DE LA RAHÓ QUE TENÍA AQUELL QUE VA DIR: «O CREURE A LA DÒNA Ò ANAR AL
DIABLE.»
No era pas la broma d’en Terratrèmol lo que havía privat a n’en
Fresques de comparèxer a la llista... ¡Oh, cà! Justament feya una
temporada que tenía’l propòsit de no enfadarse ab rès. Y com que,
separat de la dòna, vivía tranquil y sense angunies, ja no botava
com abans al més petit retret d’allò de ca’n Llansa... Havía posat
corretja’l bo del home. Y si algú volía _rifarlo_, comensava ell per
rifar al rifador, dexantlo sense contesta.
El motiu de no dexarse veure a la argentería d’en Barrabola, era molt
més gros de lo que creyan els seus companys.
Veurèu qu’a les onze del matí, quan va llevarse, va agafar el cabàs
de les eynes y’s va disposar a sortir, pera anar a posar uns rejols
que mancavan a una de les cases d’en Pepis, qu’era’l seu parroquià més
fort. Però, axís que va anar per sortir de la dispesa, solitaria a
n’aquella hora, se va topar ab la dispesera, que tornava de comprar.
--Us haig de dir una cosa:--va fer la dòna, bo y posant el cistell
damunt d’una cadira y dexant caure en un’altra la seva pesada còrpora.
--Diguèu;--va demanar en Fresques.
Y la dispesera, pantejant de fadiga y d’emoció, va exclamar:
--¡Ay, Fresques! ¡Quína desgracia més grossa!
--¡Vatúa l’hereu! ¿Què hi hà?
--Que..... que..... la vostra dòna s’està morint... Y diu qu’us vol
veure.....
--¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!--va comensar a
mormolar el paleta, acotant el cap y dexant caure’ls brassos al llarch
del còs...
--¡Vatúa l’hereu!--
Y’l cabàs de les eynes li va escapar dels dits...
--¡Vatúa, vatúa!--
Y, sense fer cas de les paraules de consol que li endressava la
dispesera, va tirar escales avall y va dirigirse cap al pis hont vivía
solitaria la seva dòna, aconduhida per les vehines.
--¡Vatúa, vatúa y revatúa!...--Quan va empènyer la porta, sortía’l
capellà ab qui acabava de confessarse la malalta, y ell, qu’en altre
temps hauría saludat al sacerdot ab una morrada, va descobrirse
respectuosament y’s va ficar pis endins, fent grans esforsos pera
aguantarse les llàgrimes.
--¡Vatúa l’hereu! Podé’sí que ploraré com una criatura!--
Y va travessar el menjador, aquell menjador petit però sempre nèt,
sempre endressat, sempre emblanquit de fresch.
Y del menjador va passar a la cambra de dormir, y va caure de genolls
en terra, bo y llensant un clam de perdó, que va toparse ab un altre
de la seva dòna... Tots dos se veyan culpables a n’aquell instant de
la suprema despedida... Ella, en un moment de claretat del seny, se
deya que si no hagués estat el seu mal geni, el seu home hauría portat
un’altra vida més reposada, més suau, més de casa; ell, contemplant el
rostre embofegat de la malalta, sentint clavats en els seus aquells
ulls vidrosos--¡abans tan vius!--y escoltant aquella veu enfarfegada
per la inflor de la llengua, deya entre sí que, si no haguessin estat
els disgustos, hauría allargat molt més la pobra dòna. Y veusaquí que
tots dos s’acusavan ab una gran tossudería.
--Jo t’he amargat la existencia... ¡Perdónam!--pregava ella.
--¡Vatúa l’hereu! ¡No diguis axò, que’l cor se’m núa!--replicava ell.
--Tu eras de natural bonatxàs, y si jo t’hagués sabut dur...
--Nó, nó... Jo soch l’únich que tinch culpa... Si no m’hagués dexat
arrossegar pels companys, hauríam viscut sempre com Joseph y María...
--Si’ls companys t’arrossegavan, senyal que jo no’t sabía retenir...
--¡O que jo era un mal ciutadà!
--Massa bo qu’eras, de soportar el meu mal gènit...
--Podé’jo te’l vaig fer empitjorar...
--Nó, nó... Tu no tens cap culpa...
--Tu ets la que no’n tens.
--Dòs, jo me la donch tota.
--Y jo me la donch a mi.
--Perdónam...
--Perdónam...--
Tots dos ploravan... Tots dos estavan sense consol..... Y la vehina
que conduhía a la malalta, al anar per consolarlos, se va trobar ab
un nus a la gola y sense esma de dir una paraula. Sòrt qu’aviat va
arribar el combregar, y la moridora, axecant els ulls al Cel, va dexar
de pensar en la terra... Y en Fresques també va enlayrarlos els ulls
y, ¡vatúa l’hereu! fins va fer un esfors pera recordar el Pare Nostre
y ab gran satisfacció va veure qu’encara’l sabía. Y tant com Nostramo
va ser a la casa, inondada de claretats de sol y de flams de candela
y d’atxa, va romandre de genolls en terra, mastegant parenostres y més
parenostres y probant d’encabirhi entremitx altres oracions y caps
d’oració que recordava de la seva infantesa.
