UNES RAHONS MATRIMONIALS, UN CEDASSAYRE CEDASSER, UNA DISCUSSIÓ, Y UNA
SERENATA INTERROMPUDA.
La revendería d’en Requena anava una mica de cap per avall. L’home
feya la joventut, y la seva dòna’s morfonía, com se morfonían la d’en
Fresques y la del Cedassayre y les de tots els _habitants_ casats.
--¡Aquets companys t’han de perdre!--solía dir ella.
--_¡Quíta, mujer! Déjame en paz_,--replicava ell.
--Es que’ls teus companys ens han robat la nostra.
--_El hombre debe expansionarse._
--Ara mateix te serà hora. ¡Vell y boig!
--_¡Pauleta!_... _¡No insultes!_
--No me’n donguis motius... La botiga va malament.
--_Y ¿tengo yo la culpa?_
--Sí que la tens, per que no tancas may y tot va de _riba-revuelta_.
Ets un mal pare, un mal marit y un mal ciutadà.
--_¡Pauleta!..._
--¿Què?.. ¿Què vols dir?
--_¡Míra, Pauleta!..._
--¿Què faràs? ¿Què?... No més faltaría axò: que’m peguessis.
--_Yo no digo tanto._
--Emprò m’amenassas.
--_No es eso, mujer... Es que con tus insultos se me sube la sangre a
la cabeza..._
--A mi ja no m’hi puja per que me l’has recremada a disgustos... ¡Ay,
Senyor! ¡quí m’ho havía de dir qu’a les seves velleses el meu home’s
tornaría el _verdugo_ de la familia!... ¡Tan pacífich y reposat que
era!... Tant com estimava’ls fills abans...
--_También les quiero ahora, mujer..._
--Si’ls estimessis, no farías lo que fas. Vès si està be qu’un home que
ja podría ser avi, corri la _tuna_ com ho fas tu...
--_¡Y dale con tus trece!_
--No fossis tan perdut...
--_Si eso no es ser perdido... El hombre..._
--Ja sé què vols dir: _debe expansionarse_... Y la dòna treballar per
l’home... Te la dèu haver ensenyada en Fresques aquesta doctrina...
--_Peró, mujer..._
--No hi hà _mujer_ qu’hi valgui... En Fresques ne té la culpa de tot
axò... Emprò véstel escoltant, que ja la pujaràs ben dreta la paret...
--_Te digo que Frescas es un buen chico._
--Sinó que no’n fa.
--_Cualquier santo haría lo que él con una mujer como la suya._
--¡Critícala, encara!
--_Si es un basilisco, mujer._
--Una _màrtira_ haurías de dir.
--_¡Dios me libre de ella!_
--Aquestes son les bones.. ¡Que esgarrapin!
--_Imítala, si te parece._
--Encara no som allà hont anem.
--_¡Me gustaría!_
--Oh, prou... com que lo que vols es fer com en Fresques per poguer fer
més el perdut... ¡Ay, Senyor! Me l’han ben cambiat a n’aquest home!--
Y la Paula plorava... plorava amargament, y en Requena, sentint
també que se li trencava’l cor, fugía de casa y no s’hi acostava
d’un reguitzell d’hores... Y axò passava cada día, y molts díes dues
vegades... Y la salut d’en Requena se’n ressentía de mala manera, fins
al punt de que anava perdent carns y tornantse ullerós y macilent...
tan macilent y tan ullerós, que tots els companys se’n varen adonar
y fins n’hi varen fer broma... Però’l que més va ferirlo, va ser el
Cedassayre, que li duya votada de molt temps.
--¡Quín carrabiner, que’s dexa acoquinar per la dòna!... ¿Què s’ha fet
d’aquell Requena que no dexava blexar als contrabandistes?... Haguessis
de venirhi ara a pèndrem el _fardo_ que’m vares pendre aquella nit...
--_Esas son historias pasadas..._
--Sí, sí... Vés dient... El cas es qu’ara la dòna’t domina...
--_¡Quiá!_
--Com que no ho sabessim...
--_Pues precisamente no es mi mujer la que me tiene así, delgadito como
un espárrago._
--¿Donchs quí, si’s pot saber?
--_No se puede._
--¡Confítatho!
--_Yo me entiendo._--
Al dir axò, va fer una guinyada a n’en Pepis, un’altra a n’en
Barrabola, un’altra a n’en Fresques, y’s va despedir de la companyía
_hasta la madrugada_.
--¡El seguexo!--va dir el Cedassayre de baix en baix.
