Un dia, és dir, una nit, quan el senyor Esteve i la Tomasa van tenir el
cap sobre'l coixí, en comptes de dormir-se desseguida com tenien per
costum, ella estava tant desvetllada, es girava tant, anava tant d'un
costat a l'altre i tenia tanta engunia, que ell se'n va adonar i li va
dir:
—Què tens? Que no't trobes bé, Tomasa?
—Et voldria parlar, Esteve.
—I no més per això't bellugues tant?
—És que ja fa temps que rumio.
—Bé, dòna. Tant urgent és lo que has de dir-me?
—Et dic que't ting de parlar.
—Parla.
—Escolta bé i no t'enfadis, Esteve. Tu ja tens prop de cinquanta anys.
Jo... deixem-ho córrer. Tant tu com jo hem treballat molt en aquet món.
Aviat serem vells. El noi ja és gran. No tot ha de ser el negoci. Jo ja
sabs que no soc pas gastadora.
—Anem al gra. Digues.
—Te'n recordes de quan vam començar a tenir les relacions a n'el Jardí
del General? Fas memoria de lo que'm vas dir?
—Et vaig dir... lo que feia al cas. Però per què'm retreus aquell
_acte_?
—Te'n recordes què'm vas dir més?
—No't vaig dir més que lo que feia al cas.
—Doncs jo te'n faré memoria de lo que'm vas dir. Em vas preguntar, fent
conversa, si m'agradaven els jardins, i jo't vaig respondre que no, que
no m'agradaven els jardins, però que m'agradava la viram, els fruiters
i tot lo altre. I ho sabs lo que'm vas contestar?
—Ja t'ho he dit: lo que feia al cas.
—I lo que feia al cas va ser que'm vas prometre que ho tindria.
—Bé, què vols dir?
—Vui dir... però no t'enfadis, sobre tot... que tindries de comprar una
torra.
—Una torra, dius?