Aquella conversa ràpida que havia tingut el senyor Esteve amb el seu
fill, de moment, no tingué importancia. Havia estat un núvol que havia
passat sobre «La Puntual», però en un cel que havia estat serè desde
l'any 1830 una boira que passava no havia d'enterbolir-lo.
En Ramonet va complir. Continuava anant a Llotja, però s'estava a
l'escriptori, portava la correspondencia, no dibuixava a l'Inventari,
i si la processó li anava per dintre, per fora no's notava res: era'l
perfecte comerciant, entregat en cos i ànima a la noble _Mercería_.
La mare estava contenta perquè veia que l'armonia havia tornat a la
_llar_, i el senyor Esteve, ja refet, no era tant exigent com abans,
es feia càrrec, no estirava tant la corda, donava beligerancia al noi,
l'havia interessat a la Casa pera veure d'enllepolir-lo am l'atractiu
del Balanç, i tots havien fet concessions: en Ramonet d'exaltament, i
el senyor Esteve de prudencia.
Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que's
vestissin am lo mellor, que'ls portaria a Romea a veure _La bona gent_,
una comedia que'l _Brusi_ deia que's podia anar a sentir sense perill
de perversió ni de capgirament d'idees.
Van vestir-se i hi van anar.
Van pendre tres sillons endevant, pera poguer-se fer càrrec de tot, i
van pujar les escales.
El noi ja hi havia estat a Romea, però'ls pares no hi havien estat mai,
i quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben
endressada, aquella pintura prudent, aquells retrats de familia que hi
havia per les pareds i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot
el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de
bé, una casa seria, i que la gent que hi anaven eren serios, i els va
semblar veure les cares dels honrats comerciants de gra del seu barri
de Ribera, i s'hi van trobar com a casa.
Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien
les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense
avisar-los.
Allí dalt, a l'escenari, hi havia una casa d'empenyos. Encara que'l
senyor Esteve no n'havia vist mai cap, gracies a Déu, ho va conèixer
tot seguit al veure que la gent empenyava, com va conèixer desseguida
que un senyor molt reposat que's passejava amunt i avall era l'amo de
la casa, perquè tenia veu de _mando_; que un vellet era'l tenedor,
perquè tenia veu de creure, i que un dependent era un nevot, perquè
deia oncle a n'aquell amo.
El que li deien senyor Batista era un home de certa edat. El senyor
Esteve i la seva dòna, encara que tingués casa d'empenyos, el van
trobar conforme, reposat i digne, i que s'expressava molt bé. Les coses
que deia del comerç, dels balanços i de la teneduria'ls van semblar
molt ben enraonades, i la seva ambició de fer quartos, fos com fos,
però honradament, la van trobar molt natural. Havia pujat la casa
(segons anava dient) per _mediació_ de l'estalvi, i el que puja d'aquet
modo pot anar amb el cap molt alt i fer _frente_ a les circumstancies
per espinoses que sien. No havia tingut descendencia, i el treballar
com treballava sense comptar am la descendencia, no més pel dever que
té tot home d'aumentar els _cabals_ de la fortuna, ja és cosa digna de
respecte.
Ell volia adoptar una noia i ho explicava a n'el tenedor, i no pera
ell, sinó pera la dòna, i això d'acontentar a la dòna amb una cosa
de tant gasto també ho era de digne. No tots els que no tenen fills
n'adopten aixís com aixís, i menos noies de l'Hospici com la que volien
adoptar.
Al saber-ho, els parents li daven concells, i també'l senyor Esteve i
la dòna ho varen trobar molt natural. Ells no l'haurien pas adoptada.
S'hi ha de pensar molt la persona pera posar-se un estrany a la casa.
Una noia de l'inclusa, per bona i honrada que surti, sempre és un gasto
que se'n ve a sobre, i els parents tenien raó, i si'l senyor Esteve en
persona hagués pogut pujar a les taules li hauria aconcellat lo mateix
i haurien acabat per entendre-s.
Am qui no s'haurien entès és amb un nevot del senyor Batista que va
entrar esvalotant-ho tot. Aquell nevot era un pintor, un poca-solta
de dibuixant, tant esbogerrat i tant xerraire que'l senyor Esteve no
va entendre com a un cap de trons com aquell el deixaven entrar a
la casa. Afigureu-vos si era boig, aquell pintor, que despreciava'ls
diners que li pogués deixar el seu oncle; que li havien ofert una plaça
a l'establiment comercial i no l'havia volguda acceptar pera poguer
seguir la seva deria; que s'alabava de ser pobre; que's volia guanyar
la vida treballant sense dependents, no més pel mèrit del saber; que no
tenia ni miraments pera les coses més sagrades, com són l'escriptori i
els llibres; que no's volia convèncer que un ric valgui molt més que un
pobre, i que amb el mateix poc respecte parlava dels testaments que del
Banc d'Espanya, que del Crèdit, que del Major, que del _Diario_.
