En Bernat, el pare de la Carme, era un home molt viu. Petit y rodanxó,
passava’ls díes assegut derrera’l banch, fent espardenyes y més
espardenyes, posanthi la matexa atenció que si brodés. Però no calía
fiarsen massa d’aquella atenció, per que per molta que n’esmersés en
la tasca, n’hi sobrava prou pera enterarse de tot lo que passava al
carrer. Anèm a dir que’l carrer era curt, però lo mateix tenía...
Encara que hagués estat més llarch que un día d’angunia, ell hauría
estat al corrent de la gent que passava, de les entrades y sortides
de tots els vehins, de les pastes que tirava a l’olla la Marieta del
estanch, del sopar que feya la flequera, dels volts que donava’l fill
del jutge fent l’os a la filla del batlle... Rès se li escapava a n’en
Bernat. Per axò tots els que’l conexían deyan qu’era curt d’estatura
però llarch de vista... Y l’home, quan sentía semblant alabansa, se’n
trobava tot afalagat y pensava que sí, que tenían rahó els que tal
deyan... Y es nèt que’n tenían! Lo qu’es el que volgués atraparlo a
n’ell, ja calía que’s calsés be y’s tregués la sòn de les orelles.
Ab tot, feya alguns díes qu’era ell qui havía de trèuressela la sòn...
Del matí al vespre se’l veya donar caparrades, treballant mandrosament,
com si’s sentís llassat per un reguitzell de nits de vetlla.
Y justament d’aquí li venía’l mal: d’haver passat totes aquelles nits
sense aclucar els ulls, tement que en Barrabola volgués intentar una
nova serenata... ¡Pobre Barrabola qu’ho hagués probat! Lo qu’es de una
escaldada que li botllofés tota la còrpora, l’ase’m toch si hauría
pogut escaparsen. L’hi duya votada en Bernat. Y per axò cada nit, quan
estava segur de que la Carme ja dormía, baxava a la rebotiga per la
escala interior, encenía la llar, hi posava una olla plena d’aygua y se
n’entornava al pis, posantse al aguayt derrera la finestra, esperant
veure l’ombra d’en Barrabola y sentir un punteig de guitarra pera anar
a cercar l’olla y abocar l’aygua bullenta al demunt del atrevit.
Però si ell vetllava, la Carme dormía de conill y no dexava pas de
vigilarli les maniobres, pensant avisar d’una manera ò altra a n’en
Barrabola, en cas de que’l vegés en perill... Separada d’ell, be;
volerli mal, de cap manera.
Y axís anavan passant els díes, y en Barrabola no donava senyals de
que al món fos... Y quan ja se n’havían descapdellat una quinzena, en
Bernat va convèncers de que’l seu gendre ja n’havía tingut prou ab
l’escàndol d’aquella nit de la serenata, y va dexar de vetllar. La que
no’n va restar convensuda de que no hi tornés, va ser la Carme que,
pensant ab el seu Rafel, no podía aclucar els ulls y cada nit passava
llargues estones abocada a la finestra, sorprenentla molts cops allí
les primeres lluhissors de l’auba y el concert dels galls cridant al
sol. Y fins se’n sentía amargada la dòna d’aquell allunyament del seu
marit... Li semblava un despreci insofrible...
Mes, una matinada, ja entrat l’octubre, va veure avensar desde’l cap
del carrer la tossa d’un home y tota se’n va estremir... ¡Era ell! ¡ell
mateix!..... El barret tirat enrera y el bandereig dels faldons del
jaqué ho testimoniavan ab prou claretat...
¡Quín salt va ferli’l cor! Semblava qu’anés a esbotzarli’l pit... Per
un instant, va restar esmaperduda... Y vèus aquí que, al anar pera
tancar la finestra, no va gosar, donant temps a n’en Rafel pera arribar
al bell dessota y dirli ab veu trencada:
--No tanquis, Carmeta... T’ho prego, t’ho demano ab les llàgrimes als
ulls... ¡Compadèixte de mi!--
La Carme no va respondre, però tampoch va tancar.
--Escólta, Carmeta..... He estat malalt... T’he anyorat molt...--
Axò ja va interessarla, obligantla a treure tot el còs enfora pera
preguntar ab emoció:
--Y ¿què has tingut? ¡Dígues!
--No ho sé... Va entrarme’l sol al cap... Diu que tot me va venir
d’axò... Emprò jo estich que d’ahont va venirme, va ser del anyorament
que’m consum.
--Y ¿quí t’aconduhía?
--L’aprenent.
--Ja’t planyo.
--No gayre no’m planys... Ja tornarías ab mi si’m planyías.
--Tu t’ho has perdut axò.
--¡Tórna a casa, Carmeta!...
--¡May de la vida!... Ja me n’has donat prou de disgustos.
