DE LO QUE POT EL SENTIMENT PATERNAL, DE CÒM VA DESVETLLARSE EN EL COR
D’EN BARRABOLA, Y DE CÒM S’HO VAREN PENDRE’LS SEUS COMPANYS.
¡Pare! Ell, en Barrabola, ¡sería pare!... ¡Quína ventura la seva! ¡Y
ab quín dalè l’esperava aquell tros de si mateix que la Carme li havía
anunciat una nit a cau d’orella!
¡Pare! Per fi, després de tants anys de desesperada espera, li
arribaría la ocasió de poder petonejar un fill... Per fi, en la seva
vida hi hauría un obgecte, una missió enlayrada... Per fi, la Carme,
qu’havía fugit d’ell com una ovella del llop, hi tornaría sumisa y
obedienta, despreciant les amenasses d’en Bernat, qu’eran les que la
havían detinguda fins aleshores...
¡Pare! Sembla rès aquest mot: total, dues sílabes... Donchs, en
Barrabola... nó, en Rafel...--li esqueya més el nom de Rafel en aquella
ocasió;--donchs, en Rafel les hi trobava tots els gustos a n’aquelles
dues sílabes... En tots els diccionaris de totes les llengües, no n’hi
havía per ell de més armonioses...
¡Pare! ¡Que’n volía dir de coses axò de pare!... Volía dir un bocí del
propi cor destinat a perpetuarvos, a continuar sigles amunt el vostre
nom, a benehirvos en la vostra vellesa, a encoratjarvos quan vingués
l’hora de la mort, a pregar per la vostra ànima quan ja no fossiu
d’aquesta vida...
¡Pare!... ¡pare!... ¡Sería pare!..... ¡Tindría la sòrt immensa de ser
pare!... ¡Còm li somreya tot a n’en Rafel!... ¡Quín alè li donavan
aquelles fianses de tenir un fill!..... ¡Y quín coratge pera’l treball!
¡Y quína afició a axecar la botiga decayguda!... Per que, a no trigar
gayre, havía de tornarhi la Carmeta a n’aquella botiga... Y ben segur
que ja hi hauría tornat si no hagués estat el desitx d’ell de rèbrela a
tall de reyna, com se merexía... ¡Sí, sí! la botiga s’havía de renovar
de cap y de nou, pera cridar la parroquia que n’havía desertat.
El mal era qu’hi mancavan moltes reformes a la botiga. Y’l pobre Rafel
no sabía còm conjuminarho pera ferles... Les cadires anavan coxes y
n’hi havía més de dues d’esbotzades; el taulell era tot despintat; els
armaris no tancavan be:--¡per lo que hi havía!... Tot tenía un ayre de
pobresa... Més encara: ¡de miseria! Fins el gran vidre del aparador era
esviaxat de dalt a baix per una esquerda llastimosa, tapada ab trossets
de paper enganxats ab osties... ¿Y’l rètol? Tenía més forats qu’un
garbell, y més escletxes qu’un cove... La serena y els corchs l’havían
atuhit de tal manera, que no podía servir sinó pera cremar.
...¿Y a n’aquella botiga havía de rebre a la Carmeta? ¿Y a n’aquella
botiga havía de ferhi les primeres rialles l’infant que venía?...
¡Oh, cà! La botiga havía de renovarse y repintarse..... ¿Renovarse
y repintarse?... Aviat estava dit axò... Però, de les dites a les
fetes hi havía bon tros de camí... Y ab tot, la cosa era necessaria, y
s’havía de fer y’s faría... ¿Que nó?... ¡Encara que s’hagués de matar
els ulls treballant!
Veusaquí per que d’algun temps ensà passava tantes hores com podía
al obrador... Veusaquí per que no’s torbava al local de la Societat
sinó’ls moments precisos pera pendre cafè... Veusaquí per que anava y
venía de les cases dels antichs parroquians, procurant atràuresels de
nou y complaventlos ab la puntualitat més escrupulosa en el cumpliment
dels encàrrechs.
Li donava un gran coratge allò de pensar que tindría un fill... Mirèu
si n’hi donava, que fins una vetlla’n va tenir prou pera anunciar
solemnialment als companys la resolució ferma de fer les paus ab la
dòna. Y els companys, enterats de tot lo que feya al cas, fins varen
celebrarne’ls detalls ab forts esclats de riure, assaborint per
endevant la enrabiada que tindría’l pare de la Carme.
--¡Vatúa l’hereu!... Es capàs de ferirse;--deya en Fresques, tot
aguantantse ab les dues mans les sotragades que li feya la panxa.
--El día del cop, hem d’anarnhi a cantar un rengle;--proposava en Fidel.
--Y fins podríam confeccionar una pessa adequada;--indicava en
Terratrèmol.
Y’l Cedassayre, que ja hi havía atinat abans y que feya estona que se
la rumiava en un recó, va saltar al mitx del rotllo y va recitar la
primera estrofa que s’havía empescat.
Ay, Bernat, no’ns fassis riure;
ay, Bernat, qu’ets beneytó!
te la fan y no ho conexes,
te l’han feta y no sabs còm.
Has pujat d’ofici
ignocent Bernat:
d’espardenyer qu’eras,
sabaté’ has tornat.
--¡Tòcala, noy!... ¡Es de primera axò!
--Y mereix una música ben rexinxolada.
--Ansia, Pepis, a veure si hi conjuminas un _vals-jota_ d’aquells que
farían giravoltar un mort.