—D'aon surt aquet beneit,—va dir el senyor Esteve, indignat.
—No és cap beneit. És un artista,—li va contestar en Ramonet.
—Sabs lo que és? Un gran poca-solta.
—A mi m'agrada.
—El què? Lo que diu?
—Lo que diu i lo que pensa.
—Vaja, noi, tu no estàs bo, si abones a n'aquet toca-campanes. Ja ho
veuràs la fi que tindrà.
—Jo diria lo mateix que ell.
—Tu!...
—No'n feu cabal,—va dir la Tomasa.—Que no veieu que això són comedies?
—Però a les comedies hi han coses...
—Volen fer el favor de callar!—va dir un senyor del darrera.
I l'acte va anar seguint am les converses dels parents, amb els
desvergonyiments del nevot i am l'arribada de l'inclusera: una
noia molla d'ulls, vestida amb el trajo de l'Hospici, que com més
l'afalagaven i més bones paraules li deien més plorava i menos ho
agraia, cosa que'l senyor Esteve no entengué, que la senyora Tomasa
sospitava i que va exaltar tant a n'en Ramonet que va dir quan queia'l
teló:
—Si d'això en diuen bona gent, més m'estimaria ser un perdut. Això són
lladres de levita!
L'entreacte va ser silenciós. Aquelles paraules del noi li havien fet
mal efecte al senyor Esteve. Què havia volgut dir am la levita? Aont
eren els lladres de levita? I qui robava en el món am levita? El fer
negoci amb els que no s'entenen que no era una cosa legal? Si deixaven
a un interès, anc que fos de ral per duro, que no s'hi avenien els del
duro? Que feia arruinar a ningú per força aquell senyor Batista tant
conforme? Si en el món no hi hagués els que perden, com hi podrien
haver els que guanyen? Si'l senyor Batista, un cop guanyats, tirés l'or
per la finestra, _santo y bueno_ que fos un ximple; però a un home
que estalviava, que's feia un nom, que creixia, que tot-hom li tenia
respecte, se'l podia tractar malament? Ba! Els joves diuen paraules
que no saben lo que's diuen!
Prova de que era un gran home, el senyor Batista de la comedia, és
que al segon acte ja fou més ric i que aviat seria un gran senyor.
S'enamorava de la noia, això sí, però allò eren coses mundanals,
flaqueses, giraments de cap, que'l comerciant més ferm pot tenir sense
que se'n ressenti'l crèdit; és veritat que avorria la dòna, però què
té que veure la dòna am la marxa del comerç, ni les interioritats de
familia am la bona administració i l'engrandiment de la casa?
—Aquest home està pertorbat,—va dir el senyor Esteve a mig acte.
—Aquest home és un brètol,—va dir en Ramonet exaltant-se.
—Són comedies,—deia la Tomasa.
—Que callin,—deien al darrera.
I mentrestant allí a les taules havia sortit el dibuixaire i anava
dient a l'inclusera tot allò d'ideals, i art, i bellesa, i aquelles
paraules estranyes que'l senyor Esteve havia sentit dir al noi i
que les veia repetides com si l'autor fos el mateix que les feia
dir a l'un i a l'altre i que li anaven caient a l'orella com renecs
incomprensibles, i anaven espantant a la Tomasa i feien alçar de
l'assiento a n'aquell boig d'en Ramonet, que no tenia prou vista pera
anar seguint l'accionat ni prous orelles pera escoltar les coses
imprudentes del pintor.
Acabat el segon acte, la Tomasa ja se'n hauria anat. Estava al mig de
dos pensaments que no'ls veia, però'ls temia. A una banda sentia'l
passat, amb anys i anys de perseverancia, de conducta, de regla, de
tradició, i a l'altra sentia'l pervindre, am tremolors d'entusiasme, de
joventut i d'alegria, i si per una banda era la dòna, per l'altre cantó
era la mare.
Aixís que van alçar el teló, el senyor Batista ja era banquer, i el
senyor Esteve se'l va mirar am certa consideració i respecte. El fruit
del treball arribava, la perseverancia havia triomfat. Com ell, com
tants Esteves com ell, podia ser president de caixes, conceller de
ferro-carrils, senador, Junta, Acció i Títol. Els mals instints am
l'inclusera i les crudeltats am la dòna eren coses que no comptaven.