--El teu gènit te’ls ha donat... ¡Com que tot ho prens a la valenta!
--Senyal que t’estimo.
--¿De debò, Carmeta?
--No... Vuy dir que t’estimava.
--¿Y ara nó?
--Ara nó.
--¿Ni una mica?
--¡Ni una mica!
--Que sí...
--Que nó...
--¡A que no ho juras!
--No haig de jurarte rès.
--Per que tens por de jurar fals.
--Axò sí que nó... M’he tornat molt diferenta ara.
--Donchs, axís ¡adeu per sempre!
--¡Còm!... nó... ¡Atúrat!... ¿Què vols fer?
--Jo, rès... Ja ho farà’l disgust... Per que jo estich qu’aquest
disgust me matarà.
--Prou que’t distreuràn els amichs...
--No hi hà distracció que valgui... Si tu no tornas a casa, soch mort.
--Y si hi torno, soch morta.
--Te prometo que no’t donaré un que sentir...
--Oh, es que no serías pas tu qui’m mataría.
--¿Donchs quí?
--El pare. Sempre m’ho diu que abans de tornar ab tu m’esberlarà la
clepsa d’un cop de pal.
--¡Quín gènit!
--Ja té rahó, per xò, el pare.
--Lo que té es molt mal cor.
--¡Pobre pare!
--¡No me’l defensis!
--¡Dret hi tinch!
--També’n tinch jo de demanar lo qu’es meu.
--T’haguessis portat be quan era hora.
--Ja m’hi portaré d’ara endavant.
--Es massa tart, ara.
--Nó que no ho es... Tórna ab mi y ho veuràs.
--¡May més!
--¡Míra que te’n penediràs!...
--Més me’n penediría si tornés ab tu.
--¿Es dir que no hi ha remey?
--¡Nó!
--Donchs, tiraré per justicia.
--Tu mateix.
--Adeu.
--Adeu.--
Y en Barrabola va tirar carrer amunt y la Carme va tancar la finestra.
Però al cap d’un moment va tornarla a obrir, y en Barrabola, sentint el
grinyol de les frontisses, va recular unes passes.
--¿Que’m cridavas, Carmeta?
--Sí,--va fer la dòna. Y ab ayre de llàstima, va ajustar:
--_Cúydat_ be, ¿sents?
--¡Vés a la...!--
No va poder acabar la frase en Rafel, per que en Bernat, despertat de
un surt pel grinyol de la finestra, va obrir sobtadament la de la seva
cambra y va cridar:
--¿Quí hi hà aquí?--
Mes ningú va respondre. En Rafel, lleuger com un gat, havía tingut
temps d’amagarse... Justament sota la finestra de la seva dòna n’hi
havía una de rexada que venía gayrebé a peu pla y feya prou buyt a
la paret pera que’l còs d’en Barrabola podés dissimularshi. Y allí,
tot quiet, arrapat als barrots, va estarhi llarga estona, mentres
la Carmeta, entrant ab faldillots a l’habitació del seu pare, li
preguntava de què se les havía.
--De rès,--va respondre en Bernat.
--Ja no s’ho val l’espant que he tingut... ¡Tan ben agafat que tenía’l
sòn!
--Oh, es que’m semblava qu’havía sentit aquell brètol.
--Ho debeu haver somiat.
--Podé’sí...
--Ben segur, home...
--Es qu’es molt atrevit aquell. Y a mi ningú me la fa...
--¡Cà!... Jo no crech pas que gosi tornar, després de les que li vareu
dir l’altre día.
--Podé’nó.
--Vatja, bona nit, pare.
--Bona nit...--
Y l’home va tornarsen a geure...
En Barrabola, endevinantho, va probar d’enfilarse rexa amunt... Y quan
la Carme, ab gran compte, va tornar a obrir la finestra, va haver de
reprimir un crit de sorpresa, al trobarse la cara a dos pams de la del
seu marit, que se la contemplava suplicant.
--¡Vésten! ¡fúig!... Si’l pare t’axarpés...
--No’m treguis, Carmeta... Enrahonèm una mica...
--Nó, no pot ser...
--Sí que pot ser... ¿M’estimas?
--Sí... Però vésten...
--¿De debò m’estimas?
--Te dich que sí.
--Donchs, tórna a casa...
--No pot ser...
--Axís, dígas que no m’estimas.
--No ho merexes pas gayre...
--Perdónam, Carmeta...
--Sí... ja’t perdono... Y ara, vésten...
--Enrahonèm una mica més...
--De cap manera..... Has estat malalt y l’ayre de la nit pot
empitjorarte...
--¡Axò ray!...--
Y, encamallantse al antpit de la finestra, en Barrabola va escórrers
suaument cap a dintre.