—Ja ho he dit que t'enfadaries.
—No m'enfado, però no la compro.
—I quins motius tens per no comprar-la?
—No més que un, però ferm: el del gasto.
I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant i
que si's capitalisa és quant, que si sumat am lo altre és més... tots
els inconvenients varen sortir. Fins va tornar a sortir aquella quiebra
dels Giménez, Rubio i etzètera.
Ella de moment el va deixar dir; però com que les dones, poc o molt,
sempre tenen alguna escata que les fa ser més o menos sirenes, va
anant-li dient a l'orella un càntic dedicat a les torres tant plè de
poesia bucòlica i tant triat de paraula, que Horaci li hauria dit:
«Espera-t, que m'ho vui apuntar a la llibreta!»
—Un safreig,—li anava dient.—Que hi ha res més bonic que un safreig?
L'aigua et serveix pera regar, pera rentar, pera criar peixos
vermells, o pera no criar-n'hi si no t'hi agraden, que també'ls podem
estalviar. I la viram? Que hi ha res tant bo com la viram? Sents co,
co, co, coc... un ou; catac, catac, catac... un altre ou, i del dia;
allí tots els ous són del dia, i si'n menges un sabs lo que menges.
I els fruiters? No t'agraden els fruiters? Tindriem una pomera, un
albarcoquer, un taronger...
—Hi ha'l pugó,—va dir ell.
—No'n tindriem de pugó. Tindriem de tot menos pugó: arbres, ombra,
menjador al sol, terrat i parra. No t'agradarà quan sigues vell de
seure sota la parra?
És clar que li agradava tot allò! Li agradava tant com a n'ella, però...
—I la botiga?—va dir.
—I que l'hem de deixar la botiga? No veus que ja marxa sola la botiga,
que tenim dependents, que tenim l'hereu, que tenim el senyor Pau, que
allò no és un home, és un _aparato_; que tot marxa bé, gracies a Déu!
Vaja, diga-m que sí, toçut.
—I el gasto?
—Am tres mil duros la tenim.
—Vols dir que no'n fan pagar més?
—Encara n'hi ha de més barates. Però per una cosa de primera, am
safreig i tot lo que t'he dit, s'hi té de posar tres mil duros. Veritat
que no dius que no?
—No dic res.
—Que sí?
—Dormim-hi!
Van dormir-hi; però, abans de dormir-hi, ella va quedar tant contenta
que, sinó que no'l volia amoinar, abans de girar-s'hi d'esquena, li
hauria fet una abraçada.
L'endemà ella va rependre; l'endemà-passat va tornar-hi; i cada dia
a la mateixa, fins que tant va amoinar-lo i tant li agradava també
a n'ell tenir torra, que una tarda va agafar la dòna, va agafar el
tranvia i es va agafar a n'ell mateix, i a Gracia, a cercar _terreno_.
Lo difícil era escullir. N'hi ha tants de solars en _asenso_, i n'hi
ha tantes de torres per vendre, que són il·lusions caigudes de tants
i tants senyors Esteves, que és un mareig el determinar-se. Aquí era
lluny, allí era car; aquí no tenia _vista_, allí'n tenia massa; aquí'l
sol venia de Ponent, allí venia de Llevant, allí no venia d'enlloc.
Volien una cosa tant perfecta, am tants requisits de torra i de tot
lo que han de tenir les torres, que van haver d'anar a Gracia més de
vuit diumenges seguits pera trobar una cosa al seu gust: poètica, però
barata; idílica, però equitativa; i bucòlica, però de poc gasto.
Però a la fi la van trobar! I tant si la van trobar, i que ho tenia tot
aquell _terreno_! Vint mil pams d'arbres plantats i a ral el pam, que
són mil duros. Mil duros que al menos en duien cinc-cents d'esbarjo i
de poesia; sense la fracció de fruita. La pared de tanca, feta, i am
vidres encastats i tot pera que si'ls bailets del veinat volguessin
anar a robar pomes es tallessin els dits al pujar-hi; un quart de ploma
d'aigua viva, però viva, i am dalit de viure; i lo que és estar de sort
en aquet món: fins l'il·lusió de la Tomasa passava a ser una realitat:
el safreig ja estava fet. El safreig! El llac sagrat de les torres! El
somni de totes les fades que tenen o han tingut _mercería_! L'aigua
d'encantament de les senyores Tomases!
Desseguida'l van comprar. Vinguen papers i vinguen notaris, i firmem,
i la clau, i prenguem possessió, i vinga'l mestre d'obres, i a tirar
plans, i pareds amunt, cavallers!