Els esgraons de fer fortuna quedaven barrats en el fons, i no més
surava una cosa: el triomf del senyor Batista, el triomf de l'Economia,
el Poder de la Riquesa, la Glorificació del Diner. Què hi feia que pera
lograr-lo hagués malmès mil families i dut a la miseria a tants homes,
si no eren dignes de ser rics? Que's guanyen batalles sense víctimes?
Què hi feia que la fortuna li haguessin regada am llàgrimes? Que les
fabricava ell les llàgrimes? Quina culpa hi tenia ell si fent favors de
deixar quartos havia fet desgraciats? Que no ho haurien sigut sense'ls
quartos? El senyor Batista tenia raó. Tot-hom que fos Esteve tenia de
dar-li. I en comptes de fer-ho aixís, quan sortia aquell dibuixaire
pera emportar-se'n l'inclusera (que era l'esca del pecat) i a n'els
parents i a n'el senyor Batista'ls deia «cucs d'usurer, enterra-honres,
sepulturers de tot lo noble i botxins de tota hermosura» amb un
desvergonyiment indigne, en comptes del públic cridar que treiessin
aquell boig que duia la pertorbació a una gent honrada i laboriosa,
aplaudien al dibuixaire, i en Ramonet s'exaltava, i feien sortir a
saludar a un home alt, mig blanquinós i escabellat com aquells amics de
Llotja, i ni'ls uns sabien per què'l cridaven ni ell podia saber per
què sortia.
Al quart acte, el senyor Batista estava assegut en un silló, i patia
de la gota. Tots els que han treballat molt en el món acaben per patir
de la gota. Se li havia mort la senyora, i, encara que ja hi estava
fet a que se li morissin senyores, estava molt aclaparat. Com que'l
senyor Batista era un home que no li agradava fer les coses sense tots
els coneixements, i no fer-les en els moments crítics, parlava de fer
testament, i com que'ls parents eren gent seria que saben lo que és
fer el testament, tenien ganes de que'n fes pera deixar les coses en
ordre, quan va arribar el dibuixant, am la que ja era la seva dòna, a
desballestar les coses.
Prou van dir ells que venien pera cuidar-lo, que estarien aprop seu,
que li portarien el noi, que li alegraria la vellesa, i que no ho
feien per l'interès; fòra'l boig d'en Ramonet i aquells esvalotats del
públic, ni'ls senyors Esteves de fòra ni'ls senyors Batistes de dintre
van creure res de lo que deien. Bons estàn els temps pera retòriques!
Pot-ser sí que no hi ha més que cuidar la gent de franc sense esperar
una recompensa! Què's pensava aquell pintorot, que no sabien les quatre
regles, ni les matemàtiques del viure, aquells homes de negoci? Que's
pensaven que una fortuna's deixava escapar aixís com aixís per quatre
paraules d'efecte? Lo que van venir a lograr amb els seus crids va ser
pertorbar al senyor Batista. Aquell home, que am salut era un home tant
enter, tant sà, am tant sentit comú, punyit per la malaltia, va tenir
un moment de feblesa i els va treure a tots de casa, i es va queixar de
la sort, i va tenir dubtes del passat, i fins volia donar els diners,
aquells diners tant suats, tant gruats!, tant expremuts de la sang!,
aquells sospirs acunyats, aquell pilot de planys i llàgrimes que tenia
tancats a la caixa!
Els senyors Esteves es van tornar grocs aixís que van veure que'ls
donava, i els Ramonets van alegrar-se; però en aquella lluita ràpida
varen triomfar els senyors Esteves, com triomfen sempre en la vida!
Passat aquell esverament, va tornar a agafar els diners i els va
tornar a tancar a la caixa. Aquell home alt va tornar a sortir perquè'l
van tornar a demanar, i, com passa en totes les coses, uns se'n van
anar contents i els altres se'n van anar moixos.
La senyora Tomasa, al sortir, va pensar lo mellor que's pot pensar: que
tot allò eren comedies; el senyor Esteve va rumiar lo que era capaç
de rumiar, que era no rumiar gran cosa; però en Ramonet, que era jove
i que li faltava experiencia, se'n va anar amb una bullida que havia
de tenir conseqüencies. No va dormir, no va esmorzar i va anar més a
Llotja que mai.
Hi va anar tant i tant a Llotja, que si aquell home escabellat que
havia fet la comedia hagués pogut sospitar l'estrago d'aquella
«Puntual», pot-ser no l'hauria escrita, o pot-ser hi hauria posat més
actes.
Ni mai que hi haguessin anat al teatre!
[Il·lustració]
[Il·lustració: Aquell temporal esclata
y no queda ni una rata.]