--Mal fet;--va obgectar en Pepis.--Quan ell no diu ahont và, senyal que
no li convé que ho sapiguem. Donchs, respectèmli la voluntat.
--Sí senyor, té rahó en Pepis;--va afegir en Barrabola, que d’alguns
díes ensà també solía despedirse dels companys a les primeres hores de
la nit y no s’hi ajuntava fins a la de despedirse pera anarsen cada hu
a casa seva.
--Axò de fer les coses en secret, no es ser company,--va insistir el
Cedassayre.--Y si en Requena ò en Barrabola tenen alguna gangueta, no
hi hà per que amagarne la satisfacció als companys.
--Ah, noy, ab aquestes coses, cada hu va a la seva. Jo, dels meus
actes secrets, no’n tinch de donar satisfacció a ningú. Cada hu que
s’espavili.
--El cas es que les serenates se’n ressenten... Y vès si es lo qu’era
la banda de guitarres y bandurries.
--Axò ja es tacar l’honor artístich y tacarlo sense rahó, per que no’m
podràs citar una sola nit d’ensaig que jo no hagi comparegut a la
llista, ni una nit de serenata que hagi dexat d’ocupar el meu lloch.
--¡Es veritat! El xicot compleix;--va afirmar en Terratrèmol donant un
cop de crossa a terra.
--Trobo que sí;--va recalcar en Fidel.
--Té rahó en Barrabola;--va fallar en Fresques.
--No hi hà retop;--va confirmar en Pepis.
--Lo que hi hà--va acabar per dir en Barrabola,--es que aquest no’n té
prou ab ser Cedassayre, sinó que vol ser cedasser y tot.
--¿Veus? ara ets tu que’m tacas l’honor professional.
--Donchs, ¿per què t’agradan tant les cedasseríes?
--Axò es fals. Lo que trobo es que’l fer les coses en secret, no es ser
company.
--Be, vatja, val més no ferne cas de les teves ximpleríes... Adeussiau,
noys... Fins a l’hora de la retreta...
--¡Ah, mano! ¡Ho sabés la Carme axò!--va dirli bromejant en Pepis. Y va
afegir tot seriós:--Ben segur que’t treuría’ls ulls, encara qu’estigueu
separats.--
Però en Barrabola ja devallava la escala y, rient tot sol dels
supòsits dels companys, emprenía carrer amunt, pera trencar després a
l’esquerra, girantse de tant en tant pera vigilar que no’l seguissin,
y anant a raure, després d’una pila de giragonses, a sota la finestra
de la Carme. Un cop va serhi, va fer un xiulet suau y va comensar a
enfilarse per la rexa. Y quan va arribar al cap d’amunt, la finestra’s
va obrir ab gran compte y va ressonar en la nit el soroll d’un petó.
Mentrestant els companys, a la sala de cafè, comentavan alegrement
aquelles escapades d’en Barrabola y sobretot la d’en Requena.
--Podé’sí qu’a les seves velleses se desencaminarà;--deya en Pepis.
--Se coneix que no l’has conegut de jove;--afirmava en Fresques,
convensut de que no calumniava al seu amich més íntim.
--Y cà, home... Prou que se li veu que sempre ha estat un tros de
pa;--deya en Fidel.
--Sí, sí, anèu dient vosaltres..... ¡Sabessiu les coses que jo’n sé
d’en Requena!...
--¡Y què has de saber, tu!--cridava’l Cedassayre.--Lo qu’ell t’ha
contat sabs... Y lo qu’ell conta no son més que boles...
--Axò es faltar a un company. Y podé’no li dirías a la cara lo que dius
al seu derrera.
--¡No li hauría de dir!
--¡Llengua!
--Demà ho veurèm.
--Prou qu’ho podrèm veure a la matinada.
--Si compareix.
--¡No ha de comparèxer! ¿Te pensas qu’es tan informal com tu?...
--¿A qui diràs informal?
--Vaja, noys, calma;--va saltar en Pepis, veyent que la discussió
prenía mal ayre. Y per probar d’esbargirlo, va proposar que s’anés a
fer una modesta serenata.
--Ja està dit.
--Ja està dit.
--¿Quí portarà l’armonium, no haventhi en Requena pera ajudar a n’en
Fresques?
--No n’hi haurà: avuy farèm serenata a veus soles. Y tot lo més, jo
agafaré una guitarra y’l Cedassayre’l contrabaix.
--Però ¿a quí obsequiarem?
--¡A la Marieta!--va tronar en Terratrèmol.
--¿Ab el xotis de sàtira?