—Jo vui,—va dir el senyor Esteve al mestre,—jo vui... primerament,
gastar poc, i després, una cosa que estiga bé... però barateta. Vostè
engiponi-s'ho com vulgui; retalli adornos, escapsi capritxos i faci
una cosa _concisa_. Cuidi-s de pujar pareds, res més que pareds, i
amunt!, que d'això de les _fantasies_ jo, encara que no ho sembli, ting
gust, i les posaré al meu gust. Baixos, un menjador, dos dormitoris, i
prou, que si hi posem masses sales sempre s'hi enquibeixen forasters,
i nosaltres som molt de sa casa. A dalt, això sí, posi terrat pera
poguer-hi extendre la roba, que, encara que no n'hi haguem d'extendre
de roba, les dones hi volen terrat per lo que pugui venir. Faci un
galliner, allò que se'n diu un galliner, que per les gallines es fa la
festa, i a dalt posi-m'hi una torratja, perquè no li ting pas de dir
que una torra sense torratja és una torra escapçada... I per lo demés,
faci i desfaci, i vingui a cobrar els dissabtes, que se li pagarà al
comptat, en sense demanar-li _descuento_.
El mestre d'obres el va entendre perquè tots els que's feien torres
li venien a dir lo mateix: lo del poc preu, lo de la torratja i el
safreig, i lo de les _fantasies_, i am dos mesos de treballar-hi va
fer una d'aquelles torres que ja les coneixem de vista: senzilla,
metòdica, am cornises de jarrer, amb aquell estocat que de nou en nou
ja fa flaira de florit, amb aquelles portes que's bufen i aquelles
persianes que's despinten; cases que tenen la tristor de ruines de
neixença, de niu avorrit, d'interior abandonat abans d'haver-hi viscut,
que s'esquerden desseguida pera que hi entrin les sargantanes; i un cop
feta, li va dar la clau i van començar a n'el jardí.
El jardí, diguem-ne jardí, va dar més feina que la casa. Aquells pobres
fruiters que hi havia, amb el tragí de les obres, van quedar tant plens
de morter que'ls van tenir de rascar branca per branca i fulla per
fulla, i els va venir tant malament que'ls rasquessin d'aquell modo
que no van dir res per prudencia, però maimés van gastar salut. A fer
no més que la cascada i anar-hi encastant petxinetes, i esclofolles,
i muscles que ja havien servit, hi van entrar més jornals dels que
haurien estat les Maries pera fer una conxa de ganxet. L'aigua va
donar tant que fer que si, en comptes d'un quart de ploma, n'hi arriba
haver tota una ploma, encara hi seriem a les hores d'ara. Van volguer
que hi hagués un _lago_: un _lago_ d'un pam de fondaria, una mica més
gran que'l safreig, i també voltat de petxines, i com que un quart
de ploma d'aigua no és una cosa molt valenta, d'anar del dipòsit al
safreig, del safreig a la cascada, de la cascada al _lago_ i del _lago_
als regarons, quan havia de regar, arribava ja tant cançada que deia:
«I que regui qui vulgui!», i feia un clot i s'hi enterrava; i en quant
a les _fantasies_ que hi havia de posar el senyor Esteve, en això sí
que s'hi va lluir, gastant _lo que feia al cas_. A la branca d'una
pomera hi va penjar una bola de vidre d'aquelles que s'hi veia a dintre
la seva torra i la dels veins, que era una cosa preciosa; al _lago_
dos ànecs de terra cuita, asseguts a sobre de la tosca, que no més
els faltava el parlar; al mig un pescador de canya, també de terriça
de canti, que tenia tanta expressió i tenia un mirar tant natural que
si hi hagués hagut peixos en el _lago_, i no s'haguessin mort de sed,
pot-ser s'haurien deixat pescar; al costat, pera mirar-se l'aigua, un
banc rústic (que l'havia fet un aficionat a fer bancs pera matar les
vetlles de l'hivern) que tot era fet de troços d'arbre com a tall de
llonganiça, però tant ben posats l'un sobre l'altre que s'havia de dir
la trampa pera que la gent veiés el mèrit, i després... hi van tancar
les gallines (cinc gallines de quatre terces), els hi van posar un gall
pera distreure-s, i va quedar llesta la torra.
Dos dies a la setmana la senyora Tomasa hi pujava pera donar menjar a
la viram i pera endur-se'n els ous que feien, i de tant en tant alguna
pruna que havien fet les pruneres, i fins algun albercoc que'ls pardals
havien respectat; i els diumenges hi anaven tots dos.