--Ho probarèm... Ho probarèm;--va mormolar en Pepis ab ayre de modestia.
Y tan be va probarho, qu’aquella matexa nit ell y’l Cedassayre, després
de passar un parell d’hores davant del armonium, varen dexar llesta la
composició.
En Barrabola... ¡ay! en Rafel, no cabía en pell, d’alegría. Y
aprofitant la que veya relluhir en els ulls dels seus companys, va
exposar el seu temor de que, abans de poder estrenar el _vals-jota_,
caldría que passessin alguns mesos.
--Per que ¿sabeu? jo no puch pas tornar a dur la dòna a casa fins
qu’hagi reformat la botiga... Y ¡la veritat! no tinch diners.
--¡Quína llàstima!--va apuntar en Terratrèmol.
--Axís sí que tant se valdría dexarho córrer;--va afegir en Fidel.
--No sé per què;--va obgectar en Pepis.
--Per que ab aquets mesos en Bernat tindrà temps d’adonarse de tot, y
quan vingui’l cas ja la sàtira no li farà efecte.
--¿Y si fessim una cosa?--va preguntar algú.
--¿Quína?
--Renovarla nosaltres la botiga... Sà com llà, ara a les nits, ens
aburrim de mala manera... Donchs, podríam aprofitarles ananthi a
treballar.--
Y tot seguit varen sortir un fuster y un cadirayre voluntaris... Y al
cadirayre y al fuster els va seguir en Fresques, oferintse a fer el
treball de mestre de cases..... Y’l Cedassayre’s va brindar al moment
a fer tots els treballs d’esculptura... Y en Fidel va encapsalar una
suscripció pera pagar els vidres romputs y’ls materials que s’haguessin
de menester... Y en Pepis--¡que sabía molt de dibuix!--va dir qu’ell,
ademés d’executar el decorat ab l’ajuda del mateix Barrabola, arribaría
ab els seus cabals allà hont no arribés la suscripció... Y al endemà’s
varen posar tots a la tasca, com ajudants d’en Fresques.
Abans d’empendre’ls treballs de fustería y pintura ¡es clar! calía que
s’haguessin fet els de paleta. Y per axò en Fresques s’havía posat al
devant de la colla, entre la que maniobrava a tall de quefe, ordenant
a tòrt y a dret, demanant morter al Cedassayre, rejoles a n’en Fidel,
aygua a n’en Barrabola... Ni may s’havía trobat ab tants manobres que’l
servissin, ni may havía treballat ab tanta afició.
--Ab quatre díes--afirmava--ho tindré llest.
--¿No’ns aparedaràs pas a dins, com a ca’n Llansa?--va preguntarli en
Terratrèmol.
Al sentir axò, una corrent de glas va planar demunt les testes de tots
els de la colla, temerosos d’un esclat d’ira d’en Fresques.
Però, en Fresques va callar y va seguir la feyna ab més brahó, mentres
en Pepis, ab la seva autoritat reconeguda de President perpètuu y hereu
de casa bona, reptava de baix en baix al imprudent.
Al endemà en Fresques ni va ombrejarse al domicili social, ni va
comparèxer a l’argentería... Tota la nit els companys varen esperarlo
inutilment, ab gran disgust d’en Terratrèmol, acusat per tots d’haver
estat l’esca del pecat.
--¿Què farèm sense mestre de cases?--deya l’un.
--Valdría més que t’haguessis mossegat la llengua, quan vares dirli
allò;--afegía un altre.
--¡Sempre seràs criatura!--recalcava un tercer.
Y en Terratrèmol, sentint el pes de la culpa, va dexar per primer cop
a la vida de protestar sorollosament y d’imposarse per medi de la lley
del més cridayre. Arraulit a un recó, se’l veya trist, ab la vista
baxa y el cap cot, com si l’acusació que pesava al seu damunt l’hagués
aclaparat. Però ¡no era axò, nó, lo que’l feya estar trist! sinó la
conversa qu’havía tingut el mateix vespre ab la xicota. Per que ¿sabeu
què li havía dit la Marieta? Que si no’s donava de baxa dels Habitants,
no comptés ab el casori. Y axò’l tenía concirós, fentli sostenir una
lluyta íntima entre les seves aficions y l’amor d’aquella dòna, que ja
de solters comensava a dominarlo sense qu’ell se n’adongués.
--¿Què fem, noys?--va preguntar en Pepis, després de consultar el
rellotge y veure qu’eran dos quarts d’una.
--Jo, _plegaría_;--va proposar en Fidel.
--Donchs, jo nó;--va replicar el Cedassayre. Y, donantse un cop al pit,
va ajustar:--Si voleu, jo faig la feyna de mestre de cases. Els homes
son per les grans ocasions.--
Y després d’una llarga discussió, va acordarse que qui havía sabut fer
un contrabaix ab la caxa d’un rellotge, era capàs de posarse a fer
qualsevol ofici.
Y’l Cedassayre va pendre possessió del càrrech de paleta, en el que
va mostrar tantes aptituts com en tots els que s’havía proposat
desempenyar... Per que ja era cosa sabuda que’l Cedassayre entenía
en tot..... Ell, gavies; ell, posarse mitges soles y talons; ell,
historia; ell, francès; ell, solfa; ell, geografía; ell, figures de
pessebre; ell, qualsevol cosa que convingués. Per axò era pobre, com
tot home de molts oficis.