--Nó, avuy hem de cantarli la habanera de la _xinita_.
--¡Massa trista!...
--No hi fa rès... A veure si axís se commourà.
--¿Sómhi, donchs?
--Sómhi.--
Y varen llensarse tots al carrer, y al cap de mitx quart, sota la
finestra de la cambra hont dormía la Marieta a la casa hont servía, ja
se les heyan ab el sereno y un municipal, que’ls exigían la presentació
de permís pera cantar.
--¡No’n necessitem ni n’hem necessitat may!--deya en Terratrèmol,
treyent foch pels ulls.
--Donchs, ara hi hà batlle nou y no vol dexar cantar sense
permís;--remugava’l sereno.
--Ja s’hi acostumarà.
--_El primero que cante, ¡al cuartelillo!_--amenassava’l municipal.
--Vaja prou,--va concloure en Pepis:--¡A la una, a les dues!...
Ay chinita pronuncia el ¡sí!
¡ay chinita por compasión!
¡ay chinita, chinita, chinita!
no me partas el corazón.
Chinita mía,
vén y verás,
como en mis brazos
feliz serás...
¡fe-liz... se-raaás!
--La veritat es que ho xafan be ¿fa tu?--va preguntar el sereno al
final de la estrofa.
--_Eso sí que no hay por que negarlo_;--va observar el municipal.
Y l’un y l’altre varen restar embadalits fins al final de la cansó, en
que unes veus de ¡foch! varen trencàlshi l’encís.
Però aleshores va plegar la serenata, per que’ls _habitants_, al sentir
les veus, varen dexar tot seguit la tasca artística, pera dirigirse
corrent a treure les bombes, guiats per en Fresques, qu’era bomber.
Y primer varen ser ells al lloch del sinistre, que no pas el sereno y
el municipal.
X
DE COM EN PEPIS CALAU VA FERSE SEU AL BATLLE Y DE COM EL BATLLE VA SER
NOMENAT PRESIDENT HONORARI DELS «HABITANTS DE LA LLUNA.»
Eran tres quarts de dotze del matí quan en Pepis sortía de casa. Anava
tot seriós, ab l’ample barret més entregirat que de costum y ab l’ayre
d’un home que va a cumplir una missió important.
Y ben cert que ho era la que duya. Cabalment anava a veure al batlle
nou, pera parlarli d’allò dels permisos de cantar. Havía sabut que’l
batlle volía cridarlo a comptes, y ell no hi passava. Y per axò
havía decidit anarne a demanar, segant axís l’aventatge a la primera
autoritat de la vila.
Resolt a fer d’acusador en lloch de resignarse a ser acusat, va entrar
ab altivesa a la casa del comú.
--¿El senyor batlle?
--No hi es. Els díes de mercat té feyna a la botiga.
--¡Va be!--
Y va dirigirse a la botiga del batlle, situada al bell costat de la
revendería d’en Requena... Era una botiga de llauner tota plena de
lluhissors metàliques. Les olles de llauna, els cantis de llauna, les
tapadores de llauna, totes les peses de llauna apilades a dreta y
esquerra y penjades a rengles de les vigues del sostre, cantavan una
sinfonía de tons esbojarrats y enlluhernadors.
--¿El senyor batlle?
--No hi es.
--Sembla un ministre aquest home. En lloch se’l pot veure.
--¿Què diu què?
--¿Que ahont el podría trobar?
--A la parada.--
Donchs, ¡cap a la parada s’ha dit! Allà sí que n’era de forta la
sinfonía de llum. El sol batía de plè al demunt de les olles, que
feyan la rateta als plats-giradors; els plats giradors, ferits també
per l’astre, la feyan a les olles; els raigs exits d’un canti, se
barallavan ab els que llensava una galleda; els de la galleda topavan
de rebotintes ab els d’un feix de ratlladors que formava com una toya
de diamants encesos; y olles y plats-giradors y cantis y ratlladors
y galledes, estremintse al buf del ayre, dansavan entre un deliri de
claretats encegadores...
--¿El senyor batlle?
--¡Ola, noy!... Pòsat el barret.
--Ab el seu permís...--
Y, fent una reverencia, en Pepis, qu’acabava de descobrirse, se va
cobrir de nou.
El batlle era un home gras y roig y menut. Duya brusa llarga, se dexava
bigoti y pèra, qu’eran d’un blanch grogós, y’s bellugava pesadament,
fòra quan se tractava de despatxar.
--Y donchs, ¿què hi hà de nou?--va preguntar a n’en Pepis.