Arribaven, buidaven el _lago_, feien anar aquella cascada, i mentres
anaven els jocs del quart de ploma d'aigua viva s'asseien a n'el banc
rústic i veien la maniobra, com haurien fet en _Pablo_ i _Virginia_ si
haguessin arribat a vells i haguessin tractat am _mercería_; després
ell cavava una estona, però com que no hi estava avesat, l'home suava
(que pera això és l'home), i quan estava ben suat s'entornava a seure
a n'el banc rústic; anava a mirar si la formiga havia fet gaires
estragos... i tornem cap el banc rústic; anava a veure si l'aruga
s'havia menjat les prunes... i al banc rústic falten Esteves. Aquella
torra era molt bona, però si no hagués estat el banc rústic ni hauria
estat torra ni hauria estat res. Tant hauria valgut no tenir-la, que
això de veure arbres i més arbres ja és bonic, ja té _panorama_, però
pera'l que està avesat a ser actiu no hi ha res com un banc pera seure.
Com se veu, la senyora Tomasa havia tingut la gran pensada de fer-li
comprar aquell _recreio_. De què serveixen els diners si no's tenen
de _disfrutar_ com els _disfrutaven_ a la torra? Quin goig se'n pot
treure del viure sinó aprofitar lo bo quan passa? Per què's tenien
d'escarrassar, i dali que dali en el treball, si no's pot emplear un
_desahogo_ en tenir quatre gallines, que al _fin_ i al _cabo_ també
ponen i també's guanyen el llegum am la suor del seu front? Què'n
treurien, després de morts, d'haver estalviat un _lago_, o un joc
d'aigua, o una _fantasía_, si tot se tornaria cendra, ells, el _lago_,
el cirerer i les gallines? Què hi venim a fer a n'aquet món sinó a
guanyar diners i gastar-los am moderació i cordura? _Nada_, que quan
passa'l viure, a viure!, sense regatejar-hi un banc, ni dos, ni lo que
sia, am tal que lo que sia no sia massa.
La torra anava bé, no hi havia dubte. El senyor Esteve, que de què,
hauria sigut feliç (ja que no podia ser desgraciat), però com que
estava escrit que aquell home estaria empantanegat entre'l dolor i
l'alegria, i sempre's quedaria al mig, al plè de la satisfacció, i quan
s'anava avesant a saber passar el diumenge, li va succeir un contrapès.
Allí al devant de la torra hi varen obrir un carrer. Un carrer ample,
un gran carrer.
—I li van malmetre la torra?
—Al revés, li van mellorar.
—Doncs no hi ser veure la desgracia.
—La desgracia vingué de la sort. De resultes d'aquell carrer, que'l van
obrir quan ningú hi comptava, aquell _terreno_, que no més costava a
ral el pam quan va comprar-lo, va pujar a pesseta, a dugues, a tres i
se'n va anar fins a duro.
—Però això era ganga!
Una ganga que li va portar un neguit que no'l deixava _medrar_. Tenir
mil duros en torra ja li venia bé a n'el senyor Esteve, però tenir-hi
vint mil duros (vint mil duros, que no són vint quartos), que'ls hi
haurien donat desseguida, i veure-ls empleats en _lago_, en viram, en
cirerer i en parra, li semblava una heretgia.
Li va semblar tant d'heretgia, i tenia un corcó tant gran, i tant
remordiment de conciencia, que un dia, és dir, una nit, quan ell i
la seva Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir
desseguida com tenia per costum, estava tant desvetllat, es girava tant
pel llit i tenia tanta engunia, que ella se'n va adonar i li va dir:
—Què tens? Que pot-ser no't trobes bé, Esteve?
—Et voldria parlar, Tomasa.
—I no més per això et bellugues tant?
—És que fa temps que rumio.
—Bé, home, tant urgent és lo que tens de dir-me?
—Et dic que't voldria parlar.
—Parla.
—Escolta-m bé i no t'enfadis, Tomasa. Te'n recordes lo que't vaig dir
el dia que'm vas parlar de la torra?
—Em vas dir... lo que feia al cas.
—Doncs fes memoria, Tomasa. Jo no la volia comprar, però hi vam dormir
i vam comprar-la. Allavores valia mil duros, però avui en val més de
vint mil. El podem tenir nosaltres un capital de vint mil duros empleat
en _fantasíes_? Has comptat a quin preu ens surt cada pruna que mengem?
I el covar de les gallines? Has comptat lo que'ns costa'l covar?
—Bé, què vols dir?
—Que'ns hauriem de vendre la torra.
—La torra, dius?