DELS PLANELLENCHS, DE LLUR TARANNAR Y DE LA GERMANOR QUE’LS UNIA EN
CERTS CASOS Y DETERMINADES COSES.
¡Si n’era d’ensopida la vila de Planells els díes que no ho eran de
mercat! La quietut hi regnava en tanta de manera, que’l soroll de les
centrals, al anar y venir de l’Estació a les hores de tren, afogava
tots els altres brugits, fent retrunyir la població de cap a cap...
Y era estranya aquella quietut en una vila tan clara y de posat tan
alegre com Planells... Semblava una quietut postissa, que no s’adeya
gens ni gota ab el tarannar expansiu y obert dels habitants. Per que,
axò sí qu’ho tenían els planellenchs: a cor-oberts y sociables no’ls
guanyava ningú... Tots els centres y casinos duyan una vida grassa,
ab centenars de socis a les llistes y milers d’entrades a la caxa,
hont les pessetes solían fer estada curta, per ser baratades sovint ab
diversions.
A Planells tothom tenía la seva societat: republicans y carlins,
richs y menestrals y pobrissalla... Fins els senyors--unes dues
dotzenes--adictes als partits que’s rellevavan en el poder, s’havían
dividit en un parell de centres: el _conservador-dinàstico_ y el
_monàrquico-liberal_. Y una vegada qu’en Romero Robledo va voler anar
pel seu compte, els tres ò quatre propietaris que varen afiliarse a la
fracció, també varen organisarse’l seu centre.
Lo que passava era qu’en totes les societats, fòra les polítiques de
la situació, hi regnava una democràtica barreja d’estaments. Y molts
senyors eran socis de la societat dels menestrals, y molts menestrals
ho eran de la dels senyors. Quan se tractava de la ballaruga, pobres y
richs, carlins y republicans, se juntavan germanívolament, prescindint
de brassos y esborrant conviccions polítiques... Y tan en absolut
desaparexían les diferencies entre persones de diferent bras y oposades
conviccions, qu’entre les d’una matexa generació no s’usava altre
tractament que’l de tu, sent passat pel mateix raser l’hereu de casa
bona y’l fadrí flequer ò fuster ò sastre, la dependenta que’ls díes de
mercat despatxava calsotets y mitjons als pagesos y la filla del més
fort magatzemista de grans. No més s’escapavan del tractament algunes
senyoretes de casa bona, que no’s dexavan veure als balls ni sortían
may de casa sense barret y companyía...
Y no dexava pas d’esplicarse la germanor qu’unía als planellenchs...
¡Eran tantes les coses comunes que tenían!... La primera,
l’exaltament... Allí dominavan els republicans folls, però’ls escassos
carlins qu’hi havía eran tan folls com els republicans.
Una vegada varen tractar d’anar junts a les eleccions municipals pera
derrotar als elements caciquistes... Se tractava de defensar els
interessos de la població, y uns y altres anavan a la una, prescindint
de tota idea política, treballant ab tota la fè que calía pera anar al
triomf.
Varen reunirse una pila de vegades, nit derrera nit, y sempre va regnar
entre ells una complerta armonía. Y quan va celebrarse la derrera
reunió, el vespre abans del día de la lluyta, el republicà que presidía
va dir, abans d’axecar la sentada:
--Ciutadans: el caciquisme tracta de valerse de tots els medis per
conservar el seu domini a la Casa del Comú. Nosaltres, donchs, hem
de valernos també de tots els qu’estiguin a la nostra mà. Y si no’s
respecta la legalitat, se respectarà la forsa, y si no’s respecta la
forsa, demanarèm l’ajuda al petroli, ¡y que cremi tot!--
La tempestat d’entusiasme que’s va axecar de la reunió, va ser
imposant; però, més va serho la veu del capitost dels carlins, que,
dominant l’aldarull, va cridar de sobte:
--¡Republicans!--
El crit va sonar com una canonada entre trons. Tota la concurrencia,
sentintsen imposada, va restar sense esma de moures, corpresa per un
extrany encegament que feya aturar mans y llavis... Ni un aplaudiment,
ni una aclamació.
--¡Republicans!--va repetir la veu:--nosaltres, els carlins, ne
som contraris d’axò del petroli... El petroli té en la historia un
significat revolucionari que’ns priva d’usarlo...--
Mentres parlava l’orador, s’iniciava entre’ls republicans un moviment
d’impaciencia, però l’orador, sense perdre la serenitat, seguía’l seu
parlament:
--Sí, republicans, l’historia del petroli, ens ne priva l’us a
nosaltres; emprò també us haig de dir una cosa, y es que l’aygua-ràs ja
no té la mala fama del petroli. Donchs, nosaltres, usarèm l’aygua-ràs!--
Podeu comptar quína ovació va venir derrera d’aquestes paraules...
Semblava que’l local s’enfonzés... Els capitostos dels dos partits
varen abrassarse... Un perfum de germanor y solidaritat va surar arreu.
Si una veu hagués indicat la conveniencia d’anàrsen, en sortint, a
cremar les barraques dels consums, tots els reunits hi haurían fet
cap. Y si s’hagués tractat de calar foch a la iglesia, no haurían
pas dexat d’acompanyar als de la flamarada alguns partidaris del
pretendent. Per que a Planells passava un cas extrany: fins molts dels
carlins eran en el fons contraris de les sotanes, no diferenciantse en
aquest punt dels republicans més qu’en una cosa: en no alabarse de llur
manca de religiositat.
Y no era pas el punt del anti-clericalisme l’únich qu’unía’ls dos
partits... No més calía repassar la llista de socis dels «Habitants de
la lluna» pera veure que la qüestió de no tancar may, era independent
de tota altra. En Fresques era republicà; en Terratrèmol, carlí; en
Pepis Calau, fusionista; en Requena, de la situació, fos la que’s
volgués; y en Barrabola, _dissident_ eternal, per que sempre era de la
derrera fracció política que’s separava del quefe, tant si era d’un
color com d’un altre.
Mirèu si era gran la seva deria per axò de les dissidencies, qu’una
vegada que feya molt temps que no n’hi havía hagut cap, va comensar a
posarse moix y trist, y a fer mala cara a la seva dòna per qualsevol
futesa, y a passar tot el día ab els nervis en tortura... Y va córrer
el temps, y de la mala cara a la dòna va passar als crits, y dels crits
a les patacades, fins que va venir una nova dissidencia que’l va posar
a tò. Però, no va ser política, sinó matrimonial, y qui va ferla va ser
la seva dòna, anantsen a viure ab els seus pares y dexantlo esmaperdut
d’alegría.
Tant, que, pera celebrarho, fins va convidar als seus companys a
un àpat, qu’al cap d’avall va ser pagat per en Pepis. Y d’aquell
àpat, comensat a les nou del vespre y acabat a punta de día, entre
rialles d’homes y dònes y dringar de vaxella, ne va néxer a l’hora
dels trinquis l’idea de constituhir la societat dels «Habitants de la
lluna.»