--Voldría que’m concedís cinch minuts d’audiencia per exposarli
atentament una quexa relacionada ab el servey d’ordre públich.--
Ni la més lleugera sospita de rialla traía la formalitat d’en Pepis,
que havía près una actitut digna y còmicament respectuosa.
--¿Vols qu’anem a beure un glop y axís podrèm parlar tranquilament?--va
proposar el batlle, enternit per les bones maneres d’en Pepis.
--Com vulgui’l senyor batlle.
--Espérat, donchs, qu’iré a posarme’l gech, per ferte una mica de
costat.
--¡Cà, home! El senyor batlle tant ho es ab gech com ab brusa. No s’ha
de mirar el vestit.
--Ab axò tens rahó...
--¡Y sí, home!
--Vatja donchs, anèm.--
Y, tot orgullós de que’l vegessin anar en companyía del hereu Calau, el
batlle va encarregar la parada al aprenent y va dirigirse ab en Pepis
al Cafè del _Recreo_, qu’obría les seves portes a una banda del mercat.
Però, al vèurel plè de gent, en Pepis va tenir una pensada:
--Veurà, senyor batlle, si m’ho permet, el convidaré jo... Aquí no hi
estaríam be per tractar de lo que hem de tractar.
--Anèm allà hont vulguis; però, ab axò de convidar tu, no m’hi
confronto... Y si’m vols fer un favor, no m’ho diguis més axò de
senyor batlle... Dígam Xico y tràctam de vos, com sempre. Ja sé qu’ets
demòcrata, y tu també sabs que jo’n soch.
--Es que jo no vinch a parlar a n’en Xico, sinó al senyor batlle.
--Be, tant li fa.
--De cap manera.
--¡Sí, home!
--¡Oh, cà!
--Donchs, tu mateix.--
Articulejant per aquest istil, s’havían apartat del Cafè del _Recreo_
y enfilavan ja’l carrer hont tenían el domicili social els _Habitants
de la lluna_. Y veusaquí que, sense adonarsen, la primera autoritat de
Planells va trobarse a la poca estona assegut en una de les otomanes
de la sala de juntes, al costat d’en Pepis y davant d’una tauleta de
marbre.
--¿Què vol pendre?
--Lo que prenguis tu.
--¿Cervesa?
--Vínga cervesa.
--¡Fidel! Cervesa pel senyor batlle y per mi.--
En Fidel, qu’era a la cuyna enllestint el dinar per ell y’l seu fill,
va fer un bot de sorpresa y va córrer a servir lo que li demanavan,
fent grans acataments a n’en Xico y sentint un impuls d’aprofitar la
ocasió pera demanarli aument de sou en el càrrech de nunci de la vila.
Però, va dexarho per un’altra ocasió, al veure l’interès ab qu’en Pepis
entaulava conversa ab el vell llauner.
--Endemés sí, senyor batlle, tinch de comunicarli atentament una quexa.
Hi hà un indivíduu del còs de municipals que no té gayres principis y
anit volía dur a tots els _habitants_ al _violón_, com si fossim uns
facinerosos. Y axò està molt mal fet, per que’ls habitants no’ns fiquem
ab ningú.
--Be, entenèmnos--va interrompre’l llauner, sentintse autoritat:--es
que’ls municipals y serenos tenen ordres meves.
--¡No hi hà rès que dir! Les ordres del batlle son sagrades per els
_habitants_. Lo únich que volem es que se’ns trasmetin ab cortesía. Y
axò es lo que no va fer el municipal.
--El faré amonestar pel quefe del _cuerpo_.
--Ja li serà difícil, per que justament era ell mateix... Y axò es lo
que més va indignarnos. Per que si ell, qu’es el quefe, té tan mala
criansa, ¿què faràn els cinch indivíduus que forman el còs?
--¡El suspendré de sou per un mes!--va exclamar indignat en
Xico:--¿hont iríam a parar si’l que ha de donar llum, dona fum?--
Però en Pepis, sentint de sobte una mena de remordiment, va intercedir
en favor del acusat.
--Nó, senyor batlle; ab una petita amonestació n’hi haurà prou per
aquesta vegada... Es un pare de familia, y axò s’ha de mirar... Ell
va portarse malament, tractant ab massa desconsideració una colla de
ciutadans pacífichs, però axò no vol dir que la seva dòna y els seus
fills n’hagin de tocar les encarregades. Jo mateix, qu’he formulat la
quexa, soch el primer en demanarli perdó per l’interessat.
