha costat, però a l'últim t'he entès.
I, posant-se a plorar en el silló per primera vegada en sa vida, va
dir, treient-s'ho de l'ànima:
—Em podies matar a mi en comptes de matar la casa! Jo de vell no pug
passar, i la casa no ho és mai de vella!
—Pare, si no'l vui matar!—li va anar dient en Ramonet, mentres el
senyor Esteve plorava.—Li juro que no la vui matar! Seguiré lo que
vostè'm digui, però sàpiga que lo que volia fer no era pas matar-la
la casa. Jo volia treballar. Treballar de nit, de dia, a tothora,
matant-me de treball pera anar amunt, pera pujar-ne una de casa que
no's puja am pedres ni diners, que's puja am somnis i am gloria...
—Tants anys de batallar hora per hora!—va dir el senyor Esteve com
parlant sol.
—Jo també volia treballar! Jo també l'estimo'l seu nom, que és el meu
i que és el dels meus avis! I no hauria mort fent... d'esculptor. La
vida que hauria dat al marbre hauria sigut de vostè, hauria vingut de
vostè!, hauria sigut la coberta de que parlava aquell vell a l'hora
de la seva mort! Hauria fet les estàtues pera hermosejar aqueixa
«Puntual», aqueixa «Puntual» que vostè estima, i jo també, però d'altre
modo: vostè perquè l'ha criada, i jo perquè m'ha criat; vostè perquè
n'ha tret el nom, i jo perquè n'hi voldria donar un de nom; vostè
perquè n'ha tret producte, i jo pera esculpir-hi una làpida...
—Tants anys! Tants anys passats!—anava dient el senyor Esteve.
—No'm mouré! No'm mouré més de darrera del taulell! Aniré fent lo que
vostè vol, fer diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s'adona
que'm vaig fent ric, però que'm vaig fent trist; que vaig aumentant
la fortuna, però que vaig perdent l'alegria; que m'he apagat tots
els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les
il·lusions, i esmicolat a dintre'l cor tot lo que hi tenia de vida,
al menos... al menos... adongui-se'n! i planyi-m!, que enterrar la
fantasia a vint-i-tres anys, com ara ting, pot-ser encara té més mèrit
que no pas el fer fortuna; i això ho faig per vostè, no ho faig per mi:
pera mi la llibertat és vida, i pera vostè seria la mort, i com que vui
que visqui... em quedo!
—Tant temps passat!—deia'l senyor Esteve.
—Tant temps per venir!—deia en Ramonet.
—No pug! No ho pug resistir!
—Pare,—li va dir apropant-se-li,—li torno a demanar perdó.
—No pug! No pug!—continuà dient anant-se'n cap a la porta.
I aixís que l'anava per obrir va sortir la seva dòna, també feta una
mar de llàgrimes, i es varen abraçar els dos vells.
En Ramonet, desde la sala, implorava un poc de consol, una mirada, un
geste, un moviment, que li paguessin tant sols el sacrifici que feia, i
els ulls de la mare l'hi van donar.
Moix i trist, se'n va baixar a la botiga, i, amb el cap plè de
fantasies i el cor amarat de tristesa, va anar apuntant al llibre Diari
les troques de fil que venia i les il·lusions que capdellava.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Y aquí s'acaba l'historia
Nostre Senyó'l tingui en gloria.]