Després, quan Nostramo va sortir, va posarse al cap dels seguidors,
acompanyantlo al Sagrari, pera tornar tot seguit al capsal del llit de
la moridora, qu’aquell mateix día, a posta de sol, va entregar l’ànima
a Deu, tota contenta de haver estat perdonada y d’haver perdonat.
Els vehins de la escala eran tots al pis en aquella hora del trànzit...
Y a n’el pobre Fresques li semblava veure una acusació en cada esguart
y una sentencia contra seu en cada mot de condol..... Sí, ell l’havía
morta... N’estava segur, seguríssim... Ell y no més qu’ell era’l
culpable... ell y no més qu’ell era la causa de aquella mort... Y
arrencantse’ls cabells, de desesperat qu’estava, va arribarsen a acusar
a crits.
--¡Jo l’he morta!... ¡Jo, jo, jo!...
--Vatja, Fresques..... No us ho prenguèu axís...
--Soch un criminal... un _bandido_... ¡Jo! ¡jo! ¡jo!
--Nó, home... Si ella matexa ho ha negat...
--Dòs, jo dich que sí ¡vatúa l’hereu!... Y dexèume... Y no’m digueu
rès... ¡Jo, jo, jo l’he morta!... Y ningú ho sab més be que jo...--
Semblava boig, ¡pobre Fresques! No hi havía paraula que’l consolés,
ni reflexió que l’endolcís, ni consell que’l posés a la rahó... Y’ls
remordiments varen torturarlo tota la nit... tota la santa nit...
Però, a la matinada, quan comensava a clarejar, un fet inesperat va
calmar el seu desatent... S’estava l’home a un costat del llit, cara
a cara ab la seva dispesera, qu’havía comparegut a derrera hora pera
vetllar a la difunta, quan varen trucar a la porta del pis... La
dispesera, que dormía ab la barba enclotada entre’l seu fexuch pitràm,
va despertarse d’un surt... Ell, que tenía agafada una mà de la morta
y la petonejava follament, se va redressar tot d’una pessa y va anar
a obrir, convensut de que’s toparía ab algun esperit qu’aniría a
demanarli comptes de la mort de la dòna.
...Nó, no n’era cap d’esperit..... Eran en Barrabola y en Terratrèmol
que, al sortir de l’_obra_, havían sabut la desgracia pel _sereno_ y
s’havían cregut en el dever de manifestar llur condol al company...
--¿Què hi faràs?... Es un camí que tots l’hem de fer;--deya en
Terratrèmol.
--Resignació, noy... Ja sé lo que son aquets trànguls;--afegía en
Barrabola.
Y ell se sentía confortat per l’acte d’aquells dos amichs... Y plorava
silenciosament, ab aquella calma tan propia del seu tarannar... Plorava
ab mesura, ab suavitat, ab prudencia.
De sobte, va tenir un rampell de inspiració. Y arrapant una mà d’en
Barrabola y una d’en Terratrèmol, va acostarlos fins als peus del llit.
--¿La veyeu?... ¿La veyeu be?... ¡Es morta!... Dòs, pensèu qu’aquesta
mort podé’m matarà a mi.
--Vatja, home... No siguis criatura...
--A veure si agafaràs maníes, ara...
--Be, be... El cas es que jo no estich tranquil... Y si jo hagués dut
un altre comportament, n’estaría.--
En Barrabola y en Terratrèmol estavan tremolosos, tement que les
paraules d’en Fresques encobrissin una acusació contra d’ells...
Però, no anava a n’axò en Fresques... No volía llensar cap acusació;
volía aconsellar. Per axò, dirigintse a n’en Barrabola, va mormolar
solemnialment:
--Tu encara tens dòna... ¡Fés per manera de no vèuret en aquest
trànzit!--Y dexantli anar la mà, va estrènyer ab totes dues la d’en
Terratrèmol, pera dirli:--Tu’t casas aviat... Tu encara pots ser
felís, ben felís, del tot felís... Pènsa ab lo que’t vaig a dir...
¿Veus aquesta dòna? Era la meva... Si jo me n’hagués portat be, ara
estaría trist, emprò ab la conciencia tranquila... Fíxat be ab axò: «O
creure a la dòna, ò anar al diable...» Havía de ser un sabiàs el que va
empescarse aquesta sentencia.--
Y, dit axò, va caure atuhit en una cadira, mentres els dos companys
s’esforsavan en retenirse les llàgrimes y la dispesera’s fonía en
plors, que li feyan sotragar tota la carnadura.