--¡D’axò se’n diu noblesa de sentiments!--va cridar en Xico,
retenintse les llàgrimes.
Y en Pepis, comprenent que ja’l tenía a punt d’admetlla, va comensar a
pledejar la causa dels _habitants_ en el sentit de que se’ls dispensés
de permís pera dedicarse a les seves aficions filarmòniques.
--Veurà, senyor batlle, al cap d’avall els _habitants_ fem grans
serveys a la població... Anit mateix, si no haguessim estat nosaltres,
que varem acudir primer que ningú a apagar el foch de ca’n Verneda,
tot Planells hauría cremat, per que allò era un infern. Feya horror
de veure. Però nosaltres varem córrer a treure les bombes y, guiats
per en Fresques, varem dominar el foch en mitj’hora escassa... Y lo
mateix va succehir fa sis mesos ab el foch de ca’n Terrades, y lo
mateix succehirà sempre. Per que, encara que’ns trobem engrescats en
una serenata de compromís, si hi hà una necessitat a la vila, dexem
els instruments al vocal de torn y correm com un sol home a donar
auxili al que l’ha de menester..... Y axò no es pagat ab diners, senyor
batlle... No cal més que fer una mica de memoria per ferse càrrech del
be qu’ha fet la organisació dels _habitants_... Un any enrera, cada nit
hi havía _robos_... Donchs, gracies a nosaltres, que al primer crit de
lladres ens posavam en moviment, varen poderse axarpar els saquejadors
de corrals y esbotzadors de pisos y, míri, oli en un llum: tots els
delinqüents, un cop purgat el delicte, han desaparegut de Planells...
--Axò sí qu’es una rahó.
--¡Ja ho crech! ¡Vès si n’hi ha hagut may més cap de _robo_!... Y es
que tots els lladres saben que hi hà qui vetlla, veliaquí.
--Oy, qu’es ben cert.
--Tan cert, que jo estich que, mentres els _habitants_ subsistexin,
podría suprimirse la vigilancia nocturna.
--Podé’sí, ¡veyas!
--Donchs, lo que cal, es que no se’ns posin trabes, fentnos demanar
permisos que no poden servir per altra cosa que per entrebancar les
nostres lícites expansions..... Nosaltres, cantant y fent gresca,
no fem mal a ningú y fem be a la població en pès, que pot dormir
descansada, sense por de lladres ni de foch... Y axò es molt d’agrahir,
senyor batlle.
--Es veritat; emprò, ¿què us costaría de demanar permís?
--Rès, ja ho sé... Lo que hi hà es que no hi pensem ab aquestes
coses... Prou mals de cap ens dona la organisació dels nostres
divertiments...
--¡Axò ray!... Ja ho arreglaré..... Us faré un permís per sempre.--
Al sentir axò, en Pepis va axecarse ab ayre commogut y va estrènyer les
mans del batlle en doble encaxada.
--Aquest acte’l fa merexedor del agrahiment de tots els
_habitants_..... Y mentres espero la ocasió de manifestarli el de tota
la colla, rèbi la expressió del meu. ¡D’axò se’n diuen autoritats!
--¡Gracies, noy!--va replicar tot confós en Xico.
Y axecantse aleshores ell, va demanar a n’en Pepis que li ensenyés el
local, del que va fer els més complerts elogis, afirmant que la sala
de juntes hont acabavan de pendre la cervesa, tenía un ayre molt més
senyor que la de sessions de ca’la vila.
Aquell día mateix a la tarde, va rebres al domicili dels _habitants_
el permís pera fer tantes serenates com volguessin. Y’l senyor batlle,
fins va tenir la pensada de castigar indirectament al quefe dels
municipals, fentli dur el permís a n’ell mateix.
Y com que de noble a noble no hi va rès, abans de vuyt díes en Xico
va ser obsequiat ab una serenata de les més sorolloses. Però, no va
acabarse ab la serenata l’obsequi, sinó que al endemà, de la serenata,
una comissió presidida per en Pepis va dur al batlle’l diploma de
president honorari de la Societat... Era un diploma gros, caligrafiat
per el mateix Pepis y per en Barrabola y emmarcat per el Cedassayre,
que va fer en la motllura un treball admirable. Mirèu si tenía
importancia tot plegat, que’l vidre sol costava cinch duros... Tothom
qui ha vist allò n’ha restat esmaperdut. Y encara avuy día--ab tot y
fer anys qu’en Xico es mort--no arriba un sol foraster a Planells, que
no vagi a veure tan extraordinaria obra, de la que n’es dipositari
l’hereu